Illes

El seu missatge acabava dient “Tu porta un peix”. Jo ja feia dos dies que havia arribat a Santorini. Els ulls ja s’havien acostumat a aquella intensitat de colors que no recordava haver trobat enlloc més. Amb la colla havíem recorregut l’illa amunt i avall, però aquella tarda, jo jeia sola a la platja. La colla no em va aconseguir convèncer per anar amb ells a una excursió al volcà. I no és que hi hagués molta gent a la platja, però pensava en el que havia de fer aquella tarda i em sentia més acompanyada que mai.
Estirada a la sorra, sentint el mar davant meu, tancava els ulls i deixava el sol fer la seva part del tracte. El món es podia acabar en aquell precís instant. Bé, una estona més tard, perquè jo encara havia de fer “la foto”.
A l’hora que em vaig fixar vaig començar a recollir les coses, em vaig posar els pantalons curts, i encara fent olor de crema solar, en biquini mateix, em vaig disposar a pujar al poble, que a peu em quedava encara una tirada llarga. Vaig treure el mòbil i vaig llegir el seu missatge per enèssima vegada. No calia perquè me’l sabia de memòria. Però m’agradava fer-ho. Era el nom d’un carrer i acabava dient “tu porta un peix”. Jo havia localitzat aquell carrer al mapa que feia dies que repassàvem per voltar l’illa. I cap allà m’encaminava.
N’havíem parlat feia mesos, en un dels nostres “cafès ràpids” que donaven, paradoxalment, per tant. Herbert List, fotògraf alemany, l’any 1.937 va fer una fotografia titulada “La peixera” a Santorini: una peixera amb un peix a dins, amb el mar darrera, il.luminat pel sol, i una illa al fons. M’encanta aquella foto, i li vaig dir que seria molt bonic saber des d’on es va fer, saber-ne el punt exacte, per posar-me, per un moment, al seu lloc, i veure el que va veure. I vam començar a fer broma sobre si posar-hi una peixera o alguna cosa més prosaica, com un got ple d’aigua, i fer la mateixa foto més de setanta anys després. Quan uns mesos més tard, li vaig dir que amb la colla havíem decidit anar-hi de vacances, i pocs dies després vaig rebre el seu missatge al mòbil que consistia simplement en un nom grec i l’al.lusió al peix, vaig saber que havia trobat el punt exacte que jo buscava. Com va aconseguir aquella informació? No ho sé, però des de llavors, alguna cosa va fer “clic” aquí dins, d’aquells “clic” que et diuen que ja tens aquella persona per sempre a la teva vida, orbitant a més o menys distància, però orbitant per sempre.
El sol baixava. I jo intentava no perdre’m en aquell laberint de casetes i carrers estrets i empedrats, tot resseguint el senzill croquis que m’havia fet en un full de llibreta. Quan semblava que m’hi acostava, un giravolt em trastocava els esquemes i em desorientava. Em començava a atabalar. Havia d’arribar a temps, no se’m podia escapar aquella llum. Trams d’escales inesperats, carrerons que donaven a placetes que em feien tornar per on havia vingut perquè no em portaven on volia… I el sol que baixava. Vaig apressar el pas, tot i anar amb xancles. Pujava per un carrer que deixava aquell caos de casetes blanques a una banda, i a l’altra, el mar, amb l’illa Thirassia, la costa de la qual mirava embadalida, perquè l’havia vista moltíssimes vegades a la foto. No mirar per on caminava va fer que ensopegués i, en l’intent d’evitar una caiguda que hauria trencat l’encant del moment, vaig topar amb el braç contra una paret i em vaig fer una profunda esgarrinxada. Em vaig aturar i em vaig netejar la ferida amb un mocador de paper. Sagnava una mica i la vaig prémer. Vaig mirar al cel i vaig pensar que no arribaria a temps. I d’allà estant, agafant-me el braç, vaig mirar el mar davant meu i ho vaig veure: el petit mur on havia reposat la peixera, Thirassia al darrera, i el reflex del sol damunt de l’aigua. Allà s’havia fet la foto!
Ja no sentia el dolor al braç. Vaig llençar el mocador i vaig entrar al primer bar que vaig trobar, a pocs metres, sortejant altres turistes, a demanar una ampolla d’aigua. Vaig omplir el got que em van donar i el vaig deixar damunt del muret. A la bossa hi duia un imant de nevera amb forma de peix, que vaig comprar expressament, i l’hi vaig llençar. Vaig treure la càmera i hi vaig buscar la foto autèntica. N’havíem fet tantes aquells dies que em va costar. I quan la vaig trobar, em movia davant del got, ara a la dreta, ara a l’esquerra, per aproximar-me a la posició correcta. Quan em va semblar que la realitat s’assemblava prou a la foto, vaig enfocar i “clic”, la vaig capturar. Ja era meva. Per sempre. I vaig treure el mòbil i en vaig fer una altra. Em semblava gairebé un miracle ser allà. Era com si ell, a més d’aconseguir localitzar el carrer i enviar-me’l, s’hagués confabulat aquella tarda amb els elements per posar una pedra al meu camí i fer-m’hi ensopegar per no passar de llarg. I fer aturar el sol uns instants per esperar-me mentre tot això passa. Em vaig recolzar al muret mentre li enviava la foto del mòbil, pensant que a casa ja “tocaria” la de la càmera amb l’ordinador, però que ell havia de rebre-la “fresca”. Devia rebre el missatge en aquell moment, perquè va donar permís al sol per continuar el seu espectacle i desaparèixer darrera l’horitzó, emportant-se tots els colors i arrencant un aplaudiment a tots els que miràvem.