Camino embadalida...

Camino embadalida, mirant el meu voltant, sense fixar-me per on vaig ni quin rumb segueixo.
De sobte, ensopego amb una pedra, caic i rodolo per un barranc. En aquell instant, apareixen a la meva ment tot un seguit d'imatges relacionades amb fets transcorreguts al llarg de la meva vida i, alhora, sento com vaig caient sense poder-me aturar.
Voldria cridar perquè algú em sentís i m'ajudés, però considero que no val la pena, ningú vindria. Però és llavors quan me n'adono que he parat de rodolar. Com és això? Doncs, tinc un braç aguantant-me des de dalt, impedint que caigui. És el teu braç.
Ni tan sols m'ha calgut cridar-te perquè sabessis que estava en perill i necessitava el teu ajut. Has aparegut al moment precís, com els herois de les pel·lícules.
I és que per molt que estigui patint, tu sempre m'allargues la teva mà, la teva espatlla per poder plorar o directament em perdo entre les teves abraçades. Tant et fa els obstacles que hagis d'esquivar, els passaràs tots i cadascun només per estar al meu costat.
D'aquesta manera, per molt que m'entesti a aferrar-me a la foscor, tu sempre em fas tornar a veure la llum. Tens en tot moment paraules per fer-me revifar, per passar el meu ensopiment, dibuixar-me un somrís a la cara i, sobretot, ensenyar-me alguna cosa nova.