Ja t'ho ha dit la Paula -que per cert m'alegra molt que us conegueu perquè em sembla que teniu moltes coses en comú-, és una sensació que conec, però sense instrument, al menys sense que jo toqui l'instrument, perquè és el que m'ha passat quan he cantat en públic, amb aquella por que se m'acabarà`l'aire abans d'hora o que segur que no arribaré al mi 5 que hi ha just en el punt més crític.
Tens una prosa que es llegeix molt bé, i estic segura que seràs molt bona en històries de ficció, sobre tot si fas expressar als personatges les seves sensacions i estat d'ànim com fas amb tu mateixa en aquest relat.
Ànims i espero poder llegir ben aviat noves coses teves.

Sovint escriure pot allunyar els fantasmes. Descrius moilt bé una sensació que entenc com a impotència davant de fets que no podem controlar i un desig de superar els neguis que ens produeixen.
Sembla poc, pero posar en negre sobre blanc les nostres vivències i sentiments, ens ajuda i sobre tot comunica amb altres persones que podem compartir-los.
És una relació escriptor-lector que depassa el merament narratiu, la descripció dels fets, per ajudar a comprendre les conseqüències que tenen en el nostre interior.
Continua, escriu més i allibera't

Sí, realment així és la vida, recomençar de nou a cada moment i no oblidar el passat, an si ha estat bo com si no.
Expreses molt bé sentiments íntms, i ho fas dua manera que molts i moltes hem acabat fent, en forma de cara, per comunicar allò que realment pensem sense que els ulls de l'altre ens mirin i ens intimidin. Realment moltes vegades per evitar una tensó que pot fer mal, no tenim mes remei que ser distants.
Formalment, trobo el teu text força natural, que és el que m'agrada, ben puntuat i fàcil de llegir. Un petit retret lèxic, n oés aplaçar, és ajornar. Ho dic de memòria sense diccionari a l'abast.
Continua així, tenim ganes de compartir aquests sentimens que tan bé expresses, i recorda que malgart la llunyania, l'amistat és una cosa molt bonica. Un gran petó.

És un vers a una persona real? O és un desig?
En tot cas unes paraules com les que en el moment de la veritat, segur que l'altre voldria escoltar.
Una petita matització de bon rotllo: estàs segura que el títol és una paraula correcta?
M'he fixat en tu, perquè dos amics d'edats molt diferents em van comentar que t'haven conegut l'onze de setembre, i que els havies fet molt bona impressió., que estaves ineressada per la història i que eres una persona molt agradable.
I he pensat, igual, ens podem escriure i comentar.
Tinc 16 anys i estic estudiant a França, que vaig guanar una beca. I d'alguna manera m'enyoro i magraa seguir en conacte amb persones del meu país.
A la biografia hi ha la meva adreça de correu, si mescrius segur que et contesto. Aquí a Relats he pogut fer molt bons amics, que malauradament només en conec un parell en persona.
Una abraçada

Una vegada, vaig sentir a dir a una persona de la generacó dels meus pares, que quan era jove, semblava que tota la gent gran era de dretes i ells els únics revolucionaris. Però, continuava dient que era una apreciació falsa, que el que passava és que a un percentage molt important de la gent gran, els que pensaven d'una determinada manera, o els havien mort, els havien fet fugir o l'havien espantat tant, que s'havia tornat muts.
M'agrada molt que ens expliquis una història d'aquestes que anys enrera la gent no sentia mai, i més sent una persona tan jove.
Segurament som inexpertes i hem d'aprendre moltes coses, però hi ha actituts i resolucions que som els joves els que hem de recupersr després de tanta generació malmesa pel feixisme i les seves conseqüències i hereus que segueixen ben vius i manant.
Que la generací perduda sigui només una, i que puguem continuar la tasca que feien els nostres avis o besavis.

És un escrit molt tendre que defuig del dramatisme, però, ja fora del text en destacaria la filosofia. La vida segueix i no la podem condicionar a una separació, sigui tràgica o sigui només lamentable.
Gaudir de les persones no ha de ser mai pensar que les tindrem sempre al nostre costat, i assumir això evitaria molts mals d'amors que sovint es veuen reflectits en els poemes de Relats.

El més tràgic, és no aprofitar els moments, no donar valor a les persones fins que ja no les poodem tenir més.
Suposo que el teu cant, en definitiva vol fer minvar tot això i acaba esdevenint una reflexió per a l'esperança.
Una mostra més de sensibilitat poètica.

Una petita crítica formal: aixó de "la pell tirant" no em convenç, potsert tibant, llisa, neta ,tendre… no sé.

De bon segur que en Jeremias no és la mena d'home que es ressigna a res, que creu que hi ha solucions i les encara amb força.
Ho sabem perfectament, i aquest homenatge, aleshores, esdevé una crida a altres persones perquè s'hi enmirallin.
Un poema en la línia de tot això en que creu el nostre amic.
Noia, continua la teva tasca, continua avançant amb les persones que admirem i que tenen la gran virtut de saber tractar-nos d'igual a igual.

Què puc dir d'un text tan bonic?
Que et tinc enveja per saber fer una cosa de laque sóc incapaç?
No, cap enveja, admiració, i orgull de ser-te amiga.
És una prosa íntimament barrejada amb vers, una prosa plena de transmissió de sentiments, que quan la llegeixo és com si estès dins la teva pell, són gairebé sensacions el que produeixen aquests sentiments fets paraula.
És un text treballat, però visceral i íntim, una cosa molt difícil d'aconseguir.
En definitiva, és un cant a una frustració, però que no acaba en depressió sinó en realisme.
Admiro profundament a algú tan jove, que sigui capaç d'assolir totes aquestes fites.
A més, en un tema de fons que la societat obvia, que a força joves sobre tot noies, causa problemes i sentiments de culpa perquè hipòcritament els han fet creure que podia ser dolent. No, tu defenses que és natural, reconfortant, gens egoista. Des d'aquest punt de vista, et dono les gràcies per aportar un granet més de sorra en una llarga lluita d'alliberament que compartim.

Efectivament, hi ha molt cabronet solt. Afortunadament, cada vegada som més els nois i les noies que criem en la igualtat -les diferències fisiològiques o fins i tot psicològiques no la trenquen- entre els dos sexes. Que pensem que el sexe és natural quan hi ha una amistat profunda, i que volem fugir de tota mena de dominació d'una persona per una altra.
Aquí a relats força noies ho hem manifestat: fem l'amor amb nosaltres mateixes exactament igual que els nois. Algunes més altres menys i potser alguna per decisió pròpia molt poc. Però igual que els nois. I el dia que estem en parella, tota aquesta experiència la compartim i aprofitem, per aprofundir millor en aquesta cosa anomenada sexe, que volem que sigui una manifestació física de l'amistat.

Una de les coses que més m'agrada de la literatura, són els contes, que a diferència d'una simple narració, tenen al final una conclusió que justifica tota la història.
Com més sorprenent sigui aquest final, millor.
Ja es veu a la teva narració que segurament, hi ha trampa, que vols fer malpensar -o més aviat benpensar, diria jo- el lector. De fet, comuniques aquest neguit eròtic que moltes portem dins però que poques manifestem, sense esmentar-lo. De fet parles d'una altra cosa però saps perfectament què és el que pensarà tothom, i això és el que realment comuniques més enllà de les paraules.
Si, m'ha agradat i espero el moment en que la inspiració et torni d'una altra manera sorprenent.

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Suposo que per a una persona que aband de fer un amy ja la seien davant l'ordinador a picar tecles, els termes informàtics són tan habituals, que m'ha costat veure'ls.
Et volia contestar el cometari que em vas fer sobre la intel·lgència donada o adquirida.
Segurament és que jo vull creure que tots som iguals, segurament, anys de rebuig a l'escola, perquè alguns companys em creien superdotada, m'han acabat fent analitzar quins són els motius que els portaven a pensar això.
En definitiva era que feia els problemes molt més ràpid que ells, però jo sabia que era una pura qüestió d'entrenament, que de la mateixa manera que em van posar tan petita davant un teclat, em van ensenyar els números als dos anys, les operacions als tres i a fer problemes amb elles als quatre, perquè m'agradava.
I molts d'aquests que mai ningú no els diria superdotats, per les seves aficions -penso ara en un que controla totalment el joc de Magic-, tenen una capacitat absolutament sorprenent.
Un altra exemple personal, quan tenia 11 anys em va agafar la dèria dels escacs, no sóc gaire bona jugant, perquè sóc massa impacient, però analitzar partides o fer problemes m'encants. Resulta que vaig veure una exhibició d'una partida a la cega, i vaig decidir que allò també ho faria jo. Alguns companys d'escola -i algun professor- quan ho van veure van quedar asrtorats, un amic deia que era impossible, que ell no podria mai fer una partida sense veure el tauler. M'ho vaig proposar, li vaig explicar com ho feia, i en un parell de setmanes, ja jugavem a classe tots dos sense tauler.
Poteser són exemples molt parcials per justificar el meu punt de vista: la intel·ligència, crec que es pot adquirir com qualsevol altra habilitat.

Per respectables que siguin totes les altres cultures, la nostra és la nostra, i tenim el deure de conrear-la, d'accceptar aportacions, però voluntàriament i sempre que no la perjudiquin.
M'alegro molt d'haver trobat una altra persona, més jove que jo, també de poble, que tingui les coses clares, que escrigui, que estimi la cultura.
Em pregunto per què hi ha tanta gent que no es mou, tant mestre que no transmet cultura, o ho fa amb una de forana, als seus alumnes, com és que tenim una sociatat tan aliena a la seva essència…
Per cert, a mi també m'encanta la música, i dins de les meves possibilitats, he anat estudiant cant, ara ho hauré d'interrompre un any, però és per un bon motiu: no es poden fer massa coses a l'hora.
Continua escrivint, continua escampant les teves idees i sentiments, no sé si serem moltes les persones que ho llegirem, però t'ho agrairem.
Si vols, escriu-me, a la biografia hi ha el correu, que aquestes setmanes d'agost estic una mica aïllada.

Una evocació emocionant, sempre m'ha emocionat la gent que resisteix contra la barbàrie, contra unes forces totalitàries, amb l'esperit de la resistència, a ser possible, no violenta.
Llegint, he evocat totes aquestes persones que pateixen avui ideologies que escanyen la llibertat, que fan diferents les persones per raó de sexe, que volen reduir la seva gent a mers instruments d'un sistema totalitari, sense que cadascuna de les seves individualitats tingui cap importància.
L'any 1945, uns d'aquests van ser derrotats, però n'han sorgit de nous, fins i tot alguns disfressats de progressisme. Hem de conèixer la història, la global i la del dia a dia, per poder comprendre el present i evitar repetir errors en el futur. El teu relat, des del punt de vista de l'emoció, posa un granet de sorra en aquest segon aspecte, el de la història viscuda per persones reals,
De tots els París que hi deu haver, el de la bohèmia, els artistes i els intel·lectuals, és el que més empremta ha deixat en el futur de la societat.
Quan vaig ser a Paris, tenia deu anys, de tot això no en sabia res. Avui, el teu relat m'ha fet reviure el referent immediat que tinc d'aquella ciutat, que són uns discs de vinil del meu avi que hi ha per casa, amb unes cançons que escolto sovint.
És per això, que intentaré que aquest comentari acabi de manera musical

No tinguis mai ràbia envers tu mateixa, segur que és molt dur viure en un ambient familiar desagradable, revelar-se no és mai egoisme. És essencial que creguis en tu, que analitzis tots els teus defectes que segur que en tens, però que la decisió sobre el curs de la teva vida, sigui teva.
Fa dos anys, quan en tenia catorze, també vaig passar una època molt dolenta. Va ser per problemes amb un grup de persones a l'institut ,que es ficaven amb mi, perquè era diferent a ells. També amb un grup de gent més gran (gent d'extrema dreta) que em van arribar a amenaçar de mort. A més, sortia d'una malaltia, potser no greu, però sí dolorosa. Vaig acabar perdent els nervis, amb un atac "d'ansietat" que vol dir que em vaig posar a xisclar i a trencar coses per casa.
Afortunadament, la meva mare va saber que fer, van intervenir metges, i amb una mica de psicologia, ara ja tot això és tan sols un record.
Vaig canviar d'escola que també va ajudar molt.
Has de cercar recolzaments, està molt bé si la teva germana t'arrenca un somriure, n'has d'aconseguir més. No moris de tristesa ni de solitud. L'amor és una altra cosa, potser perquè sigui un veritable amor, ha de superar la prova del temps i la separació, Però l'amor, sobre tot, ha de passar la prova de ser correspost, si no n'hi ha en les dues direccions, crec que en lloc de morir d'amor, s'ha de matar el fantasma de l'amor, que realment no existeix. S'ha d'estar molt preparada per donar, potser no rebre i tenir prou voluntat per emprendre un altre camí.
No en sé res realment de tu, tot això que dic, és el que surt del meu cor cap a la noieta protagonista d'aquest escrit. Sigui la que sigui la realitat, fas una descripció molt real del que són els sentiments en aquest casos.
Per a qualsevol cosa, a la biografia hi tinc el correu.
Una abraçada