Cercador

Llista categories

De xopa a nua

Un relat de: Carme Dangla

La pluja m'encanta. Quan era petita em van ensenyar que l'aigua era la font de la vida pels animals i les plantes del bosc, i jo sóc un animaló de bosc que viu envoltada d'arbres, ben lluny del poble.
Però a l'hivern, la pluja pot ser un problema. El camí de cotxes s'omple de fang, fins i tot una vegada hi vaig perdre una sabata en ficar el peu en un doll massa fondo. Ja era fosc i encara vaig tenir sort que vaig marcar l'indret exacte i l'endemà la vam trobar. Des d'aquell dia porto a la motxilla, a més de la bossa de plàstic per que no se'm mullin els llibres i altres papers, una petita llanterna, que mai se sap.
Però aquest hivern m'ha passat una petita aventura molt diferent per culpa de la pluja.
Plovia fort quan l'autobús em va deixar al poble. No duia paraigües, sols un d'aquells impermeables tan prims d'un sol ús que a casa reciclem fins que es converteixen en parracs de coloraines. Vaig començar a pas ràpid a pujar pel camí de casa, quasi a les fosques. Però el fang del camí sense asfaltar se m'enganxava a les sabates, no em deixava caminar gaire de pressa i la possibilitat de que en tornés a perdre una no em feis cap gràcia.
Vaig optar per la drecera, em mullaria més, per culpa de les plantes que hauria d'anar apartant per passar, però tal com estava l'impermeable, passar pel camí tampoc no m'estalviaria gaire mullena. A més, guanyaria uns cinc minuts tot i que em cansaria més. Pensat i fet: per la drecera.
A les fosques, l'impermeable no va durar gens. Era igual, amb l'esforç de la pujada em mantindria calenta malgrat la mullena. Al menys això pensava fins que ja prop de casa em vaig adonar que estava xopa del tot: l'aigua ja em regalimava per dins els camals dels pantalons. Una sensació de congelació instantània es va apoderar aleshores del meu cos. Però ja veia casa, vaig córrer els darrers dos-cents metres.
Deixo la motxilla a l'entrada. Faig un crit de salutació i sols contesta la mare des del quarto de bany, hi vaig, la mare és a la banyera. A casa moltes vegades ens banyem, això no és un malbaratament d'aigua que ens arriba per aforament i que de totes maneres torna al freàtic. Però des dels cinc anys que jo i la mare no cabem juntes a la banyera. Em diu que el pare és fora, amb el cotxe.
Ja que no em poc banyar ni dutxar amb aigua calenta immediatament, hi ha la segona possibilitat, la llar de foc està encesa. Agafo una tovallola i me n'hi vaig.
Començo a treure'm la roba i mullant en conseqüència el terra de la sala menjador i em quedo despullada davant el foc, ara per davant ara per darrera. Quan finalment quedo eixuta i entro en calor, abans la mare no surti del bany i xiscli en veure-la per terra, surto un moment a deixar la roba i la tovallola mullada al pati de darrera, en uns fils que hi ha sota un cobert per estendre quan plou.
Un consell: no sortiu mai despullats pel vespre al carrer el mes de desembre, i més si teniu la pell calenteta de l'estufa o el foc. Pensava que per uns segons no ho notaria, però no. I la maleïda roba, a les fosques no es volia aguantar als fils, mentre tant jo m'anava congelat, per burra, per segona vegada.
Finalment vaig tornar a córrer fins davant la llar de foc. Botava i ballava per entrar de nou en calor. Jo, que no he ballat mai, però aquell dia en vaig tenir la inspiració i sense necessitat de música externa, ja cantava jo. Voltava i m'apropava al foc fins quasi cremar-me mentre continuava els meu ball. Finalment, quan ja no notava fred, vaig acabar d'un bot i em vaig plantar ben espaterrada davant del foc.
Aleshores la mare, que ja havia sortit del bany, però que amb el meu exercici no havia sentit, es va posar a aplaudir des de l'entrada de la sala.
I el pare, que havia arribat, suposo que quan jo estava estenent, també.
Si em vaig posar roja no es va notar, ja que la llum vermella del foc ho impedia.
No se'm va acudir altre cosa que dir:
-Hola, pare -li vaig fer un petó i vaig anar a l'habitació a vestir-me.
Els agraeixo que no fessin cap brometa sobre l'incident. Perquè em va fer una vergonya horrorosa que em veiessin ballar.

Comentaris

Afegir comentari

CURIÓS![Ofensiu]
llLlibertatll | 18-05-2006
No havia llegit encara un relat que expliqués un fet que en aquell moment desitjes poder desfer-te! És graciós, i molt original! M'ha agradat, m'ha agradat, felicitats noia!
a mi també m'agradaria estar en contacte amb tu, i t'he agregat al messenger. vinga noia, molts besets!
[Ofensiu]
L'escriptor mediocre | 10-02-2006 | Valoració: 10
M'agrada molt com escrius, ct'ho he dit mai? Jejej segur que si. Com pots veure avui sóc homes de poques paraules, però igualment no me les estalvio per dir-te que m'agrada molt la sinceritat amb la que escrius.
No t'aturis

Juseph
També[Ofensiu]
Perestroika | 23-01-2006
cal afegir que amb aquest títol, i la meva ment sumament perversa, esperava un altre tipus de relat..el que fa la solitud forçada...je,je,je!

Salut i petó als pares!
Fa molts dies [Ofensiu]
Perestroika | 23-01-2006
en que sóc incapaç de trobar una estona per connectar-me. de fet tinc la sensació que no tinc temps per a res.

Quina casualitat que avui, en estat de baixa temporalment de la feina, em connecto i veig que m'ha arribat el teu relat. I parla de ballar!

Incapaç de ballar sino vaig amb 3 o 4 cubates de més, aquest cap de setmana m'he passat, de tant ballar. Conseqüència? la cama envenada per mínim una setmana, de baixa de la feina, i mon pare (amb el que no em parlo des fa mesos) m'ha de fer de taxista cada dia per poder anar a classe. No sé pas si ara m'agrada menys ballar del que ja m'agradava....

Sempre és un plaer llegir-te, ja ho saps. Ara mateix em disposo a enviar-te un e-mail, d'aquells que mantenen la flama encesa d'aquesta ciber-relació que tant m'agrada.

Espero que estiguis bé. Un gran petonàs i una abraçada d'aquelles nostres...

= Perestroika =
UoO![Ofensiu]
SieMenS | 22-01-2006
M'ha agradat, està molt bé! I gràcies per comentar-me! A mi també m'agrada la pluja, tot i que no he arribat a posar-me davant d'una llar de foc nua per assecar-me...
Tampoc m'agraden les discoteques, també trec bones notes però no estudio gaire. Ara, tinc les orelles una mica foradades i algun braçalet, si que porto. Res, era per presentar-me una micona més.
Ara seguiré llegint-te!
Petons,

PauLa*
jejeje[Ofensiu]
kispar fidu | 17-01-2006
A la gent que no ens apassiona ballar (i m'hi incloc! jejeje), sovint el ball ens allibera! però no un ball premeditat ni pensat, sinó sols deixar-nos portar per la música, o en aquest cas per la teva veu i l'escalfor del foc! jeje

que vagi mult bé!!!
ciao!

Gemm@
Hola Carme![Ofensiu]
Yáiza | 17-01-2006
Ohhh! Tenia ganes de llegir-te relats nous, i ha sigut agradable saber que se't va ocorrer escriure'l llegint-me a mi!
M'encanta la teva manera de narrar, seguint el curs dels teus pensaments... i sobta, (i és el que busques, oi?) que et faci més vergonya que et vegin ballar, que el fet que et vegin nua.
Hi ha moltes coses que ens agrada fer, però que només fem quan estem (o creiem que estem) sols... com ballar nua, com sortir a la terrassa el dia que plou,...
Per cert, parlant d'intimitat, coneixeu el "google earth"? És un programa gratuït que mostra imatges de la Terra per satèl·lit... i he arribat a veure-hi la terrassa de casa meva. Si nosaltres podem aconseguir això gratuitament...., els de la NASA deuen saber quin xampú utilitzem, no!? A vegades em sento observada..... Uix!
Doncs res, perdona pel rollo que he escrit, que tampoc venia massa al cas, però me n'he enrecordat....
Apa noia! Ens llegim!!

Yáiza
Un ball...[Ofensiu]
ROSASP | 16-01-2006
de pell nua, glaçada i vital al ritme de l'eterna cançó trepidant i misteriosa del foc.
Com branques tendres espurnejant davant de les flames, màgica melodia la que neix de dins i s'escampa per tots els racons.
Segur que erets com una fadeta, una deessa, com l'essència de la naturalesa femenina que sabia com parlar amb el fred i l'escalfor.
Un llenguatge sense paraules...

M'has fet somriure i emocionar a la vegada. He trobat el relat divertit, suggerent i ple de vida...
Per cert, el títol és molt adient, evoca sensacions plenes d'un estrany pessigolleig!

Molts petons Carme i fins aviat!
Dolça imatge d'una noia nua davant els reflexos rogencs de la llar de foc.[Ofensiu]
Jere Soler G | 16-01-2006 | Valoració: 10
Hola Carme.
Torna a estar aquí el teu fan número u. El teu seguidor exagerat. Però no hi puc fer-hi més.
Aquesta vegada tampoc no m'has decebut. I a més, has tocat un tema, el de la nuesa i la vergonya per la nuesa, que és dels meus; és un tema recurrent en els meus relats...(Ai...! que ja m'estic fent propaganda...!"
He gaudit molt llegint aquest relat. La imatge teva, nua davant la llar de foc, amb els reflexos de les flames rogenques, estic convençut que no tenia res de ridícula, i molt de sublim i de bella. Jo sempre he pensat que la nuesa és el vestit més bell i que els humans ho espatllem vestint-nos.
En fi, tornant al relat, està ben escrit, molt ben escrit, encertes molt bé la manera de dir tots els pensaments que et passen pel cap en el moment en què vius el succés, i en el moment en què l'escrius. Tens una forma d'escriure madura. Hauria continuat llegint i llegint el relat, i sens dubte si l'hagués vist en una llibreria l'hauria comprat.
un crepitar de flames[Ofensiu]
angie | 16-01-2006
com a música per a un ball espontani... hahaha

M'encanta aquesta història, i a mi també m'ha recordat una anècdota... una tarda de pluja, un passeig pel bosc i a l'arribar a casa, ja feia una estona que no plovia... quan em treia la jaqueta devant la llar, vaig sentir un piu-piu... un ocellet havia caigut del niu i el duia a la caputxa.. ni ho vaig notar... era esquifit, pobret!

besets,

angie

La teva iniciativa per organitzar l'amic invisible em va fer adonar que si hi ha voluntat les coses rutllen...
ballant amb la nuesa[Ofensiu]
jacobè | 16-01-2006
Carme, t'he de confessar que em fa molta il·lusió saber que has tornat a publicar alguna de les teves vivències. M'agrada molt com les descrius, com les vius, la teva manera de veure el món, la naturalesa de la teva narració. M'he divertit.
M'ha recordat quatre línies que vaig escriure fa poc:

Nua

Em trec les sabates
Sóc un cos
Ballo amb mi

Per cert, felicitats per la organització de l'amic invisible. Va anar molt i molt bé. Gràcies Carme.

l´Autor

Carme Dangla

20 Relats

176 Comentaris

41703 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Afegir a preferits

Biografia:

Vaig néixer el dia de Nadal de 1989, sóc del Maresme però m'agrada més la muntanya, sobre tot el Montnegre, que el mar.
Trec bones notes però estudio molt poc. Potser d'aquí un anys estudiaré matemàtiques.
De moment, el curs 2006-2007 el faré a Lille (França) amb una beca que he guanyat.
No tinc germans ni gaires amics, però els que tinc, són molt bons, encara que els puc veure poc.
M'agrada la música, però gens les discoteques.
Sóc amant del misteri, les conspiracions, els secrets i les històries complicades o sorprenents.
Sóc una optimista integral però quan m'emprenyo sóc terrible i dolenta amb els que m'han fet mal.
M'encanta la nit, els mussols, els rats penats, els gats i les cuques de llum. A vegades me'n vaig a dormir tota sola al mig del bosc, que és quasi l'única vegada que agafo el telèfon mòbil de casa, que el compartim tots tres.
Sóc tan rara, que no he discutit mai amb els pares des que tenia deu anys, però és que els meus pares també són molt rars. i entre els tres formem una república democràtica.
Tampoc no tinc les orelles foradades ni em poso mai braçalets, anells o penjolls.
Mai m'han donat diners, fora del del transport i despeses fixes, però sempre m'han donat oportunitat de guanyar-ne.

En Jeremias em va encadenar i jo he passat la cadena a la Perestroika i a la NdEada

(descobreix què és "R en Cadena")

Veure perfil complet >

Últims relats de l'autor

Veure tots >