El que dura una cançó

Aquest és el comentari que m'ha agradat més i encara no t'havia comentat...., jo també....

Doncs això, el millor que he llegit fins ara i aixó que és curtíssim. La millor definició de vida i la que més m'agrada, en la que em sento més identificat.

et recomano que llegeixis un poema meu titulat "Molta música", potser t'agradarà, no ho sé. El fet és que una cançó pot explicar el sentiment d'una persona, pot explicar una vida, inclús pot explicar el món sencer... perquè no? M'ha encantat el teu relat. Claredat argumental, objectiu definit, ben estructurat i pautat, sense faltes. Tot molt correcte. Felicitats!

Aquest ha triunfat ee ??? tants de comentaris XD esque ja ho dic jo que ets una kraka en aquesta matèria... que si escriure, que si el piano, que si el cant... nena no siguis tan perfecta ee XD

Moltes gràcies per decicarme aquest relat :( ja saps que jo estimo la música gràcies a tu, i tu i jo i la música estarem per sempre XD

Que de les NAGNI encara no se sent gaire a parlar.. però de aquí molt poc serà l'èxit en ventes !! jajajaaajaajjaa ai les meves paranoies.. XDXD

Bueno wapixima que ànims, i felicitats per aquest relat tan magnífic :p

mâgmâ

Una bona narració, una entrada en escena feta amb calma, a poc a poc, però sense massa pauses, amb alguna descripció molt ben posada al lloc adient.

Un paral·lelisme oportú i ben exposat, justificat plenament.

M'ha agradat el teu estil, la teva prosa neta i aparentment senzilla però ben lligada.

Aquesta lectura m'ha proporcionat un gaudi molt especial i m'ha permès la teva descoberta. Tornaré un altre dia per anar llegint més relats teus, ja que veig que puc anar triant i comentant...

Ara t'envio una abraçada molt particular per a celebrar la coincidència: espero que sigui rebuda amb ganes!
Unaquimera

Ja t'ho ha dit la Paula -que per cert m'alegra molt que us conegueu perquè em sembla que teniu moltes coses en comú-, és una sensació que conec, però sense instrument, al menys sense que jo toqui l'instrument, perquè és el que m'ha passat quan he cantat en públic, amb aquella por que se m'acabarà`l'aire abans d'hora o que segur que no arribaré al mi 5 que hi ha just en el punt més crític.
Tens una prosa que es llegeix molt bé, i estic segura que seràs molt bona en històries de ficció, sobre tot si fas expressar als personatges les seves sensacions i estat d'ànim com fas amb tu mateixa en aquest relat.
Ànims i espero poder llegir ben aviat noves coses teves.

I tant... és una cançó amb canvis de ritme i melodia, amb lletres que riuen i ploren enmig de la "partitura" i que tu has relatat amb gràcia i elegància.
Un relat preciós que ens encoratja i que té un títol que només té un significat : VIDA.

Gràcies!

angie

només la foto ja ho diu tot! bonica perspectiva del joc de blancs i negres del piano i les seves tecles amants...

per casualitat he escollit un text que té una similitud amb el que m'has comentat (bé, per casualitat no, pel títol...): l'amor a la música, el sentiment de sentir-te pres per la melodia, les sensacions que se't descriuen mentre ets tu qui dibuixa els sons...

El que està clar és que les cançons s'han de gaudir mentre estan sonant. Per tant, si em demanessin una definició de la vida diria que és el que dura una cançó.

per tant:

La vida s'ha de gaudir mentre s'està vivint --> CarPe DieM!!!!

tocar un instrument transposta a un món paral·lel de somnis, on pots aclucar els ulls i sentir-te lligada a una realitat que gira al voltant d'idees i imatges... és dolç i suau; càlid i tendra...

ens seguim veient per aquí!
Gemm@

El relat és senzillament excel·lent.
Tanmateix, per mí la vida és el gaudir de tocar la peça de música. Potser el públic no s'enrecorde d'aquest concert, d'aquesta vida, però com és la meua la veiure gaudint de cada nota, sense presa, sense pensar en la fi.
Molt bé diesi, continua deleitant-nos amb els teus pensaments i la teua musicalitat.
Rodamons.

...uau ha sigut molt maca, aquesta peça! M'agrada't molt com has descrit la situació, sentar-se, tocar, adonar-te d'on t'has equivocat... encara que quan toques res d'aixó es present...:P almenys ami em pasa... tan penden de que si dit aquí, pausa allà, que no ens adonem de que toquem obres d'art...també es Beethoven el meu compositor preferit, una história gran, ets genial.
1Ptó .

olé, noia, olé! la meva més sincera enhorabona. m'ha encantat!! la manera de descriure-ho... m'he pogut imaginar perfectament la situació de tu tocant! el paral·lelisme, genial!

poma

m'agrada aquesta comparació que fas... és un relat molt bonic. et desige una cançó molt bonica ^^

M'ha encantat aquest relat. És preciós, tens molta raó. Jo vaig tocar el piano, i realment m'has fet recordar vells temps. Potser algun dia hi torno.
Sobre el que dius en el relat de què el que dura una cançó son instants del temps inútils, potser estranys, que s'obliden amb el temps. Però a vegades crec que d'aquests petits detalls fan una mica més feliç la vida, no sé...
M'agradaen molt els teus textos!!

P.D.: Gràcies per el comentari, i segueix escrivint (tan relats com comentaris... jeje)

Un ptó desde Pala!

No sé que dir-te, no sé que escriure't, no sé què comentar-te...
La mateixa sensació... però amb el xelo, i quan et llegia semblava que estigués tocant... i el meu xelo estava a baix, lluny d'aquí!

La vida és el que dura una cançó... però dins d'una vida en pots tocar més d'una, més de mil!

Petons**

P@UL@

aquest paralel·lisme que fas d'una cançó o una peça de música, amb la vida. Tens molta raó. Et diré que m'agrada molt la música en general, també la clàssica i sobretot el piano. Enhorabona, si realment toques el piano, m'has fet sentir que era allà, en el concert escoltant-te i com no aplaudint-te. Espero que tinguis molt èxit en la vida, tan en la literatura, com en la música...tens molt per donar. Petonets. ESPIRAL.