Retrat hiperrealista del meu poble

Et somio tant, que somio que deixes de ser una fantasia per ser una realitat, i mentrestant, els carrers del poble se'm presenten silenciosos com si tot el món fugís d'un amarg enterrament. La nit comença a menjar-me els ossos, a esgotar-me les hores que han passat d'ençà el cant del gall en forma de despertador; les passes em ressonen com si inventés camins dins un claustre, i el final del carrer es difumina amb els llums de les faroles, autèntiques centinelles èbries de solitud.

Mentre de rerefons algú encara celebra la victòria dels espanyols a Viena, pel costat un immigrant sense papers amb armilla reflectant em diu buenas noches mentre enfila carrer amunt, carretera amunt, vida avall amb una bicicleta atrotinada camí de qualsevol feina de mala mort vora la via de l'AVE. A la plaça queden tres velles prenent la fresca mentre els cauen els ulls de la son a terra, però malgrat no dir-se res, segueixen allà assegudes perquè saben que amb la companyia mútua ho tenen tot per vèncer l'amarg record dels seus marits morts dins un llit de matrimoni que se'ls fa gran com la més temible de les penes. Tornant del bar veig baixar una desena de solters empedernits que, encocaïnats fins el cul, agafen els seus cotxes per anar-se a follar qualsevol professional del sexe que els hi lleparà amb molt de gust a canvi de 50 euros, això si, després d'haver-se'n enfotut de mi dient-me poeta pel simple fet de fumar mirant les estrelles.
Tombo el trencall del carrer de casa i em sorprenen de lluny les llums blaves d'un cotxe dels Mossos d'Esquadra, aquells que m'acceleren el cor quan me l'haurien de calmar; aquells que utilitzen la prepotència vers la impotència, aquells que em tracten com un terrorista pel simple fet de ser jove i creure en la llibertat en comptes de vetllar per la meva seguretat. Passen de llarg després de mirar-me amb mala cara, i aleshores em ve al cap el que diuen els diaris del dia que s'acaba: uns estirant-se dels cabells perquè la crisi econòmica se'ls menja els diners i els altres barallant-se dins un Congrés per si és necessari o no portar corbata en públic; uns vivint al carrer sense sostre on reposar i uns altres especulant amb quaranta pisos a les mans que no troben comprador degut a l'alt preu de la vivenda -com s'entén, gent sense casa i cases sense gent, deia la cançó-.

El dia s'acaba, la nit continua, la vida és un interrogant i jo arribo a la porta de casa i mato un dragó amb la sola de la sabata, i mentre veig com la seva cua encara rodola pel terra sense lloc on caure morta, tinc la necessitat d'obrir els ulls, alçar el cap, prendre aire, refugiar-me en allò que millor sé fer, trobar respostes als perquès, agafar un pinzell i pintar a totes les parets: ANTIDEPRESSIUS PER AQUEST MÓN FRENOPÀTIC.