Triangle

Quan la meva dona va començar a sortir d’amagat amb en Ricard Degà, la nostra relació va millorar. Que un altre home s’hagués fixat en l’Eva, m’afalagava: el desgast de nou anys de matrimoni havia difuminat les virtuts que un dia m’havien atret d’ella, virtuts que ara revifaven gràcies a l’admiració del nouvingut. L’Eva recuperava l’atractiu que la rutina de la vida quotidiana havia fet minvar. L’aventura amb en Degà, a més,la rejovenia: la veia feliç, benhumorada, d’un optimisme encomanadís. La convivència va tornar-se més planera, rarament discutíem, ens respectàvem, i al llit em proposava innovacions excitants que jo, secretament, atribuïa al magisteri lúbric d’en Degà. A més, els amants atenien els delicats engranatges de l’adulteri amb discreció i eficiència (però jo era un espòs fàcil d’enganyar, i els subterfugis i les mentides de l’Eva més que indignar-me em commovien). No em podia queixar.

Però la passió que l’Eva despertava en aquell desconegut m’encuriosia. Per això una tarda, quan sortien de la pensió que freqüentaven, vaig seguir en Degà. Així vaig saber on vivia i a què es dedicava (“massatges terapèutics”, deia el rètol del portal). Sense dubtar-ho, vaig demanar hora i l’endemà em trobo davant del meu rival: un home cepat, de proporcions esculturals i mirada franca. No és estrany que l’Eva perdi el cap! (sóc equànime, no deixo que l’enveja m’encegui).“Despulli’s”, em diu (això mateix li deu dir a ella, potser en un xiuxiueig). Nu, estirat damunt la llitera, mentre les mans fermes d’en Degà em maseguen les lumbars –les mans sedoses que solen recórrer la pell de l’Eva– li dic que ho sé tot. Les mans s’aturen. Li asseguro que no ha de patir: “Jo només desitjo el benestar de tots tres, parlem-ne”. Ell es fa enrere. “Vagi-se’n”,diuen els llavis molsuts que ella deu haver mossegat tantes vegades. S’eixuga les mans. Els pectorals li tiben la samarreta, els bíceps bateguen, sota el pantalon del xandall s’insinua una protuberància evident: sé que ens entendrem.