Pi

El Guillem era a la cuina fent els deures mentre jo preparava el sopar, tot posant una olla al foc. Em va cridar per dir-me que no acabava d'entendre un problema de matemàtiques.
-El radi és d'un centímetre. El perímetre, doncs, serà 2 per pi per erre, o sigui, 6,2832. Arrodonint. Perquè pel fet de ser un número irracional, té infinits decimals-, m'explicava. El Guillem i jo ens miràvem la rodona dibuixada als seus apunts, la ratlleta que anava des del centre fins a un punt de la rodona, figurant que és el radi, i la fòrmula amb el misteriós número.
-I mira què passa si faig el càlcul amb un fil-, va dir. I va agafar un rodet de fil, va envoltar amb cura el cercle dels seus apunts i el va tallar a la mida justa que feia el perímetre. Llavors el va agafar entre dos dits i va dir:
-Això és el perímetre, això fa sis coma vint-i-vuit trenta-dos… infinit. Perquè és un múltiple de pi, i pi és infinit, sí?
Jo assentia amb el cap.
-Doncs perquè acaba aquí?-, seguia dient ell, assenyalant amb el dit un dels extrems del fil. -És infinit i, en canvi, acaba aquí.
Jo feia recompte de per on començaria a explicar-li que és un concepte abstracte, quan de sobte em salta:
-Vols que t'ensenyi on s'ha quedat "l'infinit"?. I va obrir les tisores amb què havia tallat el fil i em va assenyalar les minúscules partícules despreses que quedaven adherides a la fulla. Ens ho vam quedar mirant gairebé sense respirar, abocats a aquell infinit que no resistiria una exhalació. En sentir el xup-xup de l'olla em vaig preguntar si Déu ens devia mirar així alguna vegada. I en com devia ser la seva cuina.