Cercador

Llista categories

Segona pell. Argument negador de la distància.

Un relat de: Ingràvids

SEGONA PELL

Ets l'esca dolça de la nostàlgia
del que va esdevenir impossible.
Et sento néixer en mi, segona pell,
dolor de mil agulles penetrant-me,
trànsit de l'abisme de la distància,
regueró de foc viu que recorre
els camins erràtics dels somnis,
les nits que no he dormit per tu,
els dies que he viscut desitjant-te,
les pors que m'atrapen al present.
Pell vella, antiga cara de mi
que has subvertit amb el sol crit
del silenci abrusador dels teus ulls.

ARGUMENT NEGADOR DE LA DISTÀNCIA

Dona'm, amor, un argument
negador de la distància
amb la imatge exacta
de la teua pell.
La teua pell tan nítida
amb aquell posat adolescent
immune a la cendra dels anys.

Dona'm, amor, excuses
per a la nostàlgia.
Deixa'm encendre'm
amb els mots,
digue'm paraules
si ara no em pots fer
una abraçada.
Mostra'm lliurement
la teua carn distant,
dolça i feréstega.

Regala'm, estimat,
la teua part més íntima,
que mai un judici de retret
escoltaràs dels meus llavis.
Lliura'm a les teues fantasies,
rei tímid, despullat,
al centre de la cort
de les carícies
que mai no arriben
a tocar-te.

Comentaris

Afegir comentari

La distància[Ofensiu]
somniseva | 11-03-2008 | Valoració: 10
Em pregunto perquè la distància física suposa separació? No ho crec, si no és perquè permetem que ens guanyi, és en la derrota que hi ha separació, fins i tot, de nosaltres mateixos.
Una abraçada,
Dues veus...[Ofensiu]
dacar | 22-02-2008
... per expressar el que es perd en la distància que separa dos punts. Aquesta escenificació d'una relació impossible, tan encesa i alhora tan freda, està molt aconseguida, entra per cada porus de la pell...

l´Autor

Ingràvids

24 Relats

75 Comentaris

31394 Lectures

Valoració de l'autor: 9.92

Afegir a preferits

Biografia:

Ingràvids és un projecte del

Col·lectiu d'antiartistes

Dues palmeres

Dues llavors caigudes d'un núvol,
arrelades a un petit món.
Tant és si el món és pedra o espill,
o si el mar, líquid o cel.

Dues vides plantades al terra,
capficades en un horitzó.
Tant és si la fi és certa o miratge,
o si el sol, capvespre o naixent.

Dues ànimes lligades per sempre,
separades per un breu no-res.
Tant és si el buit és nimi o extens,
o si l'amor, llaç o clivell.

..........................................................
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava.
No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
(...)
Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me
No hi llegiran ton nom amb un bell pànic.

Joan Fuster
...................................................................
Correu a : antiartistes@gmail.com

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >