Amiga de les guapes i la soledat...

Doncs aquí em trobo, una nit de Sant Joan, fent una síntesi d'uns dies on tothom s'ha proposat fallar-me. O potser sóc jo el problema? No ho sé. El fet es que avui es Sant Joan, si, ja ho és, més tard de les dotze, només sento que petards al carrer, i el xiulet dels coets, potser això fa que no em sentir tan sola. Tot i així, el fet de pensar que tothom s'ho està passant bé, tothom surt de festa amb els seus amics, o van a la platja, o simplement estan junts...el meu estat anímic baixa en picat, arribant a uns nivells molt per sota el planeta Terra, podria dir que al centre de la Terra, com no se quin conte que parlava d'un viatge allà, jo només estant com estic ara ja hi vaig a parar.

No puc dir que no tingui amics, no sóc una marginada social ni molt menys, simplement les meves amigues de sempre tenen plans millors on jo no hi compto gaire. Es el que té ser la "soltera" de totes elles. Sóc l'amiga de les guapes, potser no puc aspirar a més...

Pensar en les bones paraules que em diuen, i pensar en el moment que estic passant ara, no em compensa, les paraules se les endú el vent...i jo vull que el vent se'm endugui amb ell.

Resumint, sopar amb la família, i fingir que no tinc ganes de sortir, per no dir als meus pares que estic sola, sort que això se'm dona bé. I ara, ploro, ploro de ràbia per aquesta situació, l'any passat estàvem les dues, aquest any, m'he quedat penjada. De la mateixa manera que veig aquest estiu.

I es que cada cop veig com a millor solució marxar d'aquí, i fer nous amics. Que tinc dinou anys, amb moltes ganes d'obrir les meves ales, de deixar-me portar on em dugui el vent, vull viatjar, i estar una temporada lluny d'aquí. Ho necessito...i aquí, no em necessiten. Soc prescindible a l'àmbit on em trobo.
Tot i així, per molt que ara em mori de ràbia, demà passat ja se'm haurà passat, i ho hauré oblidat, per que soc així. Jo estimo a la gent del meu voltant, però ells...
Es el mateix que em passa quan m'enamoro, ja ho he dit, només m'enamoro jo. Com he dit, l'amiga de les guapes, no és guapa, i en el món que ens trobem avui, l'amiga de les guapes serveix per acostar el noi/s a la amiga. Però una ja se'n fa a la idea, la vida és així, i no canviarà...això m'han fet creure sempre.

He de deixar de somiar amb prínceps blaus que van a la cerca de "plebellas", de "princeses" que no tenen les mateixes oportunitats que les altres. Però potser poden donar altres coses.
(Quin coet de colors més bonic s'acaba de fer al cel...!)

Em manté desperta el vici d'esperar una trucada, o un missatge teu, que mai arriba, i si arriba no n'entenc el significat...tot i que fins i tot sense veure'ns puc dir com estàs, què fas, i es que encara crec que estàs aquí, i que algún dia tornaràs. Ara no recordo si això es un somni...

Han passat ja 7 cançons del disc que escolto, es com si volgues seguir aquí deixant una part de la meva ànima, per no marxar a dormir, i retornar a la realitat en la qual estic sola de nou, i es que em fa por dormir per si et somio, i al llevar-me tu ja no hi ets...

Però potser el fet de veure algú...