Tocats per la fortuna

Agafant un cafè a la feina, només arribar, li explica a la seva companya:
–Aquest matí gairebé surto de casa sense el meu amulet de la sort. Era al replà quan me n’he adonat i he tornat enrere a buscar-lo. He baixat corrents cap a la parada del bus i se m’ha escapat pels pèls. He esperat el següent i, mentre venia, ha caigut un xàfec d’aquells ben intensos. En pujar-hi ràpid per deixar de mullar-me, se m’ha enganxat el vestit a la porta i tinc una vora penjant, tot i que no s’ha acabat de trencar. Segur que la meva preciosa pedra m’hi ha ajudat. A més, amb l’aiguat la targeta de transport ha quedat inservible. El xofer em deia que se li feia impossible llegir els viatges gastats i he hagut de comprar el bitllet. Hem parlat una mica, era molt simpàtic. Li he comentat la sort que em porta aquest amulet tan especial. Després, en moure’m endavant ja no hi havia seients lliures, però m’ha anat bé estar dempeus que aquí em passo el dia asseguda... Què et sembla, a tu t’agrada, Roser? –i en posar la mà a la bossa per ensenyar-li, no el troba i veu que la cadeneta on el tenia s’havia obert. –Oh, qui sap on serà? Potser mostrant-lo quan he pagat ha caigut? Què faré ara sense ell?

La Roser s’ha quedat immòbil al costat de la finestra, des d’on està veient, horroritzada, l’accident que ha tingut l’autobús fa uns moments. Un camió de gran tonatge ha xocat contra la zona del volant, deixant-la com un acordió. Si el conductor no ha pogut sortir-ne a temps...