Dietari de la catàstrofe 2: Passeig de Gràcia

Vaig per ordre, dietari a dietari, i després m'endinsaré en la resta del teu abondós treball.
La teva poesia és contundent, tensa, té força i té. paradòxicament, un toc de tendresa que aflora per tot el poema. No em facis cas, però el teu estil jo l'anomeno lírica masculina per la elecció dels mots, la força viril que emana i un cert conformisme sentimental davant la pèrdua de la persona estimada.
M'agrada el que escrius. Molts petons

la lectura d'alguns dels teus poemes, com aquest, que em fa sentir com una brisa subtil que em travessa a mida que llegeixo. Et llegeixo sovint, creu-me. erò sincerament em costa comentar-te perquè em deixes sense paraules. No sé trobar les adequades per expresar que és un "molt més" del que dirien.
Una abraçada

Per ser dietaris d'una catàstrofe, tenen una vida inusual, aquests poemes... Gràfics com una foto. I qui no té una foto que desperta i rebrega sentiments?

La sèrie "Abismes" em va agradar molt, i m'agrada veure com n'has encetat una altra. Per seguir-te d'aprop...

Fa uns quants poemes i relats que no et visite, i ho lamente.
Les pèrdues... quina trista obligació que ens depara la vida. Quants ulls hauran contemplat, amargament o serena, allunyar-se uns cabells inestables cap a les andanes d'una estació. Quants cors s'hauran encollit en allunyar-se dels ulls que els deixen anar. Vols dir que hi ha una remota regió d'oblit, tal com ens volen fer creure? Potser només perdem, i ens deixem perdre, amb mansuetud.
Un petó.

Davant meu s'agiten els mots lleument, amb la gràcia fràgil que té la poesia, i sacsegen l'ànim de qui els contempla.
Evoquen les paraules, entre melancòliques i misterioses, una figura femenina, gairebé etèria, que s'esvaeix per moments tot just mentre ressonen les seves passes que no toquen el terra...
Resta enderiada, atrapada per la màgia del vers, l'ànima lectora.

Presa de la bellesa de l'instant immortalitzat mercès al poema, no m'oblido però d'enviar-te una abraçada dolça, dolça com poques,
Unaquimera

Tot i que tinc els meus dubtes sobre l'utilització d'un parell de paraules (no he estat capaç de trobar el verb "permear" -i això no vol dir que etimològicament sigui incorrecte el seu ús- i penso que més que malencònics ens posem malenconiosos), no puc deixar de remarcar l'emoció que m'ha transmès el poema. D'un fet gairebé nimi, d'una imatge que passa per davant com si res se n'extreuen un munt de sensacions, sense deixar de banda però un to indubtablement descriptiu que afegeix valor a l'obra. Això és purament i senzilla, la poesia.
Gràcies amic franz, i una abraçada.

ACP

Encara que com a relataire estic de baixa, per ara, enderiat com vaig en altres afers literaris, agraeixo molt que em facis arribar els teus relats, perquè llegir la teva poesia és sempre un motiu d'autèntic goig. De manera que, per favor, continua disseminant el que escrius, perquè alguns, com jo, en som autèntics consumidors.

Aquest "Passeig de Gràcia", fet de "mots malencònics i erràtics", com dius tu mateix, no té desperdici, i alguns versos són per a estotjar en el calaix on desam les troballes més preuades: "Et veig endinsar-te en el no et veig", dius, i al lector li queda un pòsit de melangia que li dura molta estona.

Una abraçada.