Pi és exactament 3

Havia sentit els rumors, com tothom. El clima laboral d'una empresa es pot mesurar per diversos barems. Però saber llegir entre línies la rumorologia és, probablement, el més eficaç. Per exemple, dóna molta informació l'anàlisi estadística sobre si es parla més de temes personals o professionals.

En aquest cas, en concret, hi havia un afer obscur, surrealista, que corria amb l'eficiència dels rierols que llisquen discretament, sota els nostres peus. Ningú semblava dubtar que l'aigua corria, malgrat que no l'haguéssim vist amb els nostres propis ulls. Fins que va arribar el dia.

-Vull que comprengueu que no és fàcil dir-vos el que us haig de dir. Malgrat tot, m'agradaria que no perdéssim aquest esperit de grup que tenim i afrontéssim la situació amb aquesta unió de forces que ens ha permès anar superant totes les dificultats fins ara.

El Manel va fer una pausa i ens va mirar als ulls a tots. Era un home de mitjana edat, que havia aconseguit ascendir a cap de projecte gràcies a un treball generós i honest. Aquest era el primer projecte que dirigia i, fins a aquell moment, se n'havia sortit prou bé. Havia aconseguit rodejar-se d'un bon equip i fer-se respectar, establint un clima laboral en el que era agradable treballar.

-Sé que us ha arribat un rumor sobre els canvis que han tingut lloc els últims dies en la direcció de la nostra empresa matriu americana. Ara us haig d'informar que aquests canvis ens afecten directament. Com sabeu, hem estat treballant de valent durant dos anys i, d'aquí un parell de setmanes, haurem de lliurar el projecte del nou motor. La feina que hem fet entre tots és digna d'elogi, no us puc recriminar res. Però desgraciadament no s'ajusta als nous estàndards de la filosofia de l'empresa.
-Però, per què? - va interrompre el Lluís, probablement l'únic que no entreveia en què consistien aquests estàndards i com interferien en el nostre projecte.
-Potser és allò de que "pi és exactament tres"? - va vaticinar l'Aleix, que començava a perdre la calma, a enfonsar-se en un pou de ràbia pels canvis que s'intuïen.

El Manel va assentir, seriós. Els rumors sortien de la clandestinitat per convertir-se en realitats oficials. La història sencera comença quan en Sam Harris, un important directiu de la multinacional que ens dóna feina, va ser abduït per una exòtica secta de numeròlegs. Com tot grup religiós, aquests numeròlegs tenien la seva idiosincràsia de normes i creences. Dogmes inamovibles sobre els quals s'havia de fomentar la seva fe. En Sam Harris va entendre que els havia d'aplicar estrictament en tots els àmbits de la seva vida. I això implicava uns sacrificis. Però per la seva posició en la jerarquia de l'empresa, el pes d'aquesta càrrega acabava sent encaixat per la base de la piràmide; per empleats de més baix rang.

Així el Manel, agnòstic convençut (si això no és una contradicció), havia d'enfrontar-se a la fatigant tasca d'haver d'explicar als seus empleats (brillants enginyers), que la feina dels últims dos anys s'havia de refer per tal d'encaixar amb un Dogma de l'Església de la Santa Numerologia, convertit en estàndard de l'empresa. Tots els càlculs s'havien de refer considerant pi exactament igual a tres.

-Però no estarem perdent xifres significatives en la majoria de càlculs? - preguntà el Lluís.
-Podia haver estat pitjor. Imagineu-vos que ho haguessin arrodonit a quatre, com va passar amb els euros - vaig ironitzar.
-El que vol dir - va aclarir l'Aleix, pels qui no estaven gaire acostumats a les meves bromes - és que és impossible que el motor funcioni si corregim els càlculs per adaptar-los a la fe numero-il·lògica.
-La paraula impossible està prohibida aquí - ens va recordar el Manel.
-I ara, els decimals de pi, també - vaig afegir.
-Entenc la vostra reacció. Sé que és un cop molt dur, però us demano un esforç...
-Si féssim un vaixell, això seria un impacte en la línia de flotació - interrompé l'Aleix.
-Tant de bo estiguéssim dissenyant un vaixell. Si els passatgers fossin tan caps de suro com els numeròlegs, no correrien cap perill d'ofegar-se.
-Si us plau... - va implorar el Manel.
-Està bé. Pensem fredament: Quants cops surt el nombre pi en el nostre projecte? - vaig preguntar.
-La bona notícia és que el nombre pi tampoc ens ocasionarà grans desperfectes. Podríem construir un motor que fos tan sols un 40 % menys eficient.
-Un motor americà -vaig opinar.
-Sí. El problema en si ve per un altre estàndard, del que potser se'n parla menys, però per nosaltres més catastròfic: e és exactament dos.
-Déu meu -protestà l'Aleix, trencant el silenci que la revelació del Manel havia provocat- però per a quina classe d'imbècils treballem?
-Crec que en el proper projecte podríem fer tots els càlculs amb nombres primers, des del principi; val la pena ser previsors - vaig ironitzar.
-M'agradaria que fóssiu una mica constructius. Entenc la vostra frustració però...
-Però què? - interrogà l'Aleix - Hem fet un autèntic miracle, amb la feina feta durant aquests anys. I ara resulta que ho hem de llençar tot a la paperera perquè el senyor president s'ha trastocat. Però evidentment esperarà tenir un cotxe perfecte d'aquí a dues setmanes, fet al país dels somnis numerològics. Tenint en compte que nosaltres vivim en un món real dels decimals, això és impossible.

El Manel ja no tenia esma per seguir discutint, potser perquè era tan conscient com l'Aleix d'aquesta realitat decebedora. Ens vam quedar en silenci, mirant-nos fredament, desanimats. Llavors va parlar la Núria. Era la becaria del projecte. No parlava gaire sovint però sempre prenia apunts de tot, a la seva llibreta rosa.

-Recordo quan era petita i creia en la màgia. Tot i que, de fet, no és que cregués en coses impossibles. Simplement no tenia consciència de que no fossin versemblants. Tres reis que recorrien en camell les cases de tots els nens en una nit. No us sembla absurd que milions de persones es creguin una història com aquesta? Però és que ens omplien la casa de joguines noves! I quan la fe porta la felicitat, és difícil buscar motius per qüestionar-la.
-A què ve aquesta història ara? Vols que demanem un cotxe numerològicament correcte als reis? - va dir en Lluís, que sempre feia broma de tot el que deia la Núria.
-Deixa-la, que ja sap el que es fa. Com més estupideses dius, més fàcil és arribar a ser algú en aquesta empresa - vaig replicar.
-Que maco deu ser viure en un món màgic, on l'esdevenir natural de les coses no tingui altre motiu que solucionar els nostres problemes i fer-nos feliços - va afegir l'Aleix.
-Només que la màgia no existeix. Els mags sempre fan trucs... - i llavors vaig tenir la idea que hauria de salvar aquell projecte. Amb només una mirada vaig saber transmetre-la al Manel.
-No ho podem fer això. Seria com... - va protestar.
-Sí que ho podem fer. I, a més, és la nostra única oportunitat.
-Però de què esteu parlant? - preguntà el Lluís.
-Em sembla que volen falsificar tota la documentació per fer veure que hem fet servir la nova metodologia de l'empresa. Ben pensat, és una bona idea. - contestà l'Aleix.
-Però això ho revisaran! - exclamà el Manel - I seria una heretgia per a ells si ens burléssim d'aquesta manera de les seves creences.
-Ben al contrari. Només cal fer la mentida prou grossa. Mostrar entusiasme. Podem afegir una mica de fantasia corporativa. Per exemple, podem explicar que amb els coneixements de numerologia que hem aplicat, ha millorat un deu per cent l'eficiència energètica. A més, si ho penseu bé, només fem el mateix que ells. Reescriure la història, inventar lleis científiques o matemàtiques, en definitiva, a partir d'un fet real, imaginar una fantasia i pretendre que aquesta genera el fet.
-Amb l'única diferència que ells ho creuen de veritat - objectà el Manel.
-Bé, amb el temps ja aprendrem a doblepensar. És lògic pensar que totes les teories absurdes comencen amb una mentida que els autors acaben assumint com a certa - vaig sentenciar.

El Manel va mirar als ulls a tots els membres del seu equip. No li agradava la idea de falsejar dades i fer-ho d'esquenes als seus superiors. Però el va reconfortar veure el seu equip unit i motivat per superar tots els obstacles. Va dedicar la següent hora a distribuir les tasques necessàries per començar a treballar i després es va tancar en el seu despatx, no sense abans dedicar-nos unes paraules de gratitud i encoratjament.

Aquella jornada laboral va transcórrer amb un ritme de treball intens però també festiu. Mentre redactàvem a corre cuita les noves especificacions, fèiem comentaris humorístics sobre la nova manera de treballar a l'empresa (com se n'hauran sortit els de l'equip que dissenyava les noves rodes? Bé, no et creguis, tenen moltes opcions: quadrades, triangulars, octaèdriques,...). En acabar el dia estàvem com nens que tornen d'una excursió a la muntanya: cansats però contents. La complicitat tornava a regnar en l'atmosfera que compartíem, els somriures ho deien tot.

Especialment el de la Núria. Malgrat ser tan sols una becària, es veia a la seva expressió entranyable que es sentia partícip de l'èxit del projecte. Fins i tot, la seva mirada... ho vaig estar pensant durant tot el camí a casa, sabeu? Aquella mirada em va recordar la de la meva mare, la nit de Reis, quan s'asseia al meu llit i em deia que m'adormís, que era tot el que havia de fer per tal que els Reis vinguessin.