Ordre

Hi ha persones amb qui, de manera inexplicable, s'hi té una afinitat especial. Les bones vibracions que jo rebia de l'Aleix sense gairebé conèixer-lo feia que m'atregués com un pol magnètic. M'agraden els misteris, i les minses dosis que n'aconseguia revelar d'ell encara me'l feien més torbador. Ja feia temps que el coneixia, quan, en el transcurs d'un cafè de mig matí, en què la conversa ens va portar a parlar de Nova York, vaig saber que ell hi va néixer. Concretament, un dia abans que jo.

Al primer sopar de la colla al que va venir, es va oferir a venir-me a buscar. Jo esperava dreta al carrer un cotxe de la marca i color que ell m'havia dit. Se me'n va acostar un amb una matrícula ben curiosa: just un número menys que la del meu cotxe, amb les mateixes lletres. I l'Aleix el conduïa.

Un altre dia, havent tret el tema del seu "exòtic" orígen, per demostrar que ell havia nascut a Nova York va treure el seu DNI i els de la colla ens el vam anar passant. Jo me'l vaig mirar detingudament i em vaig fixar en el seu número de document. Sí: un número menys que el meu.

L'Aleix coneixia aquestes coincidències, que li servien per refregar-me que havia "arribat a tot arreu" abans que jo. A mi em servien per sentir unes esgarrifances com no he tornat a sentir. Jo el que veia en aquest cúmul de coincidències era una mena de mà invisible que ens havia fet posar "a la fila", jo sempre darrera seu. De manera reiterada. Precisa i exacta com la mecànica que disposa les òrbites dels cossos celestes. I, el més curiós, havia permès que ens coneguéssim. Per mi tenia un valor especial el fet de conèixer i tenir aprop la persona que havia vingut al món un dia abans que jo, que s'havia tramitat el DNI just abans que jo, que el seu cotxe havia estat matriculat just abans que el meu... Ho trobava un fenòmen inexplicable que revestia la meva existència d'una màgia especial. Que fos ell, i només ell, qui em precedia en alguns fets de la meva vida; ell abans que jo, ell primer. Com l'explorador que obre pas a través de l'espessa selva per a que jo, i només jo, el segueixi immediatament.

I és en aquests estranys moments que se m'encén la bombeta. Empresonada al cotxe, atrapada entre el munt de ferros en què s'ha convertit després de dues voltes de campana, sentint un líquid calent i espès que m'amara, que no pot ser res més que la sang per on se m'escapa la vida, m'adono que l'Aleix no va néixer un dia abans que jo, sinó que, per la diferència horària entre Nova York i Catalunya, vam néixer a la mateixa hora. I tractant-se d'ell, uns instants abans que jo, segur. Així que, tenint en compte l'estrany vincle que ens uneix, el fet que no tingui dubtes sobre el meu imminent final em revela que l'Aleix s'està morint. En aquest precís instant. I no sé on ni com. La "mà invisible" ens torna a posar "a la fila" per última vegada. Per seguir-lo allà on vagi...