M'encanten les opinions sinceres com les teves, t'ho dic de debò. Estic fins i tot sorprès del ressò que ha agafat aquest relat i de tot això d'estar als destacats...

No comparteixo amb tu el que argumentes en el teu comentari, ja que d'acord que això no és Nova York ni Londres, però a cas l'any 1987 algú que aparcava el cotxe a l'Hipercor creia que aquell conductor que aparcava al costat seu era un terrorista del Komando BCN que dues hores després detonaria una bomba que causaria una vintena de morts?

L'escala de veïns és una metàfora del món, igual que ho va fer Miquel Martí i Pol amb el poble. No crec que sigui cap bajanada dir que al pis de dalt hi han cirugians que practiquen operacions d'estètica il.legals que poden produir la mort; potser al teu pis de dalt no, però al del bloc de pisos del costat sí.

Mira, la veritat és que jo aquest relat no el vaig escriure com a tal. Estava a ple examen de filosofia de 2n de batxillerat i en una pregunta em van fer argumentar "el mite de la caverna" de Plató, per això el títol és La caverna del present, i per això al final parlo de les ombres (igual que en el mite platònic)

Encantat d'haver descobert aquest espai literari aquí dins.

Una abraçada.

"Perquè quedar-me sol consumit en la misèria?" Masses vegades m'he formulat aquesta pregunta.

T'he descobert,i m'ha alegrat moltíssim fer-ho. Suposo que deus sentir les mateixes sensacions que jo tenia fa 2 anys i mig quan vaig començar a saber el que volia dir escriure. Aquell formigueig incesable cada vegada que penges un relat. Aquella il.lusió precisa cada vegada que llegeixes un comentari...

Al teu costat jo sóc vell,si més no,m'ho sento.

M'ha encantat la frase: "Cal crear una frontera entre la mort i la llibertat."
Feia dies que no et llegia,i sempre que ho feia hi determino una gran (r)evolució.

Salut mestre.

Quan tothom pensa igual,ningú pensa.
És bo pensar,fins i tot en aquells moments en que pensem massa,tant,que ens anem per les branques i ens adonem que el futur del verb viure és Jo moriré.

Segueix així company,jo ja vaig marxar fa temps,tu ho fas ara...però en certa forma,sempre en sabrem alguna cosa de tots dos.
Una abraçada

Estic completament d'acord amb tu,ja se sap que a vegades,quan hi ha fam,n'hi han uns quants que tiren pa als coloms.Són els que aprofiten l'ocasió per fer-se notar,clamant que son solidaris,mentre que els altres -famèlics-,cauen en cansamentl.

Potser es tracta d'una broma,però m'ha sorprès que sapiguessis tant de mi.

Pel que fa a un epitafi: s'en diu de les inscripcions sepulcrals,aquells textos o escrits que apareixen a les lloses de les tombes...volia jugar amb la paraula,remarcant la mort de la confiança vers algú estimat...sí,es l'art de la poesia estar un xic bolat noia.

no ens farà falta escriure belleses literàries com aquesta;tot haurà acabat...quan la paraula opressió serà un antagonisme del passat.

Utòpic? no ho crec pas.
Felicitats Irene,fabulós!

Endavant i Visca la terra!


Roig*

Endavant Pol,endavant amb els somnis i endavant amb la lluita diària..ja sigui amb un bolígraf entre mans,fent raspar una guitarra,o repartint pamflets amb la cara tapada!

Tu ets una engruna més d'aquesta gran muntanya de sorra anomenada resistència,i que no s'ensorri mai!

La lluita és l'únic camí,salut i endavant!

M'has arribat amb aquest poema Pell de lluna...ajuntar dins un la música,amb l'amor...amb el record de aquell algú que algun dia va ser algo més que algú...però que no aconseguim treure'ns del cap...tan real,tan semblant a mi...M'ha encantatno et deixaré de escriure...pero tu no deixis de escriure,que sinó les meves paraules dormiran en l'oblit...

Com dirien els Inadaptats suposo,amb poques paraules m'has fet reviure l'esperit de la Festa Major...com se la troba a faltar,l'esperit de festa,de sortir i no dormir,de no pensar,de deixarte duu per les emocions i la gresca...!