Vint-i-un anys

Ho tenia fotut, molt fotut. Havia seguit els consells d'un expert economista que sortia a la tele, i havia invertit els seus pocs estalvis en aquelles accions que tant havien de pujar en dos dies. Les notícies financeres, en lloc d'anunciar l'esperada fusió amb una gran corporació, van comunicar la fallida de l'empresa local. Allò que li havia de resoldre la vida, l'acabava d'enfonsar del tot. Estava arruïnat, sense feina i amb tres mesos impagats de la hipoteca per poder aportar més en l'operació de borsa. Només feia que donar-li voltes a la seva situació. No hi veia sortida. Va tancar la porta del pis decidit.

Es trobà la veïna que deixava l'ascensor:
-Bona tarda. Què, prova bé el dimecres?
-Doncs no precisament...
-Ja li vaig dir quan va passar l'altre dia per sota l'escala del lampista, que li portaria mala sort. I també se li va creuar per davant el gat negre del...
-Miri, no estic per romanços d'aquests avui!

Va entrar a l’ascensor i va pitjar el darrer botó. Es veié reflectit al mirall i li va clavar un cop de puny.
-I ara això seran set anys de mala sort? -digué amb un somriure sorneguer. I va continuar donant-hi cops fins a fer-se sang. -I set més? I uns altres set?

Va arribar al terrat i, sense repensar-s’ho, es llançà al buit.

La fortuna volgué que, quan caient anava per l’alçada del primer pis, el veí obrís el tendal de tal forma que hi rebotà, esmorteint la força de l’impacte contra el terra.
Quedà tetraplègic per la resta de la seva vida.