Pot costar tornar a somriure i, ben sovint, és necessari tenir algú al costat que et recordi tot allò que ja saps, però que t'entestes en oblidar.

Tu has sabut fer-ho a la perfecció.
M'ha encantat aquest relat!

Tot i la distància, mb aquest relat he viscut des de la Ribera d'Ebre tots i cadascun dels moviments de la noia prioratina.
La descripció és fascinant, la trama encara més i el relat en sí... fabulós!
Ets tota una artista, Janet!

Un petó ben fort des de la comarca veïna!

M'has encisat amb les teves paraules!
Has descrit a la perfecció el que se sent quan aquelles persones que estimem no estan a prop per un o altre motiu.
Casualment, un dels meus relats (amb el que vaig guanyar el concurs de St Jordi de l'institut) està titulat "Retornes ja a entreveure la llum del sol", és a dir, quan creguis que t'és impossible veure els raigs del sol, el vent bufarà i s'endurà els núvols, fent que puguis tornar a sentir l'escalfor del sol.
Segueix així, ets bona! Sort amb el batxillerat!

Àngels, des d'uns quants carrers més enllà! jeje

Moltes gràcies per dedicar-me un relat!
Això no ocorre cada dia!
I bé, quant al relat en sí... és un d'aquells relats estranys tan típics de tu, que la gran majoria de gent no entén i que tu no vols explicar-nos sobre què van o d'on han sortit. Però ets així, sí, estrany i no hi podem fer més.
Gràcies de nou!
Fins aviat! (Que com has dit, retorno al poble)

És difícil tirar endavant sense una mà que et recolzi. Costa assumir que els amics marxen o que simplement, les coses canvien.

Realment, ets molt bona escrivint, no deixis de fer-ho!

Una abraçada des del teu poble!

Aquesta mateixa conversa se'm repeteix ben sovint. Qui realment em coneix, només mirant-me als ulls sap que amago alguna cosa i em demana que faci resorgir el somriure.
Però no sempre això és fàcil...

És molt fàcil i bonic dir allò de: estic aquí pel que et faci falta, mai et fallaré, serem amics per sempre... però molts cops, a l'hora de la veritat, no trobes en qui recolzar-te. Tu ho dones tot pels altres i ells...
També és cert que molts cops no hi ha un motiu concret x no somriure sinó que és un cúmul de coses que et fan perdre els ànims.
Però bé, no tot és així a la vida, cal aprofitar el moment!
Enhorabona i endavant!

M'agrada molt la teva forma d'escriure, molt clara a l'hora d'expressar-se. Aquest relat m'ha recordat a un de meu "Em sento com un ninot" i alhora em sento força identificada amb molts d'altres.
Segueix així! Salut!

En llegir les teves paraules, les sentia sortir de la meva boca.
La revetlla, precisament, no la vaig passar sola, però sí altres moments...
Tens molta raó en tot el que dius, sobretot en lo de ser l'amiga de les guapes, on et sents com una espècie de missatger entre les teves amigues i tots i cadascun dels nois que et demanen ajuda per apropar-se a elles.
Però de ben segur que algun dia tot això canviarà i deixarem de sentir-nos soles i de fer de missatgeres, i passarem a trobar algú que ens estimarà vertaderament i ens farà sentir d'allò més bé!
Petons i segueix escrivint així!

Sergi, ets tot un crack! Acabo de llegir tots els teus relats i cada un m'agradava més que l'anterior.
Qui havia de dir que el company que ha segut durant tot el curs dues taules més enllà compartiria l'afició d'escriure i publicar relats en aquesta web? Casualitats de la vida? Potser sí!
Doncs bé, dir-te que per molt indecís que siguis, sempre hi ha algú més indecís que tu, per exemple, jo. I també que ni nosaltres busquem els records ni ells ens segueixen, sinó que és una combinació de totes dues coses. Ah sí! I que el temps passa tan ràpid com gira l'agulla dels segons de tots i cadascun dels rellotges del planeta, així que aprofita que tot s'acaba!
Apa noi, ens veiem!

Has estat encertadíssima! Xq és tan dificil oblidar algú a qui has estimat? Smpre ens resulta més fàcil mentir i fer veure q akesta xsona ja no ens importa i q l'hem oblidada.
Segueix així!

Tot un senyor poema per haver estat escrit per ningú... jejeje
I què dir-te que ja no sàpigues? Si tu sempre ho saps tot...
Doncs penso que aquesta persona potser no ploraria sola si aquest jo poètic es decidís a llençar-se a la piscina (ni que sigui amb "manguitos") perquè tingues sempre en compte que si en llençar-te ensopegues i caus, el millor que pots fer es aixecar-te i seguir endavant!
Apa noi, ens veiem!

Què puc dir? Tot i ser, una persona que sempre ha de dir l'última paraula, que sempre té alguna cosa a dir, que mai troba res bé... aquest cop no tinc paraules per descriure lo bé que escrius. Aquest poema m'ha encantat, a més m'hi sento molt identificada.
T'he descobert avui, però m'has agradat molt i pots estar segura que et continuaré llegint i comentant.
Ets una crack! Petons!

Has estat encertadíssima! Aquest poema m'ha agradat moltíssim, tant de bo sabés escriure com tu!
És cert que molts cops sentim que ens estem perdent coses importants de la vida d'algú estimat, però no per això hem de desitjar-li que no sigui feliç, sinò al contrari: que continuï endavant, que no s'aturi.
Ho has expressat molt bé. Segueix així! ;-)