L'home que somreia

'Heu conegut l'home que somriu? És un home que somriu a totes hores, i ningú sap per què. Mon germà Cèsar diu que una vegada anys enrere es va creuar amb ell entrant al forn de cal Marcel; es va mirar a mon germà somrient mentre ell li aguantava la porta perquè pogués entrar. Diu mon germà que durant aquell breu intercanvi de bones maneres, va tenir temps per examinar-l'hi el somriure amb el suficient detall com per descobrir quelcom inèdit.
Ja debeu saber que l'home que somriu té un dentat perfecte. Cada dent que té és blanca com l'alabastre, alineades com la guàrdia reial i simètriques com un mirall. Això ho sap tothom.’

‘Com un reflex, deus voler dir.’

‘Això, això. No m’interrompis. El que em va contar mon germà, però, no anava per aquí. Pel que sembla, diu que en acotar una distància prou curta, hom pot apreciar que aquelles dents no són ni tan monocromàtiques ni tan ben formades, no perquè estiguem, al capdevall, parlant d'una persona més, normal i corrent, sinó perquè en cadascuna d'aquelles dents sembla haver-hi un gravat minúscul, quasi imperceptible en l’abscència d’un cristall amplificador.'

'Un gravat, dius? Quina pocasoltada.'

'Jo també m'ho vaig prendre amb humor, de primeres, però és cert. De veres.'

'I què hi diu, en aquesta petita inscripció?'

'T’ho diré: en cada dent hi té tallada cada una de les històries que han corregut mai sobre ell.’

‘Trenta-dues històries?’

‘No ho sé si n’hi té una a cada dent, ningú ho sap. Potser n’hi té dues a cada dent, una d’enfores i una altra d’endins la dent.’

‘I què farà quan no li quedin més dents per documentar cada història?’

‘Qui sap, potser llavors deixarà de somriure?’

‘Llavors la gent no podrà llegir-li’n les històries.’

‘Ara tampoc ho poden fer, de totes maneres, són massa diminutes.’

‘Així per què somriu, doncs, si no és per ensenyar aquestes històries?’

‘Això li ho haureu de preguntar a ell.’

‘Ja veig. Ho ha provat mai, algú, de preguntar-li per què somriu sempre?’

‘Sí, és clar.’

‘I què va fer, ell?’

‘Va somriure.’