Troballa

Vaig trobar una persona molt especial. I és que és un àngel. La seva paciència amb mi quan acabo el sabó de la dutxa i no l'apunto a la llista de la compra… O quan m'explica conceptes metafísics per fer-me entendre el seu punt de vista sobre el bé i el mal… No arribo a aquest nivell, li ho he dit moltes vegades, però m'encanta escoltar-lo.

Exterior dia. Havia nevat molt. Jo baixava de les pistes; havia pujat una documentació a un client de la gestoria i m'havia entretingut prenent-hi un cafè. Feia un migdia esplèndid i tornava cap a la oficina. Però vaig aturar el cotxe en un aparcador a la vora de la carretera, vaig sortir-ne ben abrigada i m'hi vaig recolzar. A mirar el meu voltant. A respirar. Els arbres em van semblar criatures fantasmagòriques, colgats de neu. Vaig començar a caminar.

Interior nit. -Com pot ser que les persones tinguem una cosa que es diu moral, i en canvi, no hi ha res en tota la natura que s'hi assembli? Les lleis naturals més bàsiques, les lleis físiques, tot el que regeix el que ens envolta, no en coneix, de moral. És evolució, és millora del que hi havia abans. Per què, doncs, les persones hem d'afegir uns codis de conducta que no existeixen a la natura?-. M'encanta quan li dic això perquè li desperto aquella mirada de "mira que et costa entendre-ho". I hi torna: el bé i el mal.

Exterior dia. Les meves passes cada cop s'enfonsaven més en la neu. Jo caminava alerta, conscient que el mòbil era al cotxe, i que estava sola en aquell camí que s'endinsava al bosc. De sobte, sota un arbre, em va semblar veure un volum mig enterrat a la neu. Em vaig aturar, mirant-lo detingudament. Pel tamany podia tractar-se d'un animal abatut sota el tronc d'un arbre. M'hi vaig acostar lentament, esperant qualsevol reacció. Però aquell cos no es movia. Era molt estrany. Estava disposada a fer mitja volta i sortir corrent cap al cotxe altre cop. La meva passejada idíl.lica s'acabava allà, no calia seguir passant fred. Però allò era estrany…

Interior nit. -Però el bé i el mal, per molt absolut que et sembli a tu, és molt relatiu-, m'intenta convèncer ell.
-Tornem-hi-, li replico jo.
-No, és que et tanques en banda…
-Ara jo em tanco en banda.
-Sí, perquè el bé, el concepte de "bé", no és una certesa absoluta, no és una veritat universal.
-Ara el bé té matisos…
-Jo només dic que el que per tu està bé, per mi pot estar malament-. Quan arriba a aquest punt, calla i somriu. Perquè sap que l'explicació, per mi, és incomprensible.

Exterior dia. M'acostava a aquell estrany cos. I de cop, es va sacsejar. Jo gairebé no respirava, però el batec desfermat del cor em semblava que el podien sentir a dalt a les pistes. Després d'aquell rampell es va quedar tan immòbil com abans. Una veueta dins meu em deia "surt d'aquí", però no podia obeir. Tan aprop, aquella figura començava a semblar el cos d'un home cobert amb una mena de sac.

Interior nit. Reconec que a les classes d'ètica de primer de bup em passava més estona fent el ruc que parant atenció. I a tercer i a cou tampoc vaig aprofitar massa les de filosofia. Però si l'haguéssim tingut a ell de professor… Quan parla de l'individu i la societat, de l'essència del que reconeixem com a conceptes morals de "bé" i "mal", dels desigs més íntims i més ancestrals…
-I com és que et va fer fora? És perquè teniu opinions diferents?
-Em va fer fora perquè no hi és tot-, em diu sorneguer, fent-se copets al cap amb un dit.

La història l'escriuen els vencedors. I la manipulen, i la tergiversen com millor els convé. Aquesta és la mena de coses que entens quan et fas gran, quan la vida deixa de tenir colors llampants i tot adquireix una tonalitat grisa. És la mena de coses que entens quan un bon dia, decideixes aturar el cotxe per fer un volt a la neu, i ensopegues amb el que sembla ser un home inconscient sota un arbre. I quan t'hi acostes descobreixes que el sac que el cobreix és una feixuga capa amb un curiós tacte avellutat. I que l'home és viu i respira. I quan intentes moure la pesada capa avellutada, aquesta es tanca damunt del seu cos insistentment. Finalment, fent tota la força que pots per enretirar-la de damunt seu t'adones que la capa no es pot enretirar, perquè la té soldada a l'esquena a través d'una mena de colzes gruixuts que li van des de les clavícules fins a la zona lumbar. Vaig deixar caure aquella ala intentant ofegar un xiscle i em vaig allunyar instintivament unes passes enllà. Havia trobat un àngel. Si és "caigut" o no, encara ho estem discutint. Reconec que té molt bons arguments, però és que a aquestes alçades m'és ben igual el seu bàndol.