Mai més no he passejat pel Bulevard de Ponent

Un relat de: Calderer


MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT


1r premi de la primera edició (2010) del premi Miquel Arimany.




En arribar a casa, després d’una comissió de serveis d’un parell de mesos en una llunyana província, la meva dona no hi era. Al principi no em vaig preocupar, vaig suposar que en plegar de la feina s’havia entretingut fent la interminable cua d’alguna botiga d’abastament, però quan vaig obrir la nevera per menjar alguna cosa, s’escampà un tuf horrible, tot el menjar s’havia podrit. Sorprès m’ho mirava i em preguntava què podia significar allò. Em va costar d’admetre, però l’única conclusió raonable era que la dona faltava de feia tres o quatre setmanes. Amb gran neguit vaig regirar tota la casa a la recerca d’algun indici, d’alguna explicació, però no vaig trobar res que m’indiqués què havia passat. Perplex vaig trucar a la porta de tots els veïns del replà però no eren a casa o no em van voler obrir.
Encara buscava una explicació quan van trucar a la porta: era la veïna del primer segona una vella estrambòtica i alcohòlica que vestia parracs de coloraines i de la qual la meva dona, vet a saber per què, s’havia fet amiga.
—Se la van emportar mentre vostè era fora. —Digué— La policia. L’han plantada, crec que a la porta de Ponent.
El temps s’aturà i una estranya sensació d’irrealitat em va envair. Estava com petrificat: no podia parlar, no podia pensar.
—Ho sento —Em va dir, donant-me uns copets a la mà.— Vagi en compte.
Va ser una nit molt llarga en la qual no vaig aclucar els ulls ni un instant. Aquella nit un fred intens se’m va ficar a dins i em va glaçar l’ànima, un fred que ja mai més no m’ha abandonat. La meva vida, el meu món, tot s’havia enfonsat.

L’endemà em vaig dirigir a les oficines del ministeri per tal de rendir l’informe de la comissió de serveis. Emplenar i presentar tota la paperassa em va representar un parell d’hores; després em vaig dirigir al ministeri de la Recta Doctrina per a la preceptiva entrevista amb un comissari interrogador. “Algú li ha parlat malament del nostre Líder?” “Algú ha qüestionat la línia del Partit?” “Ha seguit els ensenyaments de la Recta Doctrina?”... Vaig contestar la rutinària tirallonga de preguntes com havia après que calia fer: aparentant una total ignorància i desinterès pels afers polítics i afegint, de tant en tant, vehements afirmacions d’adhesió incondicional al Líder i al Partit. La condemna de la dona per força havia de constar en el meu expedient però l’interrogador en cap moment la va esmentar.

Ja passava del migdia quan em van deixar anar, i corrent me’n vaig anar a la porta de Ponent. Traspassada aquesta, ja fora de la ciutat, s’estenia fins a l’horitzó el bulevard, amb l’ample camí al mig i una filera d’arbres a cada costat. A aquella hora hi havia poca gent, només algun carro que tornava de mercat i algunes parelles passejant a l’ombra dels roures, els plàtans i els oms. Els primers arbres, a tocar de la porta, eren alts i esponerosos, encara que n’hi havia de raquítics i pelats i fins i tot en vaig veure algun de mort, el tronc sec i les branques escapçades. Sorprès, em vaig adonar que encara que havia passejat sovint pel bulevard mai m’havia fixat en aquells arbres fracassats. Després de caminar força estona vaig arribar a la part on creixien els arbres més joves i on ja ningú no hi passejava. Vaig trobar la dona una mica més enllà, on hi havia grups de parents plorant i vetllant els ciutadans acabats de plantar. Em va costar reconèixer-la: plantada de turmells en avall, les cames i el tronc fins a la cintura estaven completament lignificats, els braços rígids amb prou feines es movien, lents i encarcarats. La cara, inexpressiva, no semblava la de la dona que tant havia estimat; el cutis, abans tan fi, ara tenia la textura de l’escorça d’un roure jove. Només els ulls, d’un verd bell i misteriós, eren els de sempre i conservaven l’expressió i la vivacitat d’abans.
La seva mirada vagarejava sense objectiu fins que es va fixar en mi, que m’havia parat a un parell de passes davant seu. Em va reconèixer i un somriure es va dibuixar als seus ressecs llavis.
—Com estàs? —Em va dir amb una veu greu i pausada, tan diferent d’aquella dolça i vivaç que em xiuxiuejava paraules d’amor.
—Bé, vaig arribar ahir. I tu, com estàs?
Pronunciava paraules vulgars amb les quals construïa frases banals, com si no n’hi hagués d’altres, però hauria volgut cridar, plorar, esquinçar-me la roba, ferir-me fins que el dolor físic apaivagués el dolor de l’ànima.
—Estic bé. Millor. Els primers dies va ser molt dolorós però ara tot va millor.
—Però per què? De què t’acusen?
—No ho sé. Em van interrogar durant hores i al final vaig signar el que van voler. Potser vaig parlar massa o algú que m’odia em va denunciar.
—Apel·larem!
—Massa tard. Ves amb compte, no et convé defensar una traïdora.
Vaig plorar i en agafar-li la mà vaig sentir el tacte aspre dels dits en procés de convertir-se en branquetes i en els quals ja s’endevinaven unes gemmes que aviat esdevindrien fulles.
—I com és? Vull dir la transformació, viure la transformació.
—Diferent, no hi ha paraules.
En acomiadar-me em va dir:
—No pateixis per mi, jo ja estic més enllà de la seva venjança, ja no em poden fer mal. Cuida’t, vigila amb el que dius. Ves amb compte!
Vaig pensar que la vella boja m’havia dit el mateix.

A partir d’aquell dia cada vespre, de seguida que plegava de la feina, anava a vetllar-la. Dia a dia contemplava, impotent, la progressiva transformació: tot el tors es va convertir en tronc, els trets de la cara es van desdibuixar fins que no semblaven humans, i els braços i les mans van quedar immòbils.
Ni els companys de feina, ni els veïns, ni els amics, ningú no em preguntava per ella ni en parlava; era com si hagués mort, o, encara pitjor, com si mai no hagués existit. Només la vella estrambòtica venia a casa de nit, borratxa, i em preguntava com estava ella i si patia.

Un d’aquells dies que la vaig visitar va tenir lloc una plantació. Era un noi jove, amb prou feines tindria vint anys. Els pares i els germans s’arreceraven els uns en els altres formant un grupet compacte i patètic a una dotzena de passes d’on s’afanyaven policies i operaris. Sempre havia imaginat que la plantació seria una cerimònia molt solemne, com les antigues execucions, i molt científica ja que amb prou feines feia una generació que havien desenvolupat la tecnologia que la permetia. En realitat va resultar un acte vulgar on els operaris bruts i amb signes d’haver begut es reien de l’acusat i escopien mentre treballaven. Un cop el noi va estar plantat, un secretari judicial, que aparentment dirigia tot l’afer, va treure un paper d’una carpeta negre i va llegir d’una forma ràpida i inintel·ligible la sentència. Després va guardar el paper i sense parlar amb ningú se’n va anar amb els policies en un cotxe oficial. Els operaris, remugant i renegant, van recollir les eines i els carretons que havien utilitzat i van tornar a peu cap a la ciutat. Llavors la mare del condemnat es va escapolir del marit i dels fills que la volien retenir i gemegant i cargolant-se les mans va caure de genolls davant del fill. Aquest, que fins llavors s’havia mantingut ferm, també començà a gemegar i a plorar i a cridar que sentia un dolor terrible. I mentre cridava intentava, inútilment, arrencar els peus que li havien arrelat a terra. La família aconseguí emportar-se la mare, temorosos que el Partit i els seus fidels servidors no aprovessin unes manifestacions tan exagerades de dolor per un condemnat per traïció. El noi va quedar sol, ploriquejant i cridant “mama, mama” com si fos un nen petit.
Quan vaig aconseguir desviar la mirada de l’angoixant escena, vaig veure que dels ulls de la meva estimada brollaven unes gotetes d’un líquid blanquinós, potser llàgrimes, potser saba.
Encara hi vaig anar uns quants dies més. El darrer que va parlar em va dir:
—No et preocupis, ja no pateixo, sóc feliç. Cuida’t.
Després la lignificació va arribar al rostre i ja no va poder moure els plecs que abans havien estat els llavis i les parpelles es transformaren en uns nusos pesats que amb prou feines podia aixecar. I els ulls es van fer somnolents i buits, com si contemplessin una realitat diferent, i al final ja ni em reconeixien.

Arribà un dia en què ja no va obrir els ulls per molt que li vaig parlar i que vaig cridar el seu nom. I ja no vaig tornar, mai més no hi he tornat. Imagino que havent passat tots aquests anys la dona s’ha convertit en un bell i majestuós roure i que la gent l’admira i passeja a la seva ombra, però jo mai més no he passejat pel bulevard de Ponent.


Comentaris

  • Llegit[Ofensiu]
    crow6 | 29-03-2017

    fa temps, ara em torno a commocionar per aquest magnífic llenguatge.La trama és bella, però no seria res si no estigués escrita com ho està. M'alegro haver-lo vist ara a comentats per recobrar-lo.
    No deixis d'escriure, xicot. Una abraçada

    Silvia

  • Benvolgut RDQ:[Ofensiu]
    Carles Ferran | 26-01-2013


    Recordo els dos relats que més em van emocionar quan encara no participava al web i només tafanejava. Un era “Estimada Rasha”, de la Frèdia, i l’altre era aquest. Evidentment he anat descobrint i emocionant-me amb molts més altres autors des d’aleshores, quan vaig decidir participar.
    Aquest relat em va colpir per la mestria en la descripció de l’atmosfera: ominosa, asfixiant, que ofega persones i idees; la por, l’arbitrarietat d’una dictadura absoluta, despietada, on ni la pròpia família gosa demanar el motiu de la condemna; i d’altra banda la genial idea de la pena aplicada, que afegeix un punt d’originalitat defugint tòpics com presons, treballs forçats, o execucions.
    Respecta al RDQ, em resulta summament encadenar raonaments mitjanament valuosos. Tu mateix ens has explicat com cuides cada detall, tant dels teus escrits com de la teva formació d’escriptor (amb projecció professional). Perfeccionista i gairebé obsessiu, jo no tinc eines per fer-te una queixalada. Comentaré detalls que m’agraden i que no, però no esperis una anàlisi crítica.
    El què més valoro és la tècnica, que fa fàcil desenvolupar temes que amb prou feines donen per un argument: l’acudit de la màquina convertit en microrelat, la goteta seguint un camí descrit amb tot luxe de detalls, la dona que mira la televisió, el ciborg... Tècnica i lèxic, una cura exquisida.
    Alguns m’agraden més que d’altres: M’agrada el de les figuretes, altre vegada aquesta aparent facilitat per crear atmosferes insòlites però que esdevenen creïbles. En canvi, trobo la triple vida llarg, prolix, repetitiu, excessivament lent, i el final molt tou, com si tu mateix t’haguessis cansat i l’haguessis acabat d’un cop de ploma.
    I els Montespluga: D’entrada enganxa, acabes un capítol i necessites encetar el següent. Un cop et fas als flash-back, resulta interessant i fàcil de llegir. Què més vol una novel•la.
    Però el que detesto profundament és l’alineació central en un relat en prosa. Trenca la continuïtat de la lectura i es fa feixuga.
    I pel que respecta a aquesta bona idea del RDQ, haig de dir que la logística és deficient i incòmoda. Si tothom escriu el seu comentari en un relat diferent els uns dels altres, i en diferent moments al llarg de la quinzena, resulta difícil abastar-los tots, la qual cosa disminueix molt l’efecte pedagògic que es podia esperar. Potser hauria estat millor obrir un post per participant i dipositar els comentaris allí. No sé.
    Molt cordialment.

  • Emotiu[Ofensiu]
    Onofre | 10-10-2011 | Valoració: 10

    Molt emotiu.
    I permet totes les metàfores que Fredia esmenta.
    Em sembla que no el tornaré a llegir, o sí. És un patiment.
    Fa falta gent que escriguin com tu.
    Ho crec de debò.

  • Realment bo.[Ofensiu]
    quimmiracle | 24-07-2011 | Valoració: 10

    M'atreveixo a dir que potser és el millor relat que he llegit a Rc: Original, ben escrit i amb domini del llenguatg ei del ritme realment envejable. Felicitats i ànims per continuar fent bona literatura!

  • Collons![Ofensiu]
    copernic | 10-06-2011

    M'he quedat pal "plantat" d'admiració. Quina prosa, quina història tan ben trenada, tan ben escrita. Quina idea tan bona i tan ben desenvolupada, quina manera de portar al lector a la pròpia emoció i al lirisme que llisca suament per aquestes línies. Chapeau, Calderer, et reconec com un mestre i estic orgullós de comptar amb tu a Rc i compartir inquietuds literàries. El relat se'n va a favorits amb "cum laude".

  • Felicitats pel premi[Ofensiu]
    nuriagau | 19-05-2011 | Valoració: 10

    Celebro haver clicat aquest relat que m’he trobat als darrers comentats!

    No puc afirmar que siguis el millor, però que a mi m’agraden els teus relats, sí.

    Ens parles d’uns plantats que representen els éssers que viuen fora de les “muralles” de la població. Aquest procés, que ens descrius com una condemna d’una societat totalitària de ciència-ficció, només provoca al dolor al principi. Més tard, el condemnat accepta la plantació. Moltes són les interpretacions que en podem fer els lectors, suposo que, a hores d’ara, n’hauran fet 491 que són el nombre de visites que ha rebut aquest relat.

    Ens seguirem llegint,

    Núria

  • Molt bo[Ofensiu]
    dacar | 19-05-2011

    M'ha agradat molt el teu relat, ha estat una sorpresa. Et seguiré llegint.

    Moltes gràcies pel comentari.

    Salut!

  • tens, impactant, corprenendor...[Ofensiu]
    teresa serramia | 01-05-2011

    Calderer..., ostres!, ens poses la pell de gallina...En la psicoanàlisi, potser et dirien que, amb aquestes imatges ets capaç d'expressar la pèrdua del sentit de les coses que ens fugen d'entre els dits com papallones a tocar de l'estiu...
    Et felicito per aquest passeig intens, ple d'emocions i contrastos.
    Una gran immensa abraçada.......viva, ben viva i impactant com el teu relat.

  • Una història orignial, amb encís i ben explicada.[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-02-2011

    No m’estranya gens que el conte guanyés el primer premi: s’ho mereix!

    És una història original, que atrapa de seguida l’atenció de qui comença a llegir-la, i està ben explicada, de tal manera que fins i tot quan la frase conté elements fantàstics, qui la llegeix l’accepta sense qüestionar res, perquè està totalment entregat a la narració...
    Em arribar al final, no decepciona gens, sinó que manté en peu el clima, d’encís i confidència, creat entre el narrador i el lector fins al darrer mot, i una mica més enllà.
    Ho té tot!

    T’envio una abraçada admirada,
    Unaquimera

  • Com una gemma[Ofensiu]
    franz appa | 23-01-2011

    Un excel·lent relat fantàstic, amb un fons d'antiutopia plenament aconseguit. Sense descriure més del necessari, es deixa entreveure tot: el terror sord, la misèria moral, la traïció (no la dels condemnats, sinó la dels que en reneguen), la degradació de víctimes i botxins .
    Genial la creació de la condemna: una metamorfosi dolorosa fins a les arrels, o, millor dit en aquest cas, des de les mateixes arrels. Així funcionen els sistemes totalitaris, sembrant el silenci culpable entre tota la població. La seva maquinària necessita víctimes exemplars, i una lògica aleatòria incomprensible per ser eficient.
    Com en els millors relats del gènere, el seu argument, tanmateix, ens adverteix que no és una història llunyana ni en el temps ni en l'espai, ni molt menys una pura fantasia: és una amenaça que ens assetja a tot arreu i tothora, latent com una gemma en l'arbre hivernal.
    Moltes felicitats, un grandíssim relat!

  • Això sí que és...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 18-01-2011

    literatura d'altíssim nivell. M'he passejat per la teva insòlita, absurda i crua història a velocitat de creuer. Tens un potencial literari dins teu que deixes el lector petrificat, gairebé com aquests personatges excepcionals, exclusius que només el mestre Calders i tu sabeu crear. Llegir-te és, a part de passar-ho molt bé pensant per on ens sortirà ara aquest home, aprendre de tu moltes lliçons com: presentar temes realment originals que, tot i movent-se en l'absurd, arriben a la categoria de sublim pel tractament que li saps donar: l'ambient, el ritme, la visualització, la caricatura, la solemnitat a partir de la quotidianitat. I, evidentment, perquè lluites amb cada història que crees fins al final. Són els teus, Calderer, textos molt treballats i molt i molt ben escrits. Tens un estil que ja voldria subscriure jo!
    Com ja t'han dit els companys penso sense cap mena de dubte que ets un digne guanyador d'aquest primer premi.
    La meva enhorabona!

    Salutacions!

    Mercè

    PS- Per si no l'has vista et recomano una pel·lícula espanyola de fa molts anys que es titula: "Amanece que no es poco". Un fart de riure que treu l'estrés de cop.

  • Primer he pensat en Kafka[Ofensiu]
    Frèdia | 18-01-2011

    Després, absolutament seduïda pel relat, ja he deixat de pensar i m'he passejat pel bulevard de Ponent per veure la transformació dels plantats. Fins que no he arribat al final no he pensat en el fat ineludible i que els pobres plantats, condemnats per una traïdoria injustificable, són una al•legoria de l'ésser humà. Per què hi ha homes i dones amb èxit, salut, amor, bellesa, poder... i d'altres que queden marginats per falta de feina, per patir alguna malaltia física o psíquica, per ser lletjos o grassos o pobres...? La marginalitat no esdevé d'un dia per l'altre, és un tot un procés i, en aquest procés, hi ha patiment com en els personatges plantats, fins que la transformació s'ha completat. Llavors, un dia vas pel carrer i et topes amb un sense sostre i ja no el reconeixes com un igual sinó que el veus com una mena d'arbre de qualsevol bulevard com el del teu conte.
    És realment un relat magnífic, Calderer, profund de veres. Felicitats pel premi. La meva admiració,
    Fredia

  • molt original[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 18-01-2011

    Una història molt original i ben conduïda on el pessimisme del protagonista es pot mastegar en tot el recorregut de la lectura.
    Felicitats pel premi Lluís!

  • un relat fantàstic[Ofensiu]
    Artis Pla i Calders | 18-01-2011

    i magnífic i que diria que va més enllà de l'estil del Pere Calders que el teu nick defensa, diria que és d'un estil prou teu, amb la seva peculiar inspiració calderiana, però fent una passa més enllà, segurament, la primera de moltes passes exitoses. Moltes felicitats pel premi, ben merescut i gràcies per compartir-lo.

  • La història és boníssima,[Ofensiu]
    Xantalam | 18-01-2011

    Lluís, és un relat dels que mai no s’obliden; resta ancorat als vestigis d’altres històries, arrelat a l’ànima del lector.

    M’encanta, l’enhorabona.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Calderer

Calderer

44 Relats

275 Comentaris

92847 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Amb el meu primer relat vaig guanyar el premi Francesc Candel 2007, aquest fet em va animar tant que escriure s'ha convertit en una afició gairebé obsessiva.

Altres premis : Francesc Candel 2008; Palau de Plegamans 2008, 2n premi; Ateneu Domingo Fins de Montcada i Reixac 2009, 1r i 2n premi

A data d'avui (octubre de 2010) tinc dos llibres col·lectius de contes publicats:

EL NOSTRE FANTASMA. Premi Victor Mora 2008. Editorial LaBusca.

MAI MÉS NO HE PASSEJAT PEL BULEVARD DE PONENT. 1r premi Miquel Arimany. 2010. Editorial LaBusca

El conte guanyador que dóna nom als dos llibres és meu.

També he participat en els reculls HISTÒRIES DE FANTASMES i HISTÒRIES PER A LLEGIR AMB UNA SOLA MÀ publicats a partir de reptes d'aquesta pàgina.

I un llibre en solitari:

TRETZE HISTÒRIES ENTRE INSÒLITES I FANTÀSTIQUES. Premi Armand Quintana 2009. 1r premi ex-aequo. Publicat per l'editorial Abadia de Montserrat. És un recull de contes en el que es barregen temàtiques fantàstiques amb la quotidianitat més banal. S'ha editat aquest octubre del 2010.

Per a qualsevol cosa (crítiques incloses) em podeu escriure a lluisjulian58@gmail.com

-------------

Rellegint l'autobiografia anterior, que vaig escriure fa un parell de setmanes, m'adono que no m'acaba d'agradar, que no acaba de descriure'm com a escriptor. Que encara que els premis i les publicacions són importants tampoc ho són tot. Què hi manca, doncs? Potser dir que m'he proposat una fita molt ambiciosa: escriure bé. O més ben dit, escriure tan bé com en sigui capaç. Aquesta ambició em porta a dedicar tot el meu temps lliure (molt escàs) a estudiar gramàtica, treballar el lèxic, pensar i escriure textos, repensar-los i reescriure'ls... llegir autors que em poden servir de model, llegir llibres de teoria literària o sobre narrativa.... una dedicació, doncs, molt estricta i exigent.

---------

Rellegeixo el que vaig afegir fa uns dies i m'adono que no l'acabo d'encertar. No és ben bé això. Els concursos, els premis, les publicacions són importants però no ho són tot. Les ganes de fer-ho bé, d'aprendre a escriure, de dominar la llengua tampoc és el més important. Hi manca alguna cosa en aquesta bio, alguna cosa que expliqui la meva dedicació i afició al tema, malgrat el poc temps que tinc. Potser és la necessitat d'expressar alguna cosa que porto dins? O potser és que les històries s'apoderen de mi i m'exigeixen que les treballi fins que es puguin llegir? O és el plaer que em produeix aconseguir que la història i la forma d'expressar-la es compaginin bellament?

----------

Setembre del 2016. Després d'uns anys de molta feina i de moltes obligacions familiars aconsegueixo acabar una novel·la històrica que em tenia "bloquejat". A partir d'octubre torno a escriure contes i microrelats amb ganes i il·lusió.