Uns neixen amb estrella i altres estrellats

Estava fart que sempre fos el Manel l’afortunat: s’emportava com a mínim el reintegrament en els jocs d’atzar, cantava bingo quan no havien sortit ni la meitat de les boles, li tocaven sortejos d’entrades a la ràdio, i un llarg etcètera. A més, l’hi passava per la cara cada dos per tres a l’estona de l’esmorzar a l’oficina.

S’acostava la Grossa de Sant Jordi, i va decidir que la sort havia de canviar. Ell se n’encarregaria. “Portaré la malastrugança a la seva porta”, es va dir.

I així ho va fer. Literalment. Per començar, va agafar el gat negre de la veïna i el va deixar anar just quan el Manel sortia de casa seva; encara que li va costar un refredat per l’espera palplantat al carrer. Després va col·locar una escala al mig de la vorera, per sota de la qual va haver de creuar el company de feina. L’endemà va convèncer un amic de posar-se una gepa falsa i va insistir-li que li passés el bitllet per l’esquena, buscant l’efecte contrari al que s’aconsegueix amb un geperut de veritat. Al menjador va deixar darrere el seu colze el saler i un mirallet de forma que, en moure’s, els va fer caure a terra. Tot anava com estava previst.

El dia abans del sorteig, el Manel li diu al seu company:
–Saps una cosa? Com que no pares de tirar-me en cara la bona sort que tinc, aquesta vegada vaig comprar el mateix número que tu de la Grossa. Demà també tindràs premi!