El cafè du Solei.

m'agrada la màgia d'una altra realitat possible, el misteri de l'inconegut. Som els morts que ens viuen endins amb el llast del temps passat, amb l'herència de segles de sentiments acumulats en cercle i tornarem a sentir, a viure, a morir, com si avui fos ahir.

Voldria trobar als personatges del teu relat, parlar-hi, veure'ls somriure, sentir la música impertorbable, tocar el cel un instant ni que fos mentida.

Perdo per el "súper retard" i gràcies per la paciència.

No puc fer més que citar una frase de la pel·lícula "descobrint a forrester" que deia només un gran escriptor pot començar una frase en "i".
És un relat preciós que regalima la seva essència oliosa i empalagosa des d'un principi. Intenta ser tan bonic que embafa. I la idea, sincerament, està molt bé. Però la forma no em convenç gens. La història em sembla massa "poetitzada" i amb una "buidor" de contingut poètic calfredejant. Descrius l'intent d'evocar més que no pas evoques, però la història es va esgranant plàcidament, amb personatges poc construïts que a l'hora es presenten propers i afables, tan efímers en una segona lectura, ( que realment s'assaboreix molt més ) . Però això suposo que és un defecte important haver d'eludir a una segona lectura per assaborir el relat, no sabria dir-te ben bé perquè però si que m'ha passat. (potser sóc jo que no arribo a més)

Au, com sempre fent tard en el comentaris del taller. Però és que em vaig passar uns quants dies per a pensar que et podia dir del teu conte, que, com és habitual en tu, està molt ben escrit. Tot i així, he de dir que no m'ha agradat per varis motius que penso anar desgranant (alguns plenament subjectius, altres potser no tant).

Primer una cosa totalment subjectiva: no m'agraden els contes que barregen dues llengües, i més si una de les llengües no la conec gaire (com em passa amb el francès). Una cosa és una frase aquí i allà i l'altre és posar tota (o part) d'una cançó escampada pel text. Em fa l'efecte que t'ho podies haver estalviat, i el text milloraria. Tampoc m'agrada que hi posis una cançó, en francès o en català... encara fos un poema teu (que possiblement tampoc em convenceria).

(Potser hauria de dir que no em molesta la barreja de gèneres, prosa més poesia, etc, però trobo que és molt difícil fer-ho bé, i amb un vers o dos o tres n'hi ha més que suficient.)

Després, seguint amb la crítica dura, trobo que en aquest text has pecat d'adjectivisme, tot el text està ple de adjectius empallegosos que enfarfeguen. Suposo que t'has deixat enviar per la situació, però em fa la sensació que t'has deixat endur pel text (o l'escena) enlloc d'agafar-la amb ambdues mans i fer-la passar per l'adreçador. Tampoc em convenç gens aquest estil "poètic", més que res que em produeix rebuig els textos pretesament poètics (dic pretesament doncs la poesia que jo llegeixo i m'agrada no s'assembla gens a aquest estil).

Tot i així he de dir que domines prou bé el llenguatge com perquè no sigui horrorós. Dit d'una altra manera, que es pot llegir sense que a un se li caigui de les mans. Donat que a mi no m'agrada gens ni l'estil ni la temàtica, això és un gran elogi (és com qui no li agraden els peus de porc i en menja uns que considera passables i que segurament a qui li agraden els trobarà sublims!).

Finalment, en quan a generalitats, no m'agrada tampoc el punt de vista que ens planteges. És un punt de vista totalment allunyat de la realitat, tot són moments feliços i meravellosos fins que venen els dolents i ho destrossen tot. No. La realitat no és MAI així: fins i tot en els moments més bons hi ha misèries, hi ha discussions, hi ha mal de caps. No vull que creguis que sóc un negativista pessimista, doncs els que em coneixen saben que no sóc així. A mi m'agrada la realitat TAL COM ÉS, no el paradís perdut que mai ha existit. Descriure aquesta realitat, saber veure-la amb un nou punt de vista, posar-se a la pell del altre (del altre en majúscules, l'enemic, el dolent, el fatxenda, el cabró, el governant, etc).

Aquí voldria dir, de pas, una cosa que crec que ens diferencia a tu i a mi (i igualment amb molts altres "escriptors" de la web) i que per mi explica molts dels teus contes i dels meus. (Ara serè simplista, i per tant erroni, però és l'única manera de fer-me entendre.) Hi ha escriptors que volen canviar el món, i n'hi ha que el volen comprendre. Jo no pretenc canviar-lo (i amb això no vull dir que m'està bé com és, és que no se pas com hauria de canviar-lo!). Per això a mi em costa fer judicis de valor als meus contes, em costa veure belleses etèries i flors i violes. I potser també, em costa veure la maldat absoluta en la que no crec. Però tampoc crec en la bondat absoluta, ni en els finals feliços. Total, al final tots acabarem menjats pels cucs (i sort pels cucs!). No és pessimisme, jo crec sincerament que la humanitat ha "avançat" molt i que cada cop més gent és menys infeliç (en proporció, tot i que hi ha tanta gent en el món!). En resum, em sembla fins i tot dolent plantejar el món en termes massa maniqueistes i/o massa pretesament poètics i bells.

Buf, m'he quedat descansat i a tu t'ha caigut un xàfec que no et mereixes (possiblement estaràs d'acord amb mi en més d'una cosa). Suposo que no és tant per aquest conte en sí sinó per altres contes teus que t'he llegit...

Ara un parell de cosetes del conte que ens ocupa: El primer paràgraf, molt poètic, el trobo molt bo, molt poètic però molt bo, fins que dius "i viu amb ella".
Però després ja comença a cansar. Em sembla agosarat pretendre fer un text "llarg" tot amb aquest estil. Una frase:
"I apareixia altra vegada aquesta llum que se m'enduia a l'endins dels éssers"
que no m'agrada. Potser és la paraula "llum" que no em convenç, potser i també això de "a l'endins dels èssers". Jo ho hauria dit més planerament.

"I començava a pintar amb una rauxa que de vegades feia que m'oblidés d'esmorzar" jo trauria el "de vegades", i potser posaria "sovint" (no és el mateix, però un no diria aquí una cosa que passa només de tant en tant, sinó una que passa sovint!).

També a "qui vol agafar un ocellet sense fer-li mal; era tan fràgil la Valerie." no m'agrada aquest final. Jo ho posaria d'una altra manera.

Tampoc a: "I acabàvem cada dia al mateix cafè du Solei, el de les parets esgrogueïdes i fanalets de petroli; aquell que tenia un piano de caixa, de fusta negra," m'agrada gens això de "aquell que". Em sembla un truc vil que no cola per a parlar del piano. Millor posar un punt i després parlar del piano.

Tres detallets: "barba de setmana"? "jovenesa" (que diria, clar, joventut), i una coma molt més avall darrera esbufegant, a "La Valerie, però, esbufegant em va dir".

Finalment, un altre comentari general: no els he comptat i segur exagero, però pel meu gust hi ha masses "tan" al text: "tan nítid", "tan singular", etc. Amb el to del text al final els pronuncies a dins el cap amb una cançoneta que trenca tot el possible encís del text.


Ara, el tros que hi ha la cançó no m'ha agradat gens. Aquestes frases que vas posant entremig de la cançó, i l'últim paràgraf (ah, per cert, no m'agraden mai o gairebé mai els famosos tres puntets). Potser l'únic que salvaria del final és la idea que els morts d'alguna manera segueixen vivint i tenint els fills que no han pogut tenir i la frase final, que tot i el melodramatisme, no està gens malament.

I sols volia acabar dient que escrius molt i molt bé i que sols he intentar ser molt sincer i dir perquè aquest conte no m'ha agradat quan n'hi ha tants d'altres de teus que m'han encantat!

Bruixot

Part literaria:
La primera part m'ha semblat molt bona, una descripció de Paris que qualsevol pot rememorar i que sembla inspirar al pintor. I descriu la sensació de veure a la seva parella que s'apropa amb el vestit de flors. I la descripció del barri llatí i de la música que t'omple les oïdes del cafè. Trobo que les descripcions son perfectes i amb les paraules justes, i malgrat tot penso que son imatges ben creades però una mica manidas, vull dir que hi ha altres relats amb imatges similars. Històries d'amor amb el rerafons de Montmatre, de Paris. I desprès de sobte la mort, la fugida vers al Cafè en lloc d'anar al refugi. Perquè si hi ha tan d'amor i de ganes de viure, ella fa això? No ho entenc, vol morir com els artistes morts del cafè? No acabo d'entendre el sentit de l'argument. Perquè es deixen morir sota les bombes en aquell cafè, i renuncien als seus fills, al seu futur?

Part estructural:
Escrius de forma impecable, amb bona sintaxis, amb unes descripcions molt bones, molt belles, però no entenc l'argument. És un relat bonic. Tendre, maco però no entenc el sentit final. Preferir el mite d'un amor, abans que viure el futur?

Hola Jeremies, ens coneixem virtualment de trobar-nos de tant en tant pel fòrum, però encara no ens hem comentat mai (si no recordo malament). Abans que res, sàpigues que és un plaer trobar-te en el taller, els teus textos sempre són prou sucosos.

Anem per feina.
Estructures el text en tres parts, o potser en quatre si tenim en compte l'epíleg.
En una primera part ens presentes el lloc i els personatges. Estem a Paris, un Paris molt viu, bullici d'artistes. Parles en passat i en primera persona, estàs recordant un moment de la teva vida. Vius com pots en unes golfes i dediques la vida a l'art i a l'amor, una vida desbordant de passió. Ets pintor i músic, però hauria de dir artista en majúscules. Al final d'aquesta primera part ens comences a situar en el temps, tot i que per les descripcions de l'ambient o per les cançons ja ho comencem a sospitar. Davant del piano sempre algú acabava demanant la Marsellesa "que espantaria les fures del nord, la Marsellesa que ofegaria el ronc paorós que tots sabíem que s'atansava tan si com no". La guerra és a prop, i l'enemic del nord ja s'atansa.

En una segona part descrius l'amor apassionat amb la Valerie, un amor que potser al principi sembla carnal, però que aquí ja comences a descriure amb caire més romàntic (quin altre lloc més romàntic que París). Les nits apassionades de carn i plaer deixen pas als matins de sol i amb frases com "em besà el cor amb les ninetes tremoloses d'aigua de cel" entres de ple en el terreny del romanticisme.

En la tercera part és desencadena la tragèdia. Sota una pluja de bombes en lloc de corre cap al refugi, us fiqueu al cafè on us trobeu amb tots els companys de passions i de festa. Segurament la bogeria de l'amor (quan el teu cor és tan gran que et veus capaç de menjar-te el món) us fa prendre aquesta decisió, en lloc de ficar-vos al refugi, com qualsevol persona "sensata". És una decisió heroica, passional, romàntica, com demana el lloc, el moment i els personatges.
Llavors les bombes arriben al cafè i intercales la destrossa amb la lletra de "La mer" de Charles Trenet. Aquí trobo que és important conèixer la cançó, perquè mentre llegeixes la lletra apareix inevitablement la melodia, i la combinació de destrossa i música és senzillament colpidora, un contrast digne de menció. La mort arriba en mig del deliri espiritual i artístic "no hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort".

En el que podríem anomenar una quarta part o l'epíleg ens parles des del més enllà. Per moltes guerres, per moltes matances, per moltes injustícies sempre hi haurà un lloc per l'esperança, per la llibertat, per la passió de viure.

Parlant una mica de la forma em sembla molt important l'us reiteratiu de la conjunció "i". Aconsegueixes accelerar el ritme de la narració, transmetent aquesta sensació de viure intensament cada moment. No hi ha espai per aturar-se, cada minut ens espera perquè podem gaudir-lo.
El text també està ple detalls que el fan molt versemblant. Detalls de Paris, del café, el Bentley, les cançons. I amb dues pinzellades descrius alguns personatges típics del lloc i moment. Tot això dona força al text i ens arrossega cap dins.
I finalment voldria tornar a remarcar el gran encert d'intercalar "La mer" mentre cauen les bombes a la ciutat.

Com a opinió personal no cal que digui gaire res. Em sembla que ja t'he deixat força clar que el trobo apassionant. T'arrossega en cada lectura inevitablement. La meva més sincera enhorabona.
Perdona si no he estat massa tècnic o massa poc ordenat, m'he deixat portar.

salut!

fins ara,
manel

trobo especialment destacable la riquesa de léxic.

Jeremies... què dir-te!! Crec que has arribat al punt àlgid de la teva escriptura, no crec que puguis escriure millor de com ja ho fas ara. Tens un vocabulari ric i adequat, descrius els personatges d'una manera... boníssima, els teus relats enganxen, enganxen i molt! perque són amens i frescos, alhora que acaronen la perfecció amb tendresa... També m'encanta la manera que tens de fer comparacions, paral·lelismes, metàfores... et surten unes frases lleugeres i precioses. En fi, que els teus últims relats (incloent reptes) són molt bons i això sembla una olla que bull i està a punt d'explotar... ;)
Voldria posar-te alguna pega però, almenys en el primer cop d'ull, no n'he trobat...

Destacar la frase: "No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort" quanta raó!!

Petons de la teva fan namber güan!! jajajja

Doncs res, preciós. Vaig estar fa un mes a París per primera vegada i em va encantar. Però el que tu contes en aquest relat també m'ha agradat molt. I ben escrit.

Pos res més: fins una altra!!

Alexander

Una evocació emocionant, sempre m'ha emocionat la gent que resisteix contra la barbàrie, contra unes forces totalitàries, amb l'esperit de la resistència, a ser possible, no violenta.
Llegint, he evocat totes aquestes persones que pateixen avui ideologies que escanyen la llibertat, que fan diferents les persones per raó de sexe, que volen reduir la seva gent a mers instruments d'un sistema totalitari, sense que cadascuna de les seves individualitats tingui cap importància.
L'any 1945, uns d'aquests van ser derrotats, però n'han sorgit de nous, fins i tot alguns disfressats de progressisme. Hem de conèixer la història, la global i la del dia a dia, per poder comprendre el present i evitar repetir errors en el futur. El teu relat, des del punt de vista de l'emoció, posa un granet de sorra en aquest segon aspecte, el de la història viscuda per persones reals,
De tots els París que hi deu haver, el de la bohèmia, els artistes i els intel·lectuals, és el que més empremta ha deixat en el futur de la societat.
Quan vaig ser a Paris, tenia deu anys, de tot això no en sabia res. Avui, el teu relat m'ha fet reviure el referent immediat que tinc d'aquella ciutat, que són uns discs de vinil del meu avi que hi ha per casa, amb unes cançons que escolto sovint.
És per això, que intentaré que aquest comentari acabi de manera musical

llegint-te m'has transportat allà on tu volies, en aquest cas, a París i unes quantes dècades enrere. És increible la teva capacitat per descriure, donant els detalls justos i adequats, i fer-nos sentir allà mateix.

Com ja t'han anat dient, la història és preciosa, i l'idealisme que transmet (perquè els teus relats mai estan buits d'ideals, això ja ho he après), molt viu i molt humà. Has posat en paraules o en metàfores idees que jo tenia al cap però no sabia com explicar, per exemple allò de: ser lliures però caminar junts. És una idea de la parella que fa temps que em ronda pel cap, però que mai he sabut transmetre bé.

De nou, Jeremias, enhorabona per aquest relat meravellós. Avui faré una excepció del que faig normalment, i et puntuaré.

I com ja t'he dit que faria, et passo la cadena!

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

La música, la pintura i el goig de sentir dibuixen entre aquestes línies una cançó que crida als quatre vents amb vida pròpia.
Una història on els somnis i la realitat s'arriben a fondre en una mateixa cosa: la força de la humanitat en essència.
Descripcions acurades i sentiments plens de passió que fan que el relat sigui àgil, contundent i; alhora extremadament delicat i poètic.
Ens portes al lloc concret, allí on la música encara sembla sonar lliurement, per sobre de la destrucció i la violència.
Destacaria aquesta part:
"I que cerquéssim, ambdós, la bellesa; el seny i la bogeria, els colors i els matisos... I que avancéssim més enllà i més lluny d'aquest viure per a tenir que a tothom tiranitza; més enllà, molt més enllà, del retruny del món..."

I gravo dins del cor, amb el teu permís, aquesta frase:
"No hi ha res millor que morir viu; no hi ha res pitjor que viure mort"

Només se m'ha fet una mica estranya la primera part pel fet d'enllaçar amb tantes "i" i punt i coma les paraules. Segurament potser pretenies donar més força a la bellesa del paisatge descrit, però em fa una mica de mal d'ulls. Manies meves...

Per cert, jo també vaig estar a Fuerteventura fa quatre anys i la vaig sentir tan intensament com tu. Em va fer molta il·lusió reseguir-la amb les teves explicacions.

Molts petons!

Crec que en Jeremias és un autor que sempre posa molt d'ell mateix dins dels seus relats. Aquest torna a ser un cant a la vida. També hi torna a sortir gent despullada, torna a parlar de l'amor i de la injustícia. Hi ha una idea de puresa que costa de concretar però que impregna tot el que escrius. Es confon, com els paisatges descrits, entre la poesia d'un llenguatge amb molts recursos.

En aquest relat jo hi veig tres parts. La primera descriu aquest París ple de vida, d'aroma bohemi que ha esdevingut una icona (sinó un cliché), un punt d'encontre ideològic, entre la comunitat d'artistes mig amateurs. La segona es centra en la història d'amor amb la Valérie. Descriu, amb poques paraules, el que significa l'amor. Un amor basat en caminar junts però sense servituds, sense renunciar a la llibertat. Una vida en harmonia amb aquest amor, sense lligams absurds, sabent apreciar els matisos i els colors de la bellesa i del món. La tercera part arriba amb els borinots de la mort. Els artistes es rebel·len, de la manera que saben, de la manera que lliga amb la seva essència, contra la mort, contra la por (contra la por a morir). I obtenen aquesta victòria (potser subjectiva, només vista des del punt de vista d'uns pocs bojos lúcids) de seguir resistint al Cafè du Solei. Alors, aquesta frase magistral que condensa la filosofia dels bojos lúcids: "els esclaus de la mort desfilaren per la ciutat, pensant-se que la posseïen". Això és, la ciutat sempre pertenyerà a aquells qui l'estimen, als qui saben apreciar-la en tota la seva bellesa.

Petits detalls per matisar que aquest és un relat molt bo. Crec que la Marsellesa fa referència als soldats quan parla de enfants de la patrie. També crec que queda més maco quan fiques les paraules en un altre idioma en cursiva.

Respecte a l'idealisme, res a dir. Aquest és un espai on els que no van néixer mai poden seguir ballant al Cafè du Solei. No és, en cap cas, exagerat.