L’observador

Hi ha un home palplantat al carrer. És a una cantonada. No fa res, no diu res. Només observa. Observa la gent que passa. Ens el mirem recelosos. Què hi fa aquí? Què vol? Hi és cada dia, a quarts de nou del matí, quan portem la canalla a l’escola.

Avui plou. No era al lloc habitual, però l’hem trobat sota un porxo una mica més endavant de la mateixa vorera. Segueix igual: no fa res, no diu res. Sols és allí, observant. Fa un mes que hi és i res no canvia.

De sobte, dilluns, no hi era. En tot el recorregut d’anar al col·legi no ens el vam creuar. Ens va sorprendre. Ara fa tres dies que no apareix. Desconcertats, amb els altres pares comentem si li pot haver passat res. Ens té preocupats. No sé, amb tant de veure’l devem haver-li agafat afecte. Continuarem fixant-nos-hi.

Darrerament fem torns, un de la colla es queda observant, a veure si reapareix en aquell tram del carrer, i la resta acompanyem els nens fins a l’escola. Demà seré jo qui farà el relleu, espero estar de sort i que aparegui.

Fa una setmana que m’hi quedo. Ja em va bé perquè m’estalvio el darrer tros del camí, que és costa amunt. Acaba de creuar pel semàfor un grup de pares amb els seus fills i m’han mirat estrany.