La inacabada de Connor 1

Un relat de: franz appa



Connor Williams va deixar en morir molt de material no publicat. Per unes circumstàncies que encara no m'explico bé, va arribar a mi. Vaig aconseguir posar en ordre un seguit de fulls que formaven un conjunt coherent, una novel·la curta, que recreava situacions i personatges de la seva novel·la més coneguda, "Misèria i companyia". Es podria considerar una continuació, però en part, també, una revisió i una nova mirada cap a aquesta obra. En ella, en una illa innominada del Carib, i en el marc d'una sèrie de turbulències revolucionàries i contrarevolucionàries, un periodista, Wyatt, assistia a les relacions entre els dirigents revolucionaris, i especialment a la influència singular d'una dona jove, de color, la Misery, que moria dins de la repressió que seguia el final de l'efímer govern revolucionari de Macaulay, amant, potser mig germà d'ella, mestre i deixeble alhora.
Publico traduïda per mi mateixa aquesta obra inèdita. Potser inacabada. O potser no...

Milena G.



En aquell temps Macaulay va tornar a l'illa, no a la ciutat, perquè això havia de ser encara uns mesos després. Van ser els mesos en què, segons deien, habitava a la feréstega regió de les maresmes. El cert és que per aquella temporada van circular tot de versions contradictòries. Fins i tot n'hi va haver que van negar la possibilitat que hagués pres terra la tarda de febrer que, segons deien altres, va baixar de l'escaleta del vapor del correu, vestit de lli i fumant un havà. També hi havia desacord sobre si el vaixell va ser aquell correu, o alguna embarcació no regular. Alguns deien que venia disposat a participar en els anunciats comicis generals, però jo em sentia especialment escèptic sobre allò, com la major part dels vells lluitadors dels dies de la Revolució. Tampoc a la Comandància o a la Presidència es feia notar cap mena d'inquietud o activitat inusual. Si no fos per periòdics rumors i notícies que recorrien la ciutat parlant de testimonis que l'havien vist en aquells isolats paratges, molts s'haurien oblidat de la seva arribada. Deien que vivia com un eremita i que defugia el contacte amb els que s'aproximaven a ell.
És clar que aquella ciutat era una ciutat amb les oïdes i els ulls cansats, emperesida i exhausta per les successives onades de terror i turbulència. Semblava que ni els antics herois podien ja sacsejar l'esperit adormit, que com el tronc de l'arbre sec alguna cosa es podria sense remei sota l'aparent estabilitat de la població, que les arrels d'un passat vigorós eren a penes monyons d'una absoluta impotència. Des de la meva talaia albirava les llums del port per on transitaven figures derrotades de persones que deu anys abans havien cridat i cantat i empunyat les armes amb una fe sense aparents escletxes.
Hi va haver sang, i planys, i també joia i victòria. I amor. De vegades penso que tot va ser un somni en el vent, que no va deixar més que la pols de la memòria, i tota la glòria i l'honor i el desig no són més que restes colgades sense un sol deixant, per inestable que sigui. Hi havia tota aquella gent, i totes aquelles gestes somiades, i tota aquella il·lusió.
I ara tinc més anys dels que mai creia que em serien concedits, la barba assaonada, la pell clivellada i dura. I l'esguard fred i mans. Oh, canto algun matí, dic alguna cançó, entono salmòdies planyívoles i enyoroses, però els meus dits han oblidat el contacte de les cordes i la veu s'ha tornat estranyament agra i dolça, absent a la rialla d'altre temps. En la meva paràlisi em moc com un addicte a la llum incerta cercant certa escalfor tel·lúrica i verge, fitant el mar argentí que miralleja al migdia, o esguardant malencònicament les llunyanes drassanes i les estoiques siluetes dels vaixells en desguàs. Corrent sense bellugar-me, presoner de les cames esclafades i de les posts de fusta basta que grinyolen sinistrament sota les rodes.
No he canviat. Ja aleshores esperava i esperava. Sabia que Macaulay vindria, que era allí, en efecte més indiferent i salvatge que abans, però encara amb un cor ple d'amor i contrició. Certament, ell podia haver estat sempre un impostor,en el sentit que jo sóc un gran impostor: sempre parlant del proïsme i dels semblants, i de l'essència social i del desarrelament que suposa l'individualisme, però en el fons inexorablement inseparat de la meva omnipresència i astoradorament subjecte a una limitació que sé tan certa i insuperable, i encara i així inexplicablement ubiqua, com si, presoner de la meva circumstància, el meu cos i jo que l'omplo fóssim l'únic univers permissible i possible, En el fons, no egoista sinó egotista de la meva autocosmogonia, un ésser que ha de ser per damunt de tot allò que aparentment és i que se li oposa quant no és i és la seva pròpia potència de ser.
No és cap acudit.
De vegades és així: els altres són ombres d'una fantasia mil cops repetida, i ni tan sols fonamental. I els actes i els esdeveniments han mort ara, i ja no són, i el present és indissoluble del passat, repetint-se i recargolant-se, i resta una perspectiva i el post-acte en la implícita negació d'allò no actuat, no aconseguit; deixa com una ressaca importunadora i quasi afable dintre de l'angoixa inevitable de la frustració. Només és una il·lusió, una imatge, una momentània poesia, tot i que de vegades és com si l'ull s'hagués ficat de l'altra banda del tub òptic central de l'absolut còsmic. Potser són només pletòrics instants d'ebriesa absoluta. És a dir, potser Misery tenia raó i tot és com bufar dins d'un huracà. O potser és l'esforç i la tibantor entre el fastig i el fàstic. Ella deia que solia buidar-se i prendre consciència del temps, que aleshores sentia aquella experiència existencial que és la genuïna angoixa. Però tots hem tingut, tal vegada, moments vitals i fins agradables, prou elàstics i acceptables, i potser l'amor, el vertigen i el coratge. De manera que ets el límit però alhora allò limitat, i et mous amb honesta desimboltura entre la mentida que tu mateix construeixes.
De totes maneres, mai no he entès tots aquests transcendentals conceptes de la identitat, la unitat, la univocitat, ni qualsevol cosa que vagi més enllà del meu cos, el càncer que em defineix i defineix la meva subjectivitat irrenunciable. ‘Tu t'has trencat les cames, no jo', em va dir la Lena Graves aquella perfumada tarda de setembre, sobre les teulades del Bellevue i mirant l'ampli oceà transparent. Ella tenia les cames penjant més enllà del ràfec i cinc metres la separaven del terra, la vorera urbana i l'asfalt. Ella no pretenia donar-me cap lliçó, però hi estava allí, en ella mateixa, en les cuixes de línies tan definides, en les paraules innocents i en la frase immillorable.
Ella era una criatura del meu món, però jo no tenia res a veure amb la criatura del seu món que havia estat jo. Ni tan sols podria tornar a posseir-la i penetrar a través de la porta dels dos sexes a causa de la paràlisi, la meva i no la seva.
Però volia parlar d'aquells mesos, mesos per altra banda perfectament iguals, i no diferents, on no res va germinar i no res va esclatar. No hi ha interludis, ni preludis ni epílegs, sinó l'eterna furtiva embranzida. Renúncia i resistència, això és la vida. L'afirmació contínua de la potència d'ésser i manifestar-se.
-Aquella llàntia que solíeu dur a les acampades, la conserveu, Wyatt? -em va dir Louis, el seu gros cap sota l'immens capell, ensenyant les dents esmolades i grogues-. Estic treballant en la vella Davidson, i sovint se'm fa de nit, i a penes hi filo amb la meva llanterna en aquella cofurna que en Tomey diu garatge. Crec que m'he tornat llusco en els quatre dies que porto allí, i ara refresca de nit, i la Mammy Daisy ja no em fa aquells cafès de Cuba tan carregats. Ja no es mou gaire, la Mammy Daisy, Wyatt, fa basarda veure-la, agenollada els capvespres passant el rosari, i somiant desperta amb la Misery, creient sentir la seva veu i les seves passes en cada vianant. Te'n recordes, Wyatt, ella feia el millor cafè del barri, i tota aquella flaire perfumava el carrer i els patis i les cortines, i la nit aquella que cau a l'occident de la ciutat, blava i tendra. És mal temps ara per treballar més enllà de l'hora baixa, Wyatt. Tens la llàntia, suposo.
Va regirar entre els armaris, els racons de la cuina, el soterrani. Anys enrera solíem escapar-nos als turonets, més enllà de White Pond, en la brisa feréstega i refrescada pels pins salvatges, però encara dúiem l'aroma dens del cafè, en el termos que obríem ja acampats, entre rierols i boires, amb el sol clavat a les ungles trencades per les feines deixades enrera.
-Què era allò, aquell vent exultant i àgil, aquell impuls i aquell coratge... la necessitat de sentir-nos lliures i solidaris, de conquerir rialles i intimitats de moments irrepetibles i, tal com sospitàvem, efímers?
Louis removia entre l'escampall de la galeria del darrera, un batibull d'objectes insospitats que generacions de llogaters misteriosament acordats havien fabricat amb successives anarquies i descurances. Duia unes sandàlies atrotinades i la camisa i els pantalons de lli abrusats per l'oli i el sol i la sorra. Els braços poderosos avançaven mentre les cames el sostenien admirablement a la gatzoneta.
-Caldrà que posi ordre a la teva casa, Wyatt, caldrà que Justine vingui un dia d'aquests a treure la pols un cop jo hagi fet net de tantes noses i ferralla.
-No és la meva casa.
-I bé caldrà que posi també oli a la teva cadira, Wyatt, grinyola com un xerrac.
-No és la meva casa, Louis, ni és ja la de Macaulay i Misery. Te'n recordes quan solíem reunir-nos aquí les tardes de l'estiu o els caps de setmana que ell venia carregat de revistes, llibres i diaris del continent?
-Calma't Wyatt, no t'és bo recordar tot allò. És un temps mort, i ningú vol recordar-se'n, ara.
-Cert, ningú, i tanmateix tots som aquí encara, els morts i els vius. I fins i tot Macaulay.
Louis em va fitar amb els seus ulls enormes i clars que eren els de sa germana, la Misery, en aquella hora del dia
, en aquella dolça transició cap a la nit, banyats de lluna, de cansament, de tristesa.
-Tu sembles saber tot el que passa a l'illa abans i tot que arribi a succeir, que hi hagi ni tan sols l'indici que pot arribar remotament a succeir. I per Déu que no pensava dir-t'ho, Wyatt, ni tan sols donava crèdit a la notícia fins que l'has esmentat a tu mateix.
-Així que de totes maneres confiaves a confirmar-la -vaig dir jo.
Ell va riure amb vigor, abans de retornar a la fatigosa recerca.
-No, Wyatt, tu ho saps tan bé com jo. Hi ha més de dos pams de terra sobre cada un de nosaltres -va dir, una estona després. Tenia la llàntia a la mà, i l'havia fins i tot encès.






Comentaris

  • Retrobada[Ofensiu]
    Unaquimera | 15-06-2008

    Després de "El llegat de Misery", "Misèria i companyia" i "El material de Connor", havia aturat la lectura de la saga per motius de temps, decantant-me cap als Quaderns de París, els Abismes o els capítols independents a Tavanne..., però tenia els folis esperant pacientment a un dia com el d'avui, en què poder tornar-m'hi a posar.

    La retrobada ha estat deliciosa.

    En aquesta nova entrega, els personatges, ben diferents d'aquells que darrerament he gaudit amb el pretext de la numismàtica, tenen cadascun un relleu ben particular que els fa destacar amb volum i pes específic, amb clarors i ombres ben contrastades. Com és habitual amb tu, certament, però amb un caire reflexiu específic que els hi afegeix atractiu.
    Tinc l'avantatja, ara mateix, de saber que disposo de set entregues més ( fins la sisena i l'epíleg ) per gaudir-los.
    I penso fer-ho.

    Et confirmo l'enviament duna bona abraçada de diumenge,
    Unaquimera

  • Nines russes[Ofensiu]
    dacar | 13-02-2008

    Està bé aquesta mena de "bucle": una novel.la dins d'una altra novel.la. L'he agafada amb ganes perquè ja conec altres relats teus de la "sèrie". Té el teu segell persona, la narració tranquil.la i aquella nostàlgia que impregna tot el relat. Només una cosa m'ha semblat nova: el periodista Wyatt, que en alguns trams del monòleg interior, se'ns revela com a filòsof.

    A veure cap on ens menen aquests nous camins.

  • Franz i les mil i una nits[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 13-02-2008

    No podem renyar-te, Franz, per haver tardat a desar "La inacabada de Connor 1", perquè entretant ens has obsequiat amb petites joies com els dos preciosos lliuraments de "Quadern de París". L'absència del contador d'històries ha estat ben coberta, per tant, pel poeta. Però no puc menys que celebrar que hages tornat a compartir amb nosaltres el gènere del relat. Si a "El material de Connor" ja es podia apreciar el canvi de veu entre Milena i Connor, ací ja veiem exclusivament l'estil de Connor excepte en l'aclariment inicial de la Milena G. T'endinses en aigues profundes amb aquests personatges erosionats pel temps, per la sang i les decepcions, per la pèrdua irreparable de les forces, de la joventut i les il·lusions. Amb personatges com la Misery, ja morta però fantasmalment omnipresent, o Macaulay, que no sabem si és esperat com un vell amic o com una amenaça. Amb aquest Wyatt, que més que periodista i aventurer retirat sembla un filòsof, darrere del qual trobem la capacitat reflexiva de l'autor real, és a dir, tu. Identitat, unitat, univocitat sense renunciar a la diversitat... són potser trets que podem aplicar a les teues invencions. Estaria molt bé que La Inacabada no acabara, per ara (fem cas a aquest "1" del títol). Els móns que tu crees ens permeten recrear als qui et llegim els nostres propis móns. Besadetes.

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167780 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com