Un càstig dur?

Tant jo com el meu pare som molt fredolics, a l'hivern portem jerseis de llana i mitjons gruixuts dins de casa, tot el contrari que la mare.
Per dutxar-nos, ens cal posar l'estufa apuntant a la dutxa per no congelar-nos en sortir. I a dins, l'aigua ben calenteta.
L'hivern passat, un diumenge pel matí, sentia el pare que s'estava dutxant, i jo que estava a la cuina, a l'altra banda de la paret, vaig tenir una de les meves típiques idees de bomber: li gastaria una brometa, en el moment que sentia que l'aigua calenta anava amb més força, vaig tocar la clau de pas perquè li sortís freda.
El xiscle va arribar instantàniament seguit del soroll d'algú que s'escapa i de l'aixeta que es tanca.
-Ai, que m'he passat -vaig pensar mentre tornava a connectar l'aigua calenta.
La cosa semblava que no passaria d'aquí fins que a l'hora de dinar, el meu pare ens va explicar l'incident, atribuint-lo a una desconnexió de l'escalfador.
La mare em va mirar amb aquells ulls que té, i jo li vaig tornar una mirada de culpable atrapada pel policia llest i em vaig posar vermella. No va dir res en públic, amb la mirada que em va fer ja n'hi havia prou.
Els meus pares no m'han castigat mai, màxim m'han enfrontat amb la malifeta: si trenco una cosa he de ser jo qui la repari, si és que es pot. Si ofenc algú, de casa o de fora, he de demanar perdó i explicar que miraré de no fer-ho més, si trenco una norma, que a casa són democràtiques i no imposades pels pares, ho he d'admetre i explicar què faré perquè no torni a passar. Si alguna vegada perdo els nervis, que em passa, me n'he d'anar a la meva habitació fins que em passi, o fins que algun dels dos pensi en la seva pobra nena i em vingui a consolar, però triguen molt.
Durant tota la tarda van continuar les mirades terribles de la meva mare, fins que abans de sopar me'n vaig anar a dutxar.
Un pensament m'envoltava: "igual em fa el mateix que li he fet jo al pare", sabia que no era el seu estil, però em vaig ficar sota els raigs d'aigua amb unes certes precaucions, atenta a l'aixeta per si de cas.
Però l'ensurt va venir de l'altra direcció, quan m'estava fent l'última aclarida, la cortina es va obrir lentament i va aparèixer la mare. No feia cara d'enfadada sinó més aviat divertida.
-No tanquis l'aixeta, continua sota l'aigua "calenta" -el to de calenta era una mica especial-. A veure, Carme, que creus que et mereixeries després del que li has fet al teu pare? No cal que contestis: fes-ho.
Em va agafar una certa angúnia, sabia el que volia dir la mare, no m'agradava gens però sabia que era just. Discutir o demanar perdó m'hagués ferit l'orgull. També sabia que la mare no m'obligaria, ni em castigaria de cap altra manera si no ho feia. Sota l'aigua calenteta que m'acariciava el cos d'aquella manera tan agradable, la decisió va ser ràpida:
Vaig passar de cop l'aixeta a la posició de l'aigua freda, em vaig congelar de dalt a baix instantàniament, era horrorós i vaig xisclar com el pare. Però sabia que havia d'aguantar, aleshores, la mare va tancar l'aigua i em va envoltar amb la tovallola grossa. Em va fer sortir del plat de la dutxa, em va abraçar i jo la vaig besar. I és que me l'estimo molt. Realment en un minut em va ensenyar a fixar-m'hi abans de fer una broma.