El meu cor diu...

Avui de nou escric gairebé sense pensar, només el que el meu cor diu...
Avui tinc un nus en l'estómac, no sé si sóc jo o com serà la causa, però m'ofego en la indiferència. Sense ganes de fer o desfer, sense il·lusió ni somnis, no estic feliç però tampoc trist, l'única cosa que sé és que ningú pot ajudar-me. De vegades sents coses, i ni els teus amics poden entendre, i et sents culpable. Però en realitat no sempre ha d'existir un motiu exacte, poden ser milers de coses que sumades donen com resultat una cara trista, l'apagada d'un somriure, i uns ulls carregats de llàgrimes. Però això ningú ho entén, són tots tan feliços que són incapaços de posar-se en el lloc d'aquest a qui estan escoltant. I dic jo feliços o egoistes? Solia creure'm extrany quan ningú m'entenia, solia creure'm egoista quan demanava ajuda, fins i tot solia creure'm egoista mentre em quedava sol ofegat en les meves penes quan els que jo creia que m'ajudarien m'havien donat de costat. Però desprès de tant temps maltractant la meva autoestima, avui m'he adonat que només em vaig limitar a demanar el que jo necessitava, que algú m'escoltés, una abraçada, sentir que no estava sol... Jo donaria tot el meu temps si a algú li fes falta, per quina raò ningú el va donar per mi?