L'equilibrista sense corda

-Per la mort del meu pare... per la mort del meu pare...
La veu tenebrosa, afònica, malalta i sobretot fluixa pel mal estat del jove en un migdia del pobre mercat de Reggadens, era efectivament ignorada per la gent del poble, ja no diguem pels viatjers de mercaderies i estrangers que per raons de negocis o d'altres havien anat a parar a aquell poble aquell dia del mes de Març.
-Per la mort del meu pare... per la mort del meu pare...
En Hans va empal.lidir ja del tot, si és que això era possible, al notar que un dels dos guàrdies que xerraven entre ells en una cantonada buida un pèl més enllà del límit del mercat se'l mirava de reüll amb el típic posat ferm de la guàrdia reial que crema els pensaments i desespera bojament a tot aquell qui és susceptible de ser perseguit però innocent en el seu bon esperit cristià, no pas a bandolers, traficants i fugitius de costum, que reaccionen de manera molt diferent.
Hans va caure al terra, de genolls, va deixar anar com qui ho fa sense voler, però ell ho feia perque allò ja no el podia salvar de res, una bosseta de cuir que va trobar camí del segon poble després d'haver deixat el vell August, amb un cordó desfet per les bandes a dintre, que havia servit per obrir i tancar la bossa, però que ja feia temps havia perdut la seva funció i havia adquirit la funció d'un record amarg, que el feia plorar però era així, quan en Hans plorava, que es sentia viu.
Va esclatar. Les llàgrimes impossibles de contenir, les seves plegàries ofegades, i el seu posat amb les mans aixecades com un captaire a punt de morir, amb rostre, braços i cames on hi faltava carn, i algunes ferides de tons lilosos a la seva pell, van atraure l'atenció de la gent que era prop seu, però els dos guàrdies, després d'empènyer i tirar pel terra tres o quatre persones, el van agafar i se'l van endur arrossegant-lo deixant aquella imatge d'un home jove a les acaballes de la seva vida en les ments que havien contemplat l'escena.

* * * * *

-Demanar almoina...
Els ulls blau-gris de Hans semblaven de vidre, morts.
-Tu! Tu, demanant almoina, que no ets ni un vassall!
Hans va intentar obrir la boca per si podia emetre algun so, però era plena de pols, les ferides del seu cos s'havien obert i se n'havien produït de noves, i la sang es barrejava també amb la pols.
Llavors, el tercer guàrdia, l'encarregat de la cel.la, li va tapar la boca tot i que quasi no podia respirar, i a en Hans se li van obrir els ulls de bat a bat demanant aire, i els tres guàrdies van esclafir a riure. El van deixar allí terra i van marxar, amb el soroll de serra de la porta d'aquelles cel.les sense reixes, ni tan sols un finestró, on s'hi abandonava perque agonitzés fins la mort qui perdia la condició de vassall per traïció a la corona i no podia ésser d'utilitat.

* * * * *

-Si us plau! Si us plau! No puc més! Mare! Trúcida! Traieu-me'l, per favor! D'una vegada, per favor! D'una sola vegada!
I l'Art va espetegar:
-I què en fotrem, d'aquest nano, enviar-lo a Déu Nostre Senyor? És que no se m'acut res més! Maleïda siguis, Dada, per dur un fill al món!
Però na Trúcida ja havia tret el fetus i el diposità en mans de l'àvia, doncs la mare estava extenuada.
L'àvia Corèlia es mirava el nadó amb un somriure amarg i arrugat als llavis, doncs sabia que aquella criatura no l'havia volgut Déu, sinó que era un fruït de l'infern, una personeta de qui desempallegar-se.
Na trúcida, mentrestant, havia col.locat draps amb aigua freda al front de Dada i la ventava suaument i la revifava.
Al cap d'uns minuts, Dada va poder parlar una mica:
-Hans... meu... pe-tit... meu...
L'àvia li va fer un gest d'aprovació amb el cap i amb llàgrimes en uns ulls que se li havien enfosquit, i li va posar als braços, després que na Trúcida posés un bon feix de palla sota el cap i les espatlles de la mare.

* * * * *

-És clar, Senyor Rigordetto, és clar, serà el seu esclau. No mati la meva dona, li suplico. Li entregarem el fill tan bon punt hagi sortit del ventre de sa mare, i sigui ben net. Vostè disposarà d'ell i ell obeïrà les seves ordres, com ho ha predestinat Nostre Senyor, és clar, Senyor Rigordetto, és clar.
I l'home de la Dada va abandonar la taverna amb les dues monedes d'or i es va contenir el plor amb la consciència feta miques fins que va començar a vessar llàgrimes ja prop de casa, on va començar a correr al sentir-se fill del diable i no digne d'aquella gràcia, de les dues monedes que devien a Sa Majestat, que havia amenaçat de mort a la família. I és que el poc camp per cultivar que tenien en possessió feia dos anys que no donava collita, i per tant no havien entregat l'impost des de feia tres anys. Aquells dos anys hi havia hagut molta gana a la família que s'alimentava de la generositat d'altres vassalls tan humils com ells però que no havien tingut tanta mala sort, perque cultivaven espècies que, amb molt d'esforç, això si, havien donat algun fruït per a les boques.

* * * * *

La Dada corria i corria, amb l'infant a les mans. Sabia que l'Art no trigaria en tornar. Corria cap a la cabana del vell August, amb qui havia fet el pacte. Una setmana abans la Dada s'havia presentat a la cabana del vell i li havia oferit el seu cos del qual el vell havia abusat i molt, i ella, que no podia obrir boca per jurament, havia passat una estona llarga de calvari, mentre August complia hipòcritament en no deixar marca ni senyal d'aquell encontre.

Ja de tornada, es va assegurar que el seu home encara no era a casa, i va repenjar el cap als ulls de la seva mare que la mirava amb cara de bruixa, acusant-la però sense dir res, i plorava i plorava, es sentia abandonada, sentia que havia entregat la seva vida a l'entregar el seu fill, sentia que ja no era digna, es sentia bruta i dolenta, capritxosa amb un gran buit, un enorme pes que li inflava el cap fins a sentir una migranya insuportable.
Al cap d'una estona es va obrir la porta i n'Art va entrar.
-Ens l'han robat, estimat! Ens l'han robat! Ens han robat la criatura!
L'home començà a esbufetegar la Dada, tirant-la ara aquí i ara allí, donant-li patades i finalment un cop de puny al ventre:
-És que la teva maleïda mare no et va ensenyar a cuidar i a protegir una criatura? Déu del Cel! Ens mataran a tots!

Dos dies després, es presentà un home de confiança del Senyor Rigordetto a casa la família, i en saber la notícia, els digué que estiguéssin tranquils i va marxar.
Les cares de l'Art, la Dada i la de l'àvia Corèlia eren rostres aterroritzats, desorientats, i van començar a fer moviments extranys amb el cos intentant alliberar-se de l'impossible quan els homes de Rigordetto van entrar i els van estar torturant dos dies a l'àvia, que no va aguantar més, set dies i mig a l'Art i vuit dies i poc més a la Dada.

* * * * *

-Jo moriré, Hans, tinc noranta-un anys. No conec a ningú de la contrada que hagi viscut tant, però em queden poques hores. Has de complir la teva promesa un cop jo sigui mort, no esperis res, ni tastis aliment ni t'entretinguis, saps que si no mors ningú t'alimentarà. No ets un vassall, Hans, ets un esclau. Bé que t'he alliçonat, bé que ho saps. Les teves vint primaveres potser han fet oblidar una mica el que va passar, però a la cort no se li n'escapa ni una, Hans, escolta'm bé. Vint anys has viscut en la pobresa del meu hort i del meu pou, però jo sóc un vassall, jo puc complir. Jo puc entregar collita encara que passi gana, com n'has passat tu amb mi. Però un esclau tan sols pertany, és un cos que treballa a canvi de res i al qual se l'explota completa i lliurement. El teu cos és una propietat, Hans, una propietat en aquest regne. I no tens cap possibilitat de fugir-ne, també saps que la frontera és lluny i que cada territori és vigilat. Si hi entres, fàcilment, algú s'adonarà de la teva condició. No tens ascendència ni descendència, Hans. Cap possibilitat. El ganivet és allí, ja ho saps, és ben afilat. No facis una rucada, Hans, que no et tempti el dimoni. Déu sabrà que ets bo perque hauràs abandonat la teva vida com a persona pobra i humil. Aquests són els fills de Déu, que Déu acollirà. Bé que ho saps, Hans.
En Hans assentia amb una llum mentidera als ulls que havia assajat des de petit, coneixia molt bé el vell August i sabia com mentir-lo amb la mirada fent-li creure que estava preparat per obeïr les seves ordres.
La calor d'aquella mateixa tarda va poder acabar amb el vell, que va dir les seves últimes paraules:
-Agafa el ganivet... vessa la sang... i confia en Déu... Hans... Hans...