Retrat d'un artista de debò

Va asseure's damunt aquell banc i va saber que allà havia estat on per última vegada havia tingut la sensació de viure. Hi havia arribat caminant des de baix la plana, i enfilar aquell turó costerut no havia esdevingut res més que iniciar un viatge cap a ell mateix.
Allà era on per primer cop havia quedat amb l'única persona a la que havia estimat, amb l'única que havia compartit amb ell la necessitat de viure-ho tot al límit, de forma apassionada, com si sempre fos l'últim instant que li restés damunt la capa terrestre i ella fos l'única persona a qui inventés paraules per dir-li adéu.

Ella ja no hi era, ja feia anys que havia marxat, per això tenia la necessitat vital de retrobar-se, d'asseure's a un banc i viure punt per punt tot el que ja no podia viure, tot el que el temps s'havia endut rere el rastre de l'amor. Estava disposat a lluitar contra totes les trinxeres de la ment per tal d'assaborir els anys passats, de reviure la rebel.lia que pot suposar compartir-ho tot amb algú i adonar-se que més enllà de les fàbriques, la música, la política, els diners, el sexe o la mort, existeix un tresor dins nostre que és el d'inventar una nova vida on els únics paisatges son els que dibuixem amb el traç de quatre passes que marquen el camí d'aquells que s'han inventat un món particular.

Per això estava allà assegut, per parlar-se a ell mateix i establir converses amb el que havia estat feia uns anys. El seu era un viatge cap al passat, cap a les ferides que ara eren cicatrius, cap als minuts que duraven deu mil segons i cap aquella joventut que li havia permès obrir els ulls i deixar de pensar en que res té sentit.
Era com si tot aquell paisatge s'hagués convertit en un mar de miralls on cada un, distint de l'altre, el reflectés en algú diferent, en algú que ja no és el que era perquè el destí no l'hi ha deixat retrobar la vida. Arreu on mirava es trobava a ell mateix deu anys enrere, o quinze, o vint, i es sentia com si estigués assegut prenent un cafè amb aquell que havia estat ell feia vint-i-quatre anys. Viatjar cap a dins seu i navegar cap al passat li va suposar tal reacció que no podia parar d'escriure tot el que li passava pel cap a les pàgines d'un quadern que havia trobat al terra.
Plorava, cridava, reia o escrivia; escrivia molt i de forma molt ràpida, com un orgasme de paraules, com un huracà que viatjava de la seva ment a les seves mans, i el seu canyell subjectava un bolígraf que omplia del tot el que feia segons era una pàgina en blanc, perquè la literatura era llibertat i escrivint tenia la sensació d'haver viatjat en el temps i posseir la opció de tornar a viure tot allò que l'existència ja no li deixava assaborir; i tornar a fer l'amor, a viure el moment, a veure pondre's la lluna i veure sortir el sol, a dir un t'estimo abans d'anar a dormir o a tenir la certesa que edificar un món a part, alçar-lo, era com crear una obra d'art infinita sense fi.

Va arribar al port de si mateix, i mesos després de baixar per sempre més d'aquell turó, el jove James va editar tot allò que havia escrit, convertint Ulysses en alguna cosa més que la novel.la que ha estat capaç de canviar el rumb de la història de la literatura universal.