Caram, Dídac, com ens enredes. Primer anem pensant que és un artista dels pagats d'ells mateixos, ell crea, ell exposa, ell critica, i simula respostes a crítiques imaginàries, només per donar-se publicitat cap als espectadors (de fet, de la safata de sortida em pensava que directament ho obriria ell mateix ;-)
Al final, un cop a repartit els sobres, ens plantes la darrera frase per deixar-nos amb un pam de nas.
Un relat divertit, m'ha posat un somriure.
Records!
Carme.

Molt ben relatat, això que no relates.
Malauradament aquest tipus d'atacs han quedat més tapats que castigats.
Coincideixo amb un comentari anterior, de la MontseBlanc, en què resalta aquesta frase: "Si no ho sap ningú, serà com si mai no hagués passat". La segona part és mentida, mai serà com si no hagués passat. Per tant, més val que ho sàpigui tothom i l'home culpable quedi, com a mínim, assenyalat.
Un petó.
Carme.

La Lluïsa se les ha empescat per saber la veritat que s'ensumava.
M'alegro que el relat t'hagi distret, objectiu aconseguit!.
Gràcies pel teu comentari.

Hola!
Ja em tens localitzada ;-)
En Miquel segur que pensa que els invents moderns, els carrega el diable!
Ens anem llegin!
Gràcies per deixar el teu comentari.
Carme.

Gràcies pel teu comentari. Celebro que t'hagi fet riure. Les noves tecnologies tenen el seu què! I, sobre tot, fan treballar la imaginació, a vegades no només de qui ho inventa ;-)
Una abraçada.
Carme.

Caram amb la que li deixa anar! Crec que el xaval s'amagarà durant una bona temporada! Però també s'ho estava guanyant... mira que no parar de xerrar al cinema!
Per altra banda, entenc que el viatger en el temps tingui prohibit parlar del que passarà, però una mínima informació potser sí ens podria donar, no?

Ara, el pitjor d'aquest futur és que la capacitat de crear històries hagi desaparegut. Ohhh... (i és que això de transfusions cerebrals dóna una mica de mal rotllo!)

Un relat molt simpàtic, Notincgas.
Carme.

Doncs ja m'agradaria també conèixer a aquest Gremière, ja. Però ningú en diu res. Clar, com que quan se'ls fa realitat el desig ho fa "de forma retroactiva", els retratats no s'adonen de cap canvi, ja que tota la realitat s'ha vist alterada des del moment que es produeix el canvi demanat (com el cas que algú no hagi mort).
En cas contrari, tothom el buscaria!
Qui sap on pot estar el Gremière... potser ja ens ha fet alguna foto ;-)
Gràcies pel teu comentari, Notincgas!
Carme.

De fet, la poetessa i la novel·lista ni se n'han adonat de l'intercanvi!

Però no hi veig pas depravació, l'únic que busca parella és el cavaller i pel que ha deduït el detectiu crec que no tindrà gaire sort.

Gràcies per deixar el teu comentari!
Carme.

No coneixia aquesta obra de Pirandello. He trobat info a la wikipedia (https://es.m.wikipedia.org/wiki/Seis_personajes_en_busca_de_autor, a la versió en català de la viquipedia no parla de l'argument).

Pel que llegeixo, a l'obra de teatre que comentes els personatges volen que els assignin lloc a la funció perquè s'han quedat sense paper.
En el meu petit relat els personatges s'intercanvien de llibreta per viure les aventures de l'altre durant un dia.
Tenen en comú que tracten de metaliteratura, però no gaire cosa més - ja m'agradaria!... ell és un premi Nobel!! :-D

Gràcies per passar-te a comentar.
Carme.

Celebro que t'hagi agradat, Biel.
Gràcies per deixar el teu comentari.
Carme.

Em recorda al relat "El conte" del Quim Monzó.
Potser el títol dels textos és un relat que ens preocupa a tots, oi?
Saut!
Carme.

Moltes gràcies pel teu comentari.
Encantada de que t'agradi el relat!

De fet, a la protagonista no li cal sentir ni una paraula, amb la música en té prou.
Gràcies per deixar el teu comentari!
Carme.

Certament ha trobat més coses, algunes que no sabia que havia perdut. Un descobriment fet en molt mal moment.
Gràcies per comentar!
Carme.

Sí, és trist i el final fa que sigui encara més trist per a la protagonista. L'haurem d'acompanyar doblement en el sentiment.
Gràcies per deixar comentari!
Carme.