La vida furtiva

Un relat de: 14

Tot va passar de forma molt ràpida, tant o més ràpida que aquesta pròpia vida a la qual jugàvem a posar-li nom. Aquella nit res estava planificat: ni les cerveses que vam compartir, ni la pluja inoportuna que va anar i venir amb la velocitat d'un llampec ni, per descomptat, tot el que va arribar després de parlar-te de la vida furtiva.

Ens havíem passat la tarda conversant sense parar dins l'aigua de la piscina, després d'anys i panys de no dir-nos res, de veure'ns i voler-nos saber l'un de l'altre, de preguntar-nos que se n'havia fet de les nostres vides i topar-nos sempre amb la vergonya de donar el primer pas i preguntar què tal tot. Com tot en el que t'envolta, tampoc teníem previst veure'ns aquella nit, però les històries s'han inventat per escriure'n un final, i al vespre, havent sopat, et vaig enviar un missatge dien-te que ens veiem al cap de deu minuts; no et preguntava si podies quedar o si volies veure'ns, directament et deia que jo seria allà esperan-te. No dubtava que faltessis a la cita.

I vas venir. Parlar amb tu era sorprenentment corrent, era com si fóssim amics de tota la vida. M'encantava poder-te parlar de totes aquelles coses que a mi m'agrada explicar a algú, i el que més m'agradava és que tu les sabies escoltar i respondre; vam parlar del concepte lineal del temps, dels trens que no s'escapen, d'aquella vella cita que diu que cal aprofitar el moment, i parlant parlant vam ser nosaltres els que, sense saber-ho, ens vam convertir en el moment que calia aprofitar.
De sobte, com un rampell, em vas agafar de la mà i em vas dir que visquéssim el moment al màxim, i amb el cor tremolós com mai, vam decidir saltar a la piscina municipal, driblar-nos les nostres pors, trencar amb les normes imposades i banyar-nos tota la nit.
L'aigua d'aquella matinada era més clara que mai; una sola llum il.luminava el recinte i els arbres semblaven aquarel.les en moviment degut al moviment de les suaus onades que provocàvem tu i jo. Va ser allà, enmig de tremolors incontrolables pel fred, on ens vam fer el nostre primer petó, un d'aquells petons que feia hores que ens desitjàvem fer i que, sense saber perquè, havíem reservat per aquell moment.

Et vaig començar a descordar els sostenidors i la temperatura de la nit va augmentar progressivament. Escoltàvem veus i sorolls de fora el carrer, i això ens produïa un grau de morbositat encara més elevat que en qualsevol altre situació. Vaig començar a llepar-te els mugrons i tu t'abraçaves a mi i et deixaves caure enrere, mulla-te el clatell i despullan-te cada segon amb mi. La roba va anar caient al mateix compàs que la vergonya, i enganxats, nus, et vas abraçar al meu coll i vam començar a fer-ho silenciosament mentre caminàvem per dins l'aigua; mig cos dins i mig cos fora, el cel estrellat i la meva mà tapan-te la boca per tal de no trencar el silenci amb els teus gemecs.
Me l'agafaves dins l'aigua i notava una sensació que no sóc capaç de descriure, saccejant-me-la amunt i avall a la vegada en que els teus pits excitats es fregaven amb la meva pell. Submergit dins l'aigua, vaig menjar-te'l durant minuts, traient el cap únicament per respirar i oblidant-me de si cridaves o deixaves de cridar: res importa quan formes part del moment, quan tu ets el moment, quan mires al teu voltant i te n'adones que allò és real perquè tu has lluitat perquè ho sigui.

Després de tot -com aquell llibre de Miquel Martí i Pol-, va arribar la calma. Vam estar-nos més de mitja hora abraçats al voral de la piscina, enmig de suaus petons que trencaven la pau i eterns fregaments de cos amb cos que despertaven somnis sencers. Vas preguntar-te si jo era real, si existia, si era veritat que tancaries els ulls, els tornaries a obrir, i jo encara estaria allà. Et vaig dir que ho comprovessis tu mateixa; vas tancar els ulls, vas tornar-los a obrir, i no em vas veure davant teu. Et vas espantar, però de sobte et vaig abraçar per darrere, et vaig tapar els ulls amb les mans i durant trenta segons et vaig petonejar tot el cos, de dalt a baix, de punta a punta, com si escrutés els punts cardinals d'un oceà.

Sortir fora de l'aigua va significar tornar a trepitjar el món real, deixar enrere la nit, abraçar-nos per tal de refugiar-nos del fred i tenir la sensació que nosaltres érem els protagonistes de la vida furtiva: viure cada moment com si fos l'últim i fer cada petó com si fos el primer.

Comentaris

  • L'erotisme...[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 29-09-2008 | Valoració: 8

    L'erotisme té moltes formes. Aquest relat està bé. Però m'hauria agradat més enriquit.

    Salutacions!


    Sergi

  • M'ha agradat.[Ofensiu]
    DinsElSilenci | 28-09-2008 | Valoració: 10

    La oportunitat que es converteix en realitat. Una possibilitat que s'esdevé. Persones que encerten -i s'atreveixen- a trobar-se.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: