En Bonós talòs i les onades. 2ª part

Un relat de: El follet de la son

"Ho faràs així perquè jo tinc més experiència!" Pensa el personatge. Sovint recorda frases del seu pare, sobretot cada volta que tanca el "Bones Estones", el seu bar.
El jove capritxós que no acceptava ajudes aprengué, amb el temps, a acceptar el preu de la llibertat. Cinc anys des del concurs del local. L'havia guanyat perquè fou l'únic en no fer-se enrere degut a l'imminent inici de les obres de la via del tren. Seguí endavant, renovà tota la sala amb l'ajuda d'una bona amiga dissenyadora i fou el primer de la ciutat en incorporar el sortidor de cervesa a les taules, aquella cervesa alemanya de 4º tan suau, dolça i daurada, de tants bons beneficis pel país.
A les tres de la matinada és l'únic de tot el local que encara sent, cada vint minuts, el pas dels trens de mercaderies i el tremolor del seu troquejar sota les plantes dels peus. Dos carrers més enllà, l'estació, el punt de partida d'aquells somnis pels quals no ha tingut mai diners.
A aquella hora de la nit, mentre compta la caixa, s'acomiada dels darrers noctàmbuls i es posa unes quantes monedes de propina i de canvi a la butxaca esquerre, sempre l'esquerre, diu adéu en silenci. L'adéu de qui és conscient que quan s'esbomben les coses als quatre vents és perquè aquestes encara no han de succeïr.
Tanca la caixa, posa els bitllets al sobre i el guarda a l'abric. Després introdueix el CD i R.E.M. comença a ressonar com un fil flotant d'aigua entre l'aire plorós i carregat del bar. Pren el diari i llegeix, com sempre, igual que els darrers cinc anys, ans ningú l'espera allà a fora. Ningú? Agita negativament el cap. Ja hi haurà temps demà per fer sentir malament a aquell sòmines que, en realitat, li ha fet el favor de la seva vida. "Dos dies i una nova borrasca al sud de les Balears. 900 hp. Anticicló al centre i al Nord-est d'Europa de 1040 hp." llegeix inquiet, intranquil, insegur. "La maleta està sobre l'armari" segueix reflexionant vagament, i una hora més tard arriba a casa. Obre la bústia i agafa el correu. Tres cartes: dos certificats i la resposta de sempre. Guarda els certificats, s'asseu al sofà de la sala d'estar i llegeix la carta, a poc a poc, com qui assaboreix un vi d'una anyada de la que tan sols resten uns pocs retalls de premsa en un arxiu qualsevol. Quan acaba, la doblega i la desa amb les altres. Es passarà la nit escrivint la darrera acta de president. Les pastes ja estan encarregades per la darrera tongada d'afectats i pensa que acabarà la història amb l'elegància de la inscripció del quadre de Salvatore Rosa, el de la London Gallery: "Calla sempre i quan les teves paraules no siguin més eloqüents que el silenci".
A fora el vent agita les fulles dels ginkos.


Les set de la tarda.
El president de la comunitat ja hi és quan ells i elles, a intervals, van arribant. Està assegut a la taula, i els saluda abaixant el cap i mirant per sobre de les ulleres, mentre els convida a prendre una pasta de sobre la taula del seu costat i un got de cafè del termo ja preparat. No deixa de remenar papers mentre van prenent seient, i només sembla tenir-ho tot a punt quan hi ha tota la gent convocada.
Unes deu persones.

-Senyors i senyores, comencem la darrera reunió. M'ha arribat a les mans el darrer informe de l'Ajuntament- Calla un moment per acaparar l'atenció i amb aire altiu segueix.- Primerament faré una lectura dels casos que avui s'exposen.

Mentre ho fa, l'al·ludit o al·ludida de cadascun dels casos s'aixeca.

"Mª Dolors del Carme Peixas Consolà. Ha treballat tota la vida a la Llotja i tot just l'han fet fora de la feina quan li quedaven 5 anys per jubilar-se. Està preocupada, no cobrarà la pensió que havia calculat. A més a més l'Estat Republicà ha fet un doble bon negoci amb ella, perquè ara l'obliga a marxar de casa.
Yaiza Navarro Silviezzo. Comerciant de Telefonia corporal. Acaba de complir un any d'excedència i just retorna del viatge de noces. D'aquí a tres mesos serà mare, ("el viatge ha donat els seus fruits" pensa el president). I tot seria perfecte si no fos perquè d'aquí una setmana li tiren el "loft" a terra.
Hassan Corominoles Abdul. Fa la funció d'Imam de la mesquita. ("És de condició homosexual i davant la pressió familiar s'ha vist obligat a portar-ho en secret" recorda que li han comentat). Ara actua de representant de la Comunitat Catalana Amazigh (CCA) a la ciutat i cerca una subvenció per a la construcció d'una nova mesquita.
Toni Poyato Prat, àlies "Pollazo". Bàsicament no treballa de res. "
En Toni s'aixeca amb posat orgullós, i content que el president llegeixi el que ell li ha demanat. El lector continua.
"Es dedica a voltar de discoteca en discoteca, de bar en bar, lligant amb guiris. La seva llista espanta, mentre els seus pares (farts de veure'l) li paguen un pis a la façana marítima des de ja fa anys. La seva mare és molt estimada al poble, porta l'antic supermercat, es diu Antonieta. Les onades estan a punt d'empassar-se la placeta on ella es va donar el seu primer petó.
Shu Davis Shujeonchi. Perruquera canina, especialitzada en permanents japoneses per Canitxs i Maltesos. La petita de tres germans i de pare anglès. Els seus pares es van conèixer durant la revolució popular Nord-Coreana i es van exiliar a la Costa Brava. És la propietària del darrer negoci del Passeig Marítim.
Joseph Lahm Sàez. Empresari propietari de tres cadenes d'hotels i de sis blocs d'apartaments a primera línia de mar. Fa uns anys l'ajuntament ja li va treure propietats i encara espera la indemnització. Des de fa dues legislatures forma part del partit de l'oposició."

El president acaba la lectura. Es treu les ulleres i les deixa junt amb el dossier sobre la taula de les pastes i el termo. Se senten xiuxiueigs i algunes cadires que es mouen. Segueix parlant.

-M'han ofert la darrera indemnització i ja no hi ha volta de full. Fa tres setmanes vam presentar el recurs per aconseguir un pagament digne i no se'ns ha concedit. L'Ajuntament l'ha reduït per sota de la meitat del que demanàvem.
-Hem d'acceptar que ens ho prendran tot així com així! Es pot saber què hi fem aquí? Fa anys que tinc aquestes propietats. Per què me les hauria de deixar prendre?- Protesta en Joseph.
-Perquè sou un lladre! Vós no sou l'únic que hi surt perdent aquí.- Li retreu l'Antonieta.
-No teniu família a qui donar una llar!- Sentencia la Yaiza.

Llavors el president aixeca els braços i intenta calmar els ànims.

-A veure senyors, una mica de calma. Cert és que aquesta és la darrera reunió que fem. Estem nerviosos i nervioses, però hem de ser conseqüents. El problema principal no és la mala política. El mar se'ns està menjant els fonaments de les cases segons els tècnics per meteorització i no podem continuar aquí.
-Suposo que el president sabrà el que es fa i el que no ha pogut fer, oi?- Diu la senyora Dolors mentre es creua de braços.

El president s'asseu, ajunta les mans sobre la taula i assenteix breument. Yaiza aixeca la mà per intervenir. El president la convida a aixecar-se i quan està a punt de parlar una veu interromp des de dues files més enrera.

-El president no pot deturar l'impuls de la política. Tots coincidirem en la certesa que el progrés és més important que qualsevol cosa. No podem evitar que ens facin fora. Això ve de més amunt. -reflexiona en Joseph.
-Quin progrés? D'això ja te'n vas beneficiar tu! Enderrocant les cases dels nostres avis per construïr-hi hotels llefiscosos. -li etziba l'Antonieta pensant en el seu fill.
-És el mar el que no perdona! - Afegeix la senyora Dolors.
-Això no és veritat. Fou l'ajuntament el que manà els enderrocs i jo ho vaig aprofitar! Si d'altres persones van venir a viure aquí és perquè les condicions que vaig oferir eren bones!

Tot i així, el senyor Joseph abaixa el cap avergonyit.

-Ni m'han concedit un local on seguir treballant! Qui donarà de menjar a la meva família, ara? Ja sabeu que la meva mare és ben cega i el meu pare coix.- replica la Shu, callada fins a aquest moment.

Les veus de les persones assistents es confonen entre si i el to s'encrespa. En aquest moment de confusió general Hassan s'aixeca decidit i pren la paraula.

-Senyor president - Interromp Hassan - Sóc conscient que cap de nosaltres ha rebut res de l'ajuntament. L'Ajuntament ha reaccionat malament davant de les nostres peticions i ha amagat el cap sota l'ala. Ens hem sentit una mica sols davant la situació i no hem tingut l'ajuda ciutadana. Cap ni una de les nostres manifestacions ha tingut efecte, però si vol que li ho digui, -es gira cap a la resta de persones de la sala- tinc el consol que tampoc l'Ajuntament farà benefici amb l'enderroc, i és aquesta la causa per la qual no se'ns ha pagat el valor real de les nostres cases. Crec que ja no podem lluitar més, i que ho hauríem de deixar aquí. Confio que Al·là sabrà tenir cura dels seus fills i ens donarà un local tard o d'hora.

Hi ha alguns gests de resignada aprovació davant del sentit comú de Hassan al mateix moment que Joseph Lahm, enfurismat, s'aixeca i marxa sense pronunciar paraula. Els ulls el segueixen, inquisidors, i el president, just quan aquest ha tancat la porta, es dirigeix a la gent afectada.

-Bé, amics i amigues. Arribats a aquest punt i conscient que tan sols ens resta una setmana per quedar-nos sense casa, vull que sàpigueu que us ofereixo tot el meu suport. Com sabeu, jo també hi he perdut molt. El bar i la casa. Però malgrat tot, estic content per la resposta que hi ha hagut a la convocatòria de protesta davant aquesta injustícia i ens n'hem d'alegrar. Hem mantingut el cap alt. Aquesta nit comunicaré a l'assessor d'urbanisme la decisió d'abandonar ja la demanda i acceptar les condicions. Ara sols ens resta fer les maletes. Algú vol afegir alguna cosa?

-Digui-li de part meva que cremarà a l'infern i que el meu vot se'l pot posar on li càpiga.- diu la Yaiza amb veu forta.
-Si hagués tingut valor l'hauria estomacat a cops de vara, ahir, quan va passar per davant del supermercat! - Engega la senyora Antoniet
a, visiblement contrariada.
-Ell sabrà el que fa amb la seva consciència. - Pensa en veu alta en Hassan.
-No és culpa seva, de fet, però qui justifica els seus actes escorant-se en el fet de ser un manat acaba essent tan culpable com qui el mana.- Sentencia la Shu.

Aquella nit el president es dirigeix al bar altra vegada i fa la darrera paga a la seva cambrera de nits. La Irene plora i riu a la vegada, agraeix sincerament els diners i proposa d'anar a fer una cervesa plegats un cop tanqui el bar. Ell li diu que està cansat, que millor un altre dia.
Es dirigeix a correus, posa la carta al tub i mentre aquest la xucla pel conducte emprèn el camí cap a casa.
Al lluny, cap a l'est, retrunyen els trons. Els mateixos trons que la Yaiza escolta, amb els ulls oberts, des del llit, abraçada pel seu marit que dorm. Els trons llunyans que Lahm percep mentre passeja sol per la platja després de tant temps de no fer-ho. La seva ombra passa per darrere de la Shu, que ha perdut la seva vista a la llunyania i escolta les onades amb els ulls tancats, respirant-les.
Aquella nit, també, els trons arriben a l'oïda de la senyora Antonieta mentre pensa en el seu únic fill, i tres illes de cases més enllà la Mª Dolors mira la tele, amb la ment en blanc, mentre acaricia el seu gat.
Hassan resa junt amb el seu xicot i li cauen llàgrimes pels ulls.
I junt amb ells i elles, desenes d'ombres més es dispersen per les perspectives dels carrers mal il·luminats, i pensen que la vida, massa sovint, és injusta.
Què passarà quan els trons arribin a la costa?

Comentaris

  • 14 | 25-03-2008

    M'encanten les opinions sinceres com les teves, t'ho dic de debò. Estic fins i tot sorprès del ressò que ha agafat aquest relat i de tot això d'estar als destacats...

    No comparteixo amb tu el que argumentes en el teu comentari, ja que d'acord que això no és Nova York ni Londres, però a cas l'any 1987 algú que aparcava el cotxe a l'Hipercor creia que aquell conductor que aparcava al costat seu era un terrorista del Komando BCN que dues hores després detonaria una bomba que causaria una vintena de morts?

    L'escala de veïns és una metàfora del món, igual que ho va fer Miquel Martí i Pol amb el poble. No crec que sigui cap bajanada dir que al pis de dalt hi han cirugians que practiquen operacions d'estètica il.legals que poden produir la mort; potser al teu pis de dalt no, però al del bloc de pisos del costat sí.

    Mira, la veritat és que jo aquest relat no el vaig escriure com a tal. Estava a ple examen de filosofia de 2n de batxillerat i en una pregunta em van fer argumentar "el mite de la caverna" de Plató, per això el títol és La caverna del present, i per això al final parlo de les ombres (igual que en el mite platònic)

    Encantat d'haver descobert aquest espai literari aquí dins.

    Una abraçada.

  • Genial![Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 25-03-2008 | Valoració: 10

    Nova entrega, nous personatges interessantíssims (i amb el dubte de si tindrán molt o poc protagonisme en els futurs capítols), i situacions que es van definint. Un canvi radical de vida és un gran començament per a una història.

    Seguiré atent a les evolucions d'en Bonós.

    Una abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de El follet de la son

El follet de la son

98 Relats

172 Comentaris

80910 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Tener el valor, sabiendo previamente que vas a ser derrotado, y salir a pelear: Eso es la literatura.

(R. Bolaño)
_____________________

Cada nit de deliris,
quan la foguera es fon,
reparteix pols de somnis
el follet de la son.

Si us puc ser útil per alguna cosa:
pradinyus@gmail.com