Jordi Llavina i el negoci de la terra i la cultura catalanes

Aquests darrers dies ha transcendit la notícia que Jordi Llavina, un home que presumeix de tenir l'estelada penjada al balcó de cap a cap d'any, ha guanyat el premi Ciutat de Palma 2006, amb el qual s'ha estrenat com a poeta. Davant aquest fet voldríem fer una sèrie de consideracions. Darrerament assistim a l'eclosió d'una generació d'escriptors tecnòcrates que no han hagut de lluitar mai per la seva dignitat (ni per la dels altres) i que han trobat, sense cap feina, obertura i plataforma per publicar (i això vol dir «fer públiques») les seves provatures literàries. Parlem de l'anomenada generació dels Imparables, la generació postix de la literatura catalana que ha canviat la dignitat, la lluita i la pólvora de la paraula per una vaga verbigràcia amb ferum d'escàndol, a partir de barbarismes com «polla», «follar» i «follar amb la polla», òbviament. El senyor Llavina, amb les seves contracobertes al penedesenc setmanari El 3 de vuit, ja ens té avesats a ruboritzar-nos -la rauxa contra el seny- quan diu que bona que està la cosina d'algú, que si la tècnica de cultura, que aquella altra és una puta, que l'esquerra independentista fa performances, que quan se'n va al Pirineu s'emporta condoms per si de cas… Arguments buits de contingut -típics de glòria local- que transportarà, suposo, al seu nou vessant creatiu, el del vers: poemes sobre la família, el pas del temps, l'escriptura… Francament, no tenim cap mena d'interès a llegir els versos d'un home que viu i cobra -i sembla que molt- a partir de la inoperància i la ineptitud. Tots recordem les immenses hores de capçaleres sonores enmig de quatre paraules mal dites d'aquest nou arribat a la pàtria dels poetes, quan a algú se li va ocórrer d'encarregar-li el bluf que avui continua essent Catalunya Cultura; tots hem hagut de canviar l'emissora quan hem ensopegat amb el senyor Llavina i el seu company Gaspar Hernández fent de falses vedets televisives. Però és igual, dic; la cultura de glòria local és així: un xic de pas del temps, un poc de connivència municipal, un sospir de sexe al cinema amb la mà dins la butxaca… Però ara bé, el catalaníssim i catalanista senyor Llavina, a qui tant agrada de donar lliçons de radicalitat als polítics (llegiu-hi ERC, CiU, CUP…) i de convivència als col·lectius (llegiu-hi Endavant) ha guanyat un premi damunt el qual pesa la llosa d'una crida al boicot i d'un segrest imperialista: el premi Ciutat de Palma. Creat a instàncies de l'Obra Cultural Balear durant el franquisme, per tal de donar impuls a la catalanitat de Mallorca, va ser un premi bilingüe fins al 1979, any en què se signà la prèvia de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears i passà a ser un dels premis de literatura nacional més importants de Catalunya. L'any 2003, però, quan el PP va revalidar la majoria absoluta a la trista ciutat de Palma, el premi va tornar, per dret de conquesta, a ser bilingüe; com si aquests vint-i-cinc anys de normalitat institucional haguessin estat un parèntesi d'exclusió i putiferi. Aleshores, des de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana es va fer una crida al boicot i es va demanar als escriptors que es posicionessin: els catalans no s'hi presentarien; el botiflers mirarien de guanyar-lo. Aquests dos darrers anys, els botiflers de torn s'han presentat a un premi desert i, amb les seves obres plenes de confessionari i tedèum, han engreixat les seves castes butxaques amb el pressupost cultural de la ciutat de Mallorca, que obliga a fer d'espanyol i de connivent: de dissident. Qualsevol persona amb dos dits de barra, com el senyor Llavina, pot adduir la seva «normalitat» d'escriptor «català» al fet d'haver-se presentat a un premi «català», amb independència de si l'ombra del feixista Camilo J. Cela ¬-títol del premi de narrativa espanyola- voleia sobre les closques peperes d'aquell esdeveniment. Nosaltres el convidem, però, a treure a lloure la seva poca vergonya i, sobretot, a despenjar l'estelada vermella del balcó de casa seva.