Únicament, jo

És en dies com avui que m'agradaria desaparèixer i veure les coses des d'un altre punt de vista. La grisor del cel de dies com aquest m'ajuda - o em destorba, depèn com es miri - a donar voltes a tot el que hi ha al meu voltant. Gairebé mai aconsegueixo treure'n l'aigua clara, sinó al contrari, però de tant en tant m'és necessari aturar-me, deixar-ho tot aparcat i mirar cap al meu endins.
Voldria ser capaç de trobar d'una vegada per totes allò que em posa pals a les rodes per ser realment feliç; voldria descobrir què he de fer per estar bé amb mi mateixa; voldria esbrinar el que vertaderament m'importa o, si més no, allò que més em convé; però, per damunt de tot, voldria ser capaç de fer un pas endavant per aconseguir tot això.
És molt bonic tenir metes, propòsits i desitjos, però de res no serveixen si no els afegim una mica de força i coratge. Sé del cert que he de deixar enrere les pors i la indecisió, tants cops que m'ho he proposat... però mai sóc prou valenta per fer-ho.
Estic cansada d'aquesta situació que acaba esdevenint una rutina, en què com més penso, menys coses sé. Sembla paradoxal, però m'ocorre: començo tenint quelcom molt clar, em veig amb forces per tirar-ho endavant, segura de mi mateixa, em poso a donar-hi voltes, cada cop li trobo menys sentit i acaba per tornar-se una altra idea absurda dins el meu cap.
Diuen que cal pensar les coses abans de fer-les o dir-les, però arriba un punt que la inseguretat i la indecisió es converteixen en una malaltia, una greu malaltia que no s'aparta de tu, ni de nit ni de dia.
En la majoria de casos, existeix algun fet o factor real i verídic que m'indueix a sentir-me d'aquesta manera, malgrat que sovint jo pugui donar-li més importància de la que té, però és en els moments en què no trobo res que m'hagi portat a sentir-me d'aquesta estranya manera, quan desisteixo i ho engegaria tot a rodar ràpidament.
Ara, vull ser forta, vull ser capaç de prendre decisions correctes sense que passin segles, vull ser valenta, vull mirar per mi mateixa i no tant pels altres...
Sé que únicament jo puc arribar a assolir-ho, però també cal que la gent del meu voltant hi col·labori: és necessari que em deixeu caure per després poder aixecar-me tota sola, per així aprendre dels meus errors; vull que la gent deixi de sobrevalorar-me i em jutgi pel que realment sóc, amb tots i cadascun dels meus defectes que no són pocs; m'agradaria que cadascú es preocupés pels seus assumptes i no posés el nas allà on no el demanen...
Ho sé, vull moltes coses, però és que tot es pot resumir en un simple: "Vull viure la meva pròpia vida!". Un cop més, no són més que inquietuds, anhels, objectius...
Ara, el que cal és lluitar per aconseguir-ho. No calen paraules, només fets.