Incapaç de trobar-li algun defecte

Un dia, parlant amb la meva amiga, em va comentar que estava sortint amb un noi. En jo preguntar-li qui era l'afortunat, em va respondre que no el coneixia, però que no em preocupés perquè me'l presentaria tan aviat com pogués. Llavors, em va explicar que era d'un poble proper, el seu nom era Albert i tenia quatre anys més que ella, és a dir, tres més que jo.
Els dies passaven i jo continuava sense conèixer-lo, estava intrigada per saber amb qui anava una de les meves millors amigues; es podria dir que em tenia preocupada, jo només em repetia: "Per molt bon noi que sigui, no se la mereixerà". Ella sempre ha sigut, és i serà la meva petita, a la que estimo amb bogeria, a la que protegeixo, per qui em preocupo, i volia que estigués amb algú a la seva alçada, capaç de cuidar-la, protegir-la... com feia jo o, a poder ser, millor.
Per fi, va arribar el preuat moment: el coneixeria! Aquell dia se celebrava una festa a la que estàvem els tres convidats: l'Ariadna, l'Albert i jo. Quan vaig arribar allí, ells encara no hi eren, però no van trigar en aparèixer. La primera impressió que vaig tenir sobre ell no va ser dolenta, sinó al contrari; em vaig trobar amb un noi alt, prim, morè, amb cara de ser bona persona... No era com l'havia imaginat. Vam estar xerrant una estona i vertaderament semblava un bon noi.
Va passar algun temps i vam tornar a coincidir els tres. Jo començava a tractar-me amb ell perquè, a part de ser el nuvi de la meva amiga, era simpàtic, amigable, divertit... Jo començava a canviar d'opinió, potser sí que es mereixia estar amb l'Ari, potser sí que era un bon candidat, però jo encara no les tenia totes.
El temps anava passant i jo anava coneixent l'Albert. Cada vegada, la idea que jo m'havia creat sobre ell s'anava allunyant més. Estava comprovant que sí mereixia estar amb la meva amiga, que sabia cuidar-la, l'estimava, estava sempre pendent d'ella, etc. L'Ariadna no s'havia equivocat de persona, al contrari.
Jo seguia tractant de conèixer-lo a fons, ja no perquè no confiés en ell, sinó perquè havia comprovat que era una gran persona. Em queia bé.
Ara, després de bastant de temps, ells ja no surten junts. Les coses han canviat, però una en especial. Quina? La meva opinió. L'Albert ha passat de ser el nuvi de la meva amiga a ser el meu millor amic; és per mi algú molt important, que m'ha demostrat ser un gran amic, algú en qui sé que puc confiar, un amic que està sempre que el necessites, afectuós, dolç... Una bellíssima persona.
Tot i saber que els té, em veig incapaç de trobar-li algun defecte.