Necsessito...

Hola bonica! Saps? Tens un llarg camí per fer, el camí de la vida, i en aquets moments sembla que toca la pujada forta i l´entorn no ajuda massa però aquest camí hi ha vegades que es planer i d´altres que fa baixada.Ningú ha dit que sigui façil i tots pas a pas l´anem fent.
Això es viure i es el més important que tenim. Els amors, els amics, els companys ... son les flors que hi anem trobant ... també hi han kardus burrikerus eh?
T´ho diré a cau d´orella... Ni un pas enrrera ni que sigui per agafar impuls!!!
Molta sort i segueix amb els relats que et vull continuar llegint.
Petonarros

No tinguis mai ràbia envers tu mateixa, segur que és molt dur viure en un ambient familiar desagradable, revelar-se no és mai egoisme. És essencial que creguis en tu, que analitzis tots els teus defectes que segur que en tens, però que la decisió sobre el curs de la teva vida, sigui teva.
Fa dos anys, quan en tenia catorze, també vaig passar una època molt dolenta. Va ser per problemes amb un grup de persones a l'institut ,que es ficaven amb mi, perquè era diferent a ells. També amb un grup de gent més gran (gent d'extrema dreta) que em van arribar a amenaçar de mort. A més, sortia d'una malaltia, potser no greu, però sí dolorosa. Vaig acabar perdent els nervis, amb un atac "d'ansietat" que vol dir que em vaig posar a xisclar i a trencar coses per casa.
Afortunadament, la meva mare va saber que fer, van intervenir metges, i amb una mica de psicologia, ara ja tot això és tan sols un record.
Vaig canviar d'escola que també va ajudar molt.
Has de cercar recolzaments, està molt bé si la teva germana t'arrenca un somriure, n'has d'aconseguir més. No moris de tristesa ni de solitud. L'amor és una altra cosa, potser perquè sigui un veritable amor, ha de superar la prova del temps i la separació, Però l'amor, sobre tot, ha de passar la prova de ser correspost, si no n'hi ha en les dues direccions, crec que en lloc de morir d'amor, s'ha de matar el fantasma de l'amor, que realment no existeix. S'ha d'estar molt preparada per donar, potser no rebre i tenir prou voluntat per emprendre un altre camí.
No en sé res realment de tu, tot això que dic, és el que surt del meu cor cap a la noieta protagonista d'aquest escrit. Sigui la que sigui la realitat, fas una descripció molt real del que són els sentiments en aquest casos.
Per a qualsevol cosa, a la biografia hi tinc el correu.
Una abraçada

El teu text m'ha agradat molt. Suposo que tots ens hem sentit així en algun moment de la nostra adolescència. M'ha agradat molt de veritat. Segueix així.