No podia haver estat com jo havia imaginat?

Tants dies esperant aquell moment que mai arribava; tantes hores buscant les paraules adequades; tantes estones pensant què dir-te quan et retrobés i tot per què, si el tan esperat instant ha arribat el dia més inesperat, al lloc més insospitat i al moment més sobtat.
Ens hem tornat a veure per mera casualitat, allò que en diuen per cosa del destí. I tot plegat, per què? Per no poder emprendre cap de les converses assajades d'entre les hores de nit sense son. No volia que tornés a passar com l'altre cop, que ni tan sols vam gosar saludar-nos, però la diferència va ser mínima ja que amb prou feines vaig tenir temps per saludar-te, de fet, vaig conversar més amb el teu amic que no pas amb tu.
El que sí va repetir-se va ser aquella mirada teva que m'ho diu tot sense pronunciar un mot; hi ha moments en què sobren les paraules i aquell va ser un. Les teves mirades m'arriben ben endins, em toquen el cor i, ben sovint, em fereixen. Ja no és aquella mirada còmplice que m'encisava mirar, ara és una mirada esquivada o una mirada gairebé esquerpa.
Sembla que els teus ulls hagin oblidat tots els moments viscuts al costat dels meus: tantes estrelles que junts van mirar, aquells munts de rialles plegats, aquelles estones de silenci abraçats, aquelles converses sense tema concret però que podien durar hores, aquella nit de pluja veient com la resta del món es mullava i a nosaltres tan poc que ens importava acabar xops mentre restéssim l'un vora l'altre... Penso que els teus ulls ja no es volen trobar amb els meus, els quals estan desitjosos de topar els teus.
M'havia imaginat aquest encontre de tantes maneres, tan diverses, a tants llocs diferents, però mai com va acabar sent. Ara només em queda seguir ideant la propera trobada, creant-la a la meva manera, com jo vull que sigui i que, de ben segur, no tindrà res en comú amb la propera vegada que ens trobem.