Passats uns dies, va entendre-ho

Un relat de: ÀnGeLs

En els últims mesos, la noia es despertava cada matí a la mateixa hora, de la mateixa manera i pel mateix motiu. Arribats quarts de vuit del matí, aquell ocell es posava a cantar en una branca del vell pi que tenien al jardí, la més propera a l'habitació de la noia.
Els primers dies, va semblar-li força graciós despertar d'aquesta manera, alhora que força corrent ja que vivia en un petit poble i envoltada de natura, però amb el pas dels dies, aquest costum va començar a fer-se empipador, sobretot, els caps de setmana. I no només era el fet que aquell animalet la despertés dia rere dia, sinó que a totes hores restava davant la finestra, amb el seu bell cant, ara ja repetitiu.
Tot i que ella tanqués la finestra amb pany i forrellat, continuava sentint la melodia procedent de l'exterior. Evitava estar a la seva habitació, passava hores fora de casa, engegava la ràdio a un considerable volum... però, en un moment o altre, escoltava aquell cantar. N'estava més que farta!
Maleïa l'au a totes hores, es preguntava per què havia hagut d'instal·lar-se justament allí, desitjava que marxés i, més d'un cop, no li hagués sabut gaire greu acabar amb ell d'una vegada per totes.
Necessitava disposar de la tranquil·litat característica d'aquella zona i no podia fer-ho gràcies a l'animalet. Quan ho explicava als amics i coneguts, ningú la creia, tothom deia que estava exagerant, un moixonet de res no podia pertorbar-la tant, però ella insistia en què era cert, no podia amb ell.
I va arribar un dia en què, cansada d'haver d'evitar aquella melodia, tot va canviar. Ja no va ser despertada per l'ocell, no va haver de sentir-lo mentre es vestia, en sortir de casa, en retornar-hi, quan feia els deures, mentre descansava... Ho havia aconseguit! Com? Ni tan sols ella ho sabia. L'animal no va aparèixer en tot el dia, no s'escoltava el seu cant, no se'l veia per enlloc...
A partir d'aquell dia, podia tornar a obrir la finestra a tota hora, ja no li era necessari posar música, ja no s'atabalaria més, però alhora una estranya sensació va envair-la de ple. Sentia un buit dins seu, li mancava alguna cosa, notava que passava quelcom estrany, però no sabia què era. Passats uns dies, va entendre-ho.
Quan ja s'havia acostumat al cant de l'ocellet, ell havia desaparegut. Tot el que els últims mesos havia estat fent per no sentir-lo, ara quedava mancat de sentit. S'atrevia a dir que el moixó l'havia canviada, li havia fet adquirir uns nous hàbits, uns nous sentiments, una nova i diferent forma de ser i de fer i ara, això ja no li servia per a res.
Era evident, l'enyorava. En un principi, no volia assumir-ho, s'encaparrava a pensar que era per qualsevol altre motiu, però en el seu interior sabia del cert que la vertadera raó del seu pèssim estat d'ànim era la fuga de l'animal.
Cada cop que mirava per la finestra, no veia res més que la buida branca del vell pi, es qüestionava què li hauria pogut passar, on devia estar, per què havia marxat, però, sobretot, per què es sentia d'aquella manera.
El que havia començat com una indiferència, havia esdevingut odi i rancúnia, sense saber-ho, havia seguit en estimació i amor i acabava en enyorança i tristesa. En relativament poc temps, havia experimentat un seguit de sensacions i sentiments ben diferents.
Ara, es passa hores i hores guaitant per la finestra per veure si torna, es passeja pel bosc mirant de trobar-lo, recorda tot de moments en què sentia el seu cant i no deixa de preguntar-se per què no ens adonem del que tenim fins que ho perdem.
Sempre anhelem allò que no tenim i deixem de banda milers de coses, petits detalls que ens envolten i, a simple vista, semblen insignificants, però als quals donem vital importància quan ja no hi són.

Comentaris

  • Bones[Ofensiu]
    Orawa | 13-09-2007

    Mira que fa dies i mesos que coneixo la teva passió per l'escriptura i que llegeixo els teus relats, doncs encara aconsegueixes sorprendrem amb la teva inventiva. A vegades donaria el que fos per una idea genial, innovadora, o simplement per mirar una cosa absolutament quotidiana des d'un altre punt de vista. I tu, sovint, aconsegueixes que t'enveji.

    Bé, segueix escrivint així. Jo també ho faré, i espero que ens vagi bé a tots dos.

    ens veiem!

  • Arbequina | 12-09-2007

    M'ha agradat molt la metàfora que suposa aquest relat. El síndrome del sanglot, que encara que sigui empipador, quan et deixa el trobes a faltar. I la veritat és que, sigui com sigui, m'has fet pensar en aquelles coses que recentment he deixat i que ara m'adono que m'havien canviat la vida (per això les he deixat, també). Així que m¡'ha arribat fons.
    En la part negativa, et diré que em sembla que el relat avança massa precipitat i, a cops, una mica mal estructurat. S'entén el que vols dir, però hi he de posar massa de la meva part.
    M'ha agradat llegir-lo.

    Una abraçada.

    Arbequina.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

ÀnGeLs

15 Relats

37 Comentaris

17449 Lectures

Valoració de l'autor: 9.26

Biografia:
Sóc de sang ben catalana, sóc de la Terra de l'Ebre.
Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat Pompeu Fabra.

Lletraferida des de sempre i aficionada a l'hora d'escriure, una manera de poder expressar el que sento i no dic.