Mai més no he passejat pel Bulevard de Ponent

fa temps, ara em torno a commocionar per aquest magnífic llenguatge.La trama és bella, però no seria res si no estigués escrita com ho està. M'alegro haver-lo vist ara a comentats per recobrar-lo.
No deixis d'escriure, xicot. Una abraçada

Silvia

Recordo els dos relats que més em van emocionar quan encara no participava al web i només tafanejava. Un era “Estimada Rasha”, de la Frèdia, i l’altre era aquest. Evidentment he anat descobrint i emocionant-me amb molts més altres autors des d’aleshores, quan vaig decidir participar.
Aquest relat em va colpir per la mestria en la descripció de l’atmosfera: ominosa, asfixiant, que ofega persones i idees; la por, l’arbitrarietat d’una dictadura absoluta, despietada, on ni la pròpia família gosa demanar el motiu de la condemna; i d’altra banda la genial idea de la pena aplicada, que afegeix un punt d’originalitat defugint tòpics com presons, treballs forçats, o execucions.
Respecta al RDQ, em resulta summament encadenar raonaments mitjanament valuosos. Tu mateix ens has explicat com cuides cada detall, tant dels teus escrits com de la teva formació d’escriptor (amb projecció professional). Perfeccionista i gairebé obsessiu, jo no tinc eines per fer-te una queixalada. Comentaré detalls que m’agraden i que no, però no esperis una anàlisi crítica.
El què més valoro és la tècnica, que fa fàcil desenvolupar temes que amb prou feines donen per un argument: l’acudit de la màquina convertit en microrelat, la goteta seguint un camí descrit amb tot luxe de detalls, la dona que mira la televisió, el ciborg... Tècnica i lèxic, una cura exquisida.
Alguns m’agraden més que d’altres: M’agrada el de les figuretes, altre vegada aquesta aparent facilitat per crear atmosferes insòlites però que esdevenen creïbles. En canvi, trobo la triple vida llarg, prolix, repetitiu, excessivament lent, i el final molt tou, com si tu mateix t’haguessis cansat i l’haguessis acabat d’un cop de ploma.
I els Montespluga: D’entrada enganxa, acabes un capítol i necessites encetar el següent. Un cop et fas als flash-back, resulta interessant i fàcil de llegir. Què més vol una novel•la.
Però el que detesto profundament és l’alineació central en un relat en prosa. Trenca la continuïtat de la lectura i es fa feixuga.
I pel que respecta a aquesta bona idea del RDQ, haig de dir que la logística és deficient i incòmoda. Si tothom escriu el seu comentari en un relat diferent els uns dels altres, i en diferent moments al llarg de la quinzena, resulta difícil abastar-los tots, la qual cosa disminueix molt l’efecte pedagògic que es podia esperar. Potser hauria estat millor obrir un post per participant i dipositar els comentaris allí. No sé.
Molt cordialment.

Molt emotiu.
I permet totes les metàfores que Fredia esmenta.
Em sembla que no el tornaré a llegir, o sí. És un patiment.
Fa falta gent que escriguin com tu.
Ho crec de debò.

M'atreveixo a dir que potser és el millor relat que he llegit a Rc: Original, ben escrit i amb domini del llenguatg ei del ritme realment envejable. Felicitats i ànims per continuar fent bona literatura!

M'he quedat pal "plantat" d'admiració. Quina prosa, quina història tan ben trenada, tan ben escrita. Quina idea tan bona i tan ben desenvolupada, quina manera de portar al lector a la pròpia emoció i al lirisme que llisca suament per aquestes línies. Chapeau, Calderer, et reconec com un mestre i estic orgullós de comptar amb tu a Rc i compartir inquietuds literàries. El relat se'n va a favorits amb "cum laude".

Celebro haver clicat aquest relat que m’he trobat als darrers comentats!

No puc afirmar que siguis el millor, però que a mi m’agraden els teus relats, sí.

Ens parles d’uns plantats que representen els éssers que viuen fora de les “muralles” de la població. Aquest procés, que ens descrius com una condemna d’una societat totalitària de ciència-ficció, només provoca al dolor al principi. Més tard, el condemnat accepta la plantació. Moltes són les interpretacions que en podem fer els lectors, suposo que, a hores d’ara, n’hauran fet 491 que són el nombre de visites que ha rebut aquest relat.

Ens seguirem llegint,

Núria

M'ha agradat molt el teu relat, ha estat una sorpresa. Et seguiré llegint.

Moltes gràcies pel comentari.

Salut!

Calderer..., ostres!, ens poses la pell de gallina...En la psicoanàlisi, potser et dirien que, amb aquestes imatges ets capaç d'expressar la pèrdua del sentit de les coses que ens fugen d'entre els dits com papallones a tocar de l'estiu...
Et felicito per aquest passeig intens, ple d'emocions i contrastos.
Una gran immensa abraçada.......viva, ben viva i impactant com el teu relat.

No m’estranya gens que el conte guanyés el primer premi: s’ho mereix!

És una història original, que atrapa de seguida l’atenció de qui comença a llegir-la, i està ben explicada, de tal manera que fins i tot quan la frase conté elements fantàstics, qui la llegeix l’accepta sense qüestionar res, perquè està totalment entregat a la narració...
Em arribar al final, no decepciona gens, sinó que manté en peu el clima, d’encís i confidència, creat entre el narrador i el lector fins al darrer mot, i una mica més enllà.
Ho té tot!

T’envio una abraçada admirada,
Unaquimera

Un excel·lent relat fantàstic, amb un fons d'antiutopia plenament aconseguit. Sense descriure més del necessari, es deixa entreveure tot: el terror sord, la misèria moral, la traïció (no la dels condemnats, sinó la dels que en reneguen), la degradació de víctimes i botxins .
Genial la creació de la condemna: una metamorfosi dolorosa fins a les arrels, o, millor dit en aquest cas, des de les mateixes arrels. Així funcionen els sistemes totalitaris, sembrant el silenci culpable entre tota la població. La seva maquinària necessita víctimes exemplars, i una lògica aleatòria incomprensible per ser eficient.
Com en els millors relats del gènere, el seu argument, tanmateix, ens adverteix que no és una història llunyana ni en el temps ni en l'espai, ni molt menys una pura fantasia: és una amenaça que ens assetja a tot arreu i tothora, latent com una gemma en l'arbre hivernal.
Moltes felicitats, un grandíssim relat!

literatura d'altíssim nivell. M'he passejat per la teva insòlita, absurda i crua història a velocitat de creuer. Tens un potencial literari dins teu que deixes el lector petrificat, gairebé com aquests personatges excepcionals, exclusius que només el mestre Calders i tu sabeu crear. Llegir-te és, a part de passar-ho molt bé pensant per on ens sortirà ara aquest home, aprendre de tu moltes lliçons com: presentar temes realment originals que, tot i movent-se en l'absurd, arriben a la categoria de sublim pel tractament que li saps donar: l'ambient, el ritme, la visualització, la caricatura, la solemnitat a partir de la quotidianitat. I, evidentment, perquè lluites amb cada història que crees fins al final. Són els teus, Calderer, textos molt treballats i molt i molt ben escrits. Tens un estil que ja voldria subscriure jo!
Com ja t'han dit els companys penso sense cap mena de dubte que ets un digne guanyador d'aquest primer premi.
La meva enhorabona!

Salutacions!

Mercè

PS- Per si no l'has vista et recomano una pel·lícula espanyola de fa molts anys que es titula: "Amanece que no es poco". Un fart de riure que treu l'estrés de cop.

Després, absolutament seduïda pel relat, ja he deixat de pensar i m'he passejat pel bulevard de Ponent per veure la transformació dels plantats. Fins que no he arribat al final no he pensat en el fat ineludible i que els pobres plantats, condemnats per una traïdoria injustificable, són una al•legoria de l'ésser humà. Per què hi ha homes i dones amb èxit, salut, amor, bellesa, poder... i d'altres que queden marginats per falta de feina, per patir alguna malaltia física o psíquica, per ser lletjos o grassos o pobres...? La marginalitat no esdevé d'un dia per l'altre, és un tot un procés i, en aquest procés, hi ha patiment com en els personatges plantats, fins que la transformació s'ha completat. Llavors, un dia vas pel carrer i et topes amb un sense sostre i ja no el reconeixes com un igual sinó que el veus com una mena d'arbre de qualsevol bulevard com el del teu conte.
És realment un relat magnífic, Calderer, profund de veres. Felicitats pel premi. La meva admiració,
Fredia

Una història molt original i ben conduïda on el pessimisme del protagonista es pot mastegar en tot el recorregut de la lectura.
Felicitats pel premi Lluís!

i magnífic i que diria que va més enllà de l'estil del Pere Calders que el teu nick defensa, diria que és d'un estil prou teu, amb la seva peculiar inspiració calderiana, però fent una passa més enllà, segurament, la primera de moltes passes exitoses. Moltes felicitats pel premi, ben merescut i gràcies per compartir-lo.

Lluís, és un relat dels que mai no s’obliden; resta ancorat als vestigis d’altres històries, arrelat a l’ànima del lector.

M’encanta, l’enhorabona.