Quadern de París.2

Un relat de: franz appa

Hom sap, de vegades,
més enllà de l'evidència dels fets,
que un cos li és reservat
per al fràgil contacte que nodreix
els termes d'un pacte inestable:
la lluita mai no reeixida
contra l'isolament i la por.
Hom sap que uns ulls
ens esguarden com ho fa
una porta oberta
en una casa estranya.
Pot ser que el cervell s'erri,
animal rominant com és,
però no pas el segur governall
que ens mena per camins pregons
a accions que no hem meditat.
Hom sap que, de vegades,
el ferotge temps ens obre pauses
per on transitar cap a móns
que poden anorrear amb un gest
el món que pacientment hem construït.
I aleshores, voilà, heus ací,
un tanca la porta i a una altra cosa.
I mai no sabrà així
què hi havia de cert
en aquell pressentiment.

20 de setembre de 2002


Comentaris

  • gypsy | 26-04-2008 | Valoració: 10


    de les emocions, és complicat sucumbir als desitjos que potser només són desitjos i potser no mereixen ni ser-ho. Però, com saber-ho?, segurament impossible a priori, hem d'errar i perdre o arriscar i pregar que surti bé.

    gypsy

  • Voilà, la joie de lire...[Ofensiu]
    deòmises | 21-02-2008 | Valoració: 10

    Un nou full del teu quadern, de saber que el pressentiment de magnífics versos s'ha fet realitat, que les teves paraules sadollen els ulls amb carícies fetes paraula.

    Gràcies, novament, pels teus versos, pels teus comentaris, d.

  • reflexions filopsicològiques?[Ofensiu]

    t'agrada elucubrar, eh?

    El cap et bull d'idees a mig guisar. Hi tens un laboratori on fe experimentacions i provatures.
    Ets infatigable. T'enlaires fàcilment i potser quan aterres ho tens tot més clar...

    En fi!, que ets un cas i que m'agrada llegir-te.

    petons del meu laboratori emocional en plena ebullició. (Quines tonteries dic, oi?

  • sap tant com diu...[Ofensiu]
    Noia de vidre | 11-02-2008 | Valoració: 10

    o com calla... m'agraden els quaderns de PARÍS!! més i més...

    no em contradius, l'art no és sempre vida ni no vida fou el meu mot per designar la vida que raja per equivaldre a la mort... el poema parla d'una persona estimada no com l'art sense sentiments... per a mi sense art no sé com caminariem ja que no podriem designar les petjades ni el dibuix de la marca.

    un petonet fort FRANZ, sempre.

  • Voilà![Ofensiu]
    Unaquimera | 05-02-2008

    Evidentment, és fràgil la protecció que ens separa de l'isolament, que no és només ser sol, sinó saber-se'n.
    Potser perquè està feta de pell i esborronaments, de creences, confiança i temps compartit, que no són materials massa sòlids per se, excepte si més d'un els apuntalen, a l'hora, cadascú per la seva banda. Llavors, la por al defora arriba a ser muralla per als qui tenen un lloc reservat endins, al cor i a la memòria.

    Hi ha en el teu poema un no-sé que em fa estremir... potser aquell "mai" allà al final, tan definitiu...
    No és lloc ni moment per enraonar sobre si una porta que es tanca no es pot tornar a obrir, per una entre mil raons...
    Tots en sabem ( i hem llegit i potser fins i tot escrit ) sobre portes tancades molt i molt temps que finalment badallen, encara que només sigui per ensenyar les teranyines en mig del buit.

    T'envio una abraçada ara mateix, que tinc moltes ganes, per què el temps es ferotge i de seguida ens roba els moments oportuns si no s'aprofiten,
    Unaquimera

  • Camins pregons[Ofensiu]
    dacar | 05-02-2008

    Unes imatges molt ben trobades per expressar moments de dubte, des de la segura posició de qui somia amb els ulls oberts, pensant, imaginant cap a on ens menarien els « camins pregons » que se'ns obren quan el « ferotge temps » ens dóna un descans. I de ben segur que ens menen a móns més excitants que els que "pacientment hem construit", però ha costat tant construïr-lo, que per callar la crida dels « ulls que ens esguarden », cal tancar la porta. I sobre el « que hi havia de cert en aquell pressentiment », vaig llegir una vegada que les úniques coses a lamentar eren les que no havien arribat a passar...

    Una envejable capacitat de síntesi, la teva.

  • Anagnost | 04-02-2008 | Valoració: 10

    M'agraden els reptes poètics, en el sentit profund del terme. M'agraden les propostes agosarades, en què el lector s'hi ha d'implicar. M'agrada la gent que no escriu per escriure sinó perquè té coses a dir.
    M'agrada aquest poema, tot i que em fa una mica d'agúnia saber "de vegades, el ferotge temps ens obre pauses per on transitar cap a móns que poden anorrear amb un gest
    el món que pacientment hem construït."


  • Travessar miralls[Ofensiu]
    Monalisa | 04-02-2008

    Tot acte no consumat, no consumit, és en sí mateix tots els actes possibles. És la promesa infinita. En triar un acte i no un altre, en obrir una porta i no una altra, convertim automàticament els innumerables actes i portes refusats en una faula eterna. Així, podem viure per sempre la bellesa latent de cada oportunitat desestimada. El món real però, el fet executat, ha esgotat tota capacitat de sorpresa en el propi procés de realització. El terreny de la poesia, quasi invariablement, és aquest espai incomplet, aquesta potència mai desenvolupada, creadora d'incerteses.
    Jo crec, de tota manera, que es podria fer una excepció amb les portes parisines...

    Monalisa

  • Dels "homs" i dels "jos"[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 02-02-2008 | Valoració: 10

    Hom es protegeix de vegades darrere d'un "hom" anestèsic, perquè potser posar tot en primera persona resulte massa dolorós en el moment i al viu. Tots ho fem. En aquest poema, però, la fórmula de distanciament, lluny de fer efecte, és més aviat una manera de connectar també amb els sentiments que poden moure al lector.
    El missatge sembla, és cert, la constatació d'una realitat vital feta des de la maduresa i la serenitat. Però no deixe de veure algun raig de rebel·lia aguaitar per les escletxes dels versos. No canviaria aquest "hom" perquè amb el recurs el poema guanya una força commovedora, no hi ha dubte. Però jo he fet l'exercici de llegir-lo en primera persona, per veure a mi què em movia. I ha estat com si jo mateixa me l'haguera escrit. Us recomane que ho proveu.
    Un petó. Jo també et valoraré avui. I et deixaré a tu l'última paraula:
    "Hom sap que uns ulls
    ens esguarden com ho fa
    una porta oberta
    en una casa estranya".

  • mmmmm...[Ofensiu]
    Lolita | 31-01-2008

    on peut dire que ça c'est fantastique, et vraiment, ça c'est très fantastique...

    escrius molt bé, i et torno a recordar la meua enveja sana... :)

    esper la teva resposta pel mail, tu le sais!

    no m'allargasso massa, que anglès m'espera i no estic en condicions..

    he de re-connar un dia d'aquestos, ho sé!

    baisers!

  • La solitud[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 30-01-2008 | Valoració: 10

    De vegades ens trobem a soles en un món que ens contempla amb uns ulls que semblen una porta oberta d'una casa estranya, sí és cert també de vegades anorreem el món que ens hem construït, i en eixes ocasions no arribem a saber que haguera pogut passar amb la nostra vida. Jo haguera titulat el poema la soledat de cadascú de nosaltres, tots estem sols en un món que ens és confús i aliè, l'infern és la mirada de l'altre. Bé et deixe i espere que seguisques amb els quaderns de París que traspuen una gran dosi de humanitat i de sensibilitat.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

162934 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com