Relat d'entretemps.

En arribar a casa he deixat la bossa sobre la taula del menjador i ara em fa mandra haver d'anar-hi i haver de buscar-hi dins per veure si hi trobo, cosa que dubto, aquests papers que l'Àngels diu que m'ha donat al migdia però que jo no recordo haver agafat. Seria una llàstima que s'haguessin perdut, les seves primeres redaccions, en paper blau marí, on les històries que explica són potser més bones que les que escriu ara, car abans imaginava més. Sí que sé que me'ls ha ensenyat aquests papers, fins i tot recordo haver llegit alguna coseta abans que, cridant, exclamés: No! Que em fa vergonya que ho miris aquí! I me'ls hagués pres de la mà. Jo diria que des d'aleshores no me'ls ha tornat. Però ara m'ha trucat dient que no llegeixi Clara nit, que ella ha trobat el darrer full on acaba la història i que si la comencés no podria acabar-la, i que en llegís una altra en lloc d'aquesta, però jo no recordo haver agafat els papers... M'aixeco, al final, empès per la culpa, en part, i em dirigeixo al menjador, però allà no hi és la bossa. Que n'he fet de la bossa?
Penso, penso... en sortir de classe la duia, evidentment, perquè de dins n'he tret el paraigües quan ha començat a ploure, encara que per culpa del vent he acabat xopet de dalt a baix tot i dur-lo. La carpeta, hi és, però la bossa no... no pot ser que l'hagi perduda. El paraigües també hi és, el veig obert al celobert, on s'eixuga. I la bossa? Que n'hauré fet de la bossa... Trucaré a l'Àngels i li diré que no les trobo les seves redaccions, però em matarà... Si jo ja li he dit que millor en féssim copies, però res, els originals, al final, dins la bossa, diu ella, però jo no trobo res. No els hauré tocat o alguna cosa... no sé on són els papers.
A la cuina tampoc, res, és deserta. Ni bossa, ni papers... ni taula, on és la taula? No hi és la taula de la cuina, però les coses que hi havia a sobre sí que hi són, però sobre el terra on abans hi havia la taula, ben col·locades, com si la taula no hi hagués estat mai: la fruitera, la gerra d'aigua, aquella cosa feta de pinces on es fiquen els tovallons i que no sé com es diu... Em frego els ulls, una mica parat, per la sobtada desaparició de la taula; Jo hi he dinat moltes vegades, no pot ser que no hi sigui. Em trec les mans de sobre els ulls i hi és, no l'he perduda, la taula, serà que m'he grillat... Torno al menjador, i tot com abans: carpeta sobre la taula, el paraigües obert al celobert, però res de bossa, i tampoc de papers... em frego els ulls a veure sí passa com abans, però res. Un cop m'he tret les mans els papers i la bossa desapareguts encara...