Mentre treballo una mica

Malgrat ser una maledicció bíblica, m'estimo més la feina que l'avorriment. He tingut molta sort de poder estar treballant fora de casa (jo porto més de dues setmanes i me'n falta menys d'una), perquè m'he adonat de la quantitat de coses que necessito i que havia oblidat d'agafar.
Quan estigui vivint a la residència durant els curs que ve, si oblido alguna cosa a casa, no la podré anar a buscar i serà difícil que me l'enviïn. O sigui que m'estic fent una llista, perquè m'hauré de fer l'equipatge en menys de 24 hores.
He decidit, per raons de pes i embalum, limitar els llibres a 30.
Quins 30 llibres us enduríeu a una illa deserta?
Quins objectes per continuar en contacte emotiu amb casa?
Secretament, espero que el meu noi em faci algun regal, que el pugui deixar allí a la meva habitació, a la vista, per recordar-lo quan el miri. Potser és una idea massa femenina, a veure si tinc sort.
Bé, nois i noies, donar classe, afortunadament, té aquests moments tranquils en els quals les víctimes fan exercicis, i que em permeten comunicar-me amb vosaltres, mentre amb un ull vigilo que no facin trampes.
Pobres nois, temen que els faci xantatge, realment m'estic aprofitant d'una malifeta que van fer per tenir-los domesticats, però el que menys sospiten, és que seran els protagonistes d'un relat, que per res del món voldrien que els seus pares llegissin.
Vinga, torno a la feina que hem de corregir els problemes.
Petons i abraçades