Una Bomba de Nata (segona part)

Un relat de: Galàxia
Aquella mateixa tarda vaig posar en marxa la fase de seguiment. A l'hora de plegar de la notaria, vaig decidir esperar-la. Per tal que no fos fàcil adonar-se que la seguia, em vaig col•locar a la vorera més allunyada de la notaria i unes desenes de metres més enllà de la porta de la finca, de tal manera que quan sortís, segurament adreçant-se cap a l'estació del metro, jo pogués situar-me sempre al seu darrere.

A penes 5 o 6 minuts després de 2/4 de nou, l'hora de plegar, la Pilar sortí al carrer, i com havia previst, amb pas ràpid, agafà la direcció de l'estació del metro. Ningú l'acompanyava, cosa que em facilitava el seguiment. Al principi vaig haver de córrer una mica i travessar la calçada, per poder-me situar a uns 15 ó 20 metres darrere d'ella. En aquesta posició em resultava un autèntic espectacle albirar el moviment cadenciós dels seus malucs i de les seves natges. Tenia realment unes anques i una cintura esplèndides. En arribar a la cruïlla situada davant de les escales de l'estació del metro, va posar-se a córrer, i saltant-se el semàfor, començà a baixar ràpidament les escales. Era evident que portava pressa. Jo no anava en principi massa preocupat, ja que per aquella estació de metro només passava una línia. Això volia dir que només podia anar en una direcció o en la contraria. Sols necessitava veure el passadís que agafava per tal de saber-ne la direcció. Però com que acudia força gent a aquella hora, vaig témer confondre-la entre tantes persones. Per no córrer riscos de perdre-la vaig decidir córrer una mica escurçant els metres d'avantatge que em duia. Com que la Pilar portava preparat el bitllet del metro, l'introduí en la ranura d'identificació, activant-se de seguida el mecanisme d'obertura de la porta d'accés al passadís de la línia. La Pilar guardà el bitllet múltiple per a posteriors utilitzacions i tombà cap al passadís de l'esquerre. Vaig respirar: amb això ja estava tot clar per a mi. Ara només calia que no estigués aturat un comboi a l'estació i que ella de pressa i corrents tingués temps d'agafar-lo just abans de que jo arribés a l'andana. Però per sort, res d'això s'esdevingué. Com que jo tenia també un bitllet múltiple, vaig entrar amb rapidesa pel torniquet i de seguida vaig comprovar de dalt estant que la Pilar en veure que no hi havia cap tren esperant alentia la marxa. Un cop arribat al replà de la plataforma, seguí avançant a poc a poc fins a situar-se més o menys al mig de l'andana. Com que hi havia un bon nombre de persones esperant l'arribada del comboi, em vaig poder situar no massa lluny de la Pilar sense córrer cap risc de que em veiés. Per tal d'estar fora del seu camp de visió, vaig repenjar-me a la paret de darrere, mentre ella se situava prop del caire de l'andana. Al cap d'un parell de minuts arribà un tren. Sortí força gent i la Pilar entrà dins del vagó i va romandre dreta. Per tal de no ser vist, vaig pujar al vagó situat a l’esquerra del seu. Això m'obligava a estar ben atent a cada parada del comboi, per veure si sortia la Pilar. Per fi. a la sisena aturada del tren, vaig veure que sortia del vagó i recorria l'andana, passant per davant del meu vagó. Jo em vaig estar de sortir fins que ella hagué passat i recorregut ben bé 20 metres des d'on em trobava. Però just quan anava a sortir, el maquinista xiulà, anunciant que el tren estava a punt de tancar les portes i d'engegar altre cop per reiniciar la marxa. Per sort, fent una petita corredissa vaig poder sortir del vagó abans de que es tanquessin del tot les portes. En aquesta maniobra ràpida vaig haver de donar una empenta a un parell de persones i vaig poder sentir darrere meu, mentre es tancaven les portes, que algú em bescantava i em cridava: ximple, més que ximple !!.

Havia sortit molt poca gent del comboi en aquesta estació. I darrere de la Pilar només caminava una altra persona i jo. Si es girava podia reconèixer-me amb facilitat. Vaig alentir el pas per engrandir la distància que ens separava. La vaig deixar avançar. Més endavant, en arribar al vestíbul s'afegiren d'altres persones que venien de l'andana oposada a la nostra i vaig poder restar mes segur. Aleshores vaig decidir accelerar una mica la marxa per tal d'assegurar-me que podia veure el carrer que prenia la Pilar quan sortís a la superfície; però no hi havia d'haver cap problema. A aquelles hores, en aquell barri residencial, poc cèntric, no hi devia haver massa gent. Sens dubte podria seguir-la amb facilitat. L'únic problema era que es girés i s'adonés que la seguia, però en tot el camí semblava anar molt encaparrada i atrafegada. La Pilar arribà al final del vestíbul, pujà els esglaons de l'escala de sortida i emergí a la superfície amb molta pressa. Un cop més travessà la calçada del carrer sense esperar que s'obrís el semàfor i seguí caminant de pressa per un carrer uns tres cents-metres. Després en arribar a una cruïlla, trencà a l'esquerra i caminà encara uns altres 200 cents metres. Per fi al situar-se just davant del número 80 del carrer, va treure les claus de la bossa i obrí la porta del portal. Llavors vaig posar-me a córrer per veure si podia saber alguna cosa més sobre el pis on vivia. Vaig arribar just a temps de veure com es tancava la porta de l'ascensor. Vaig estar atent i mentalment vaig calcular els segons que transcorrien fins que l'ascensor es deturava. No en vaig tenir cap dubte de quan ho féu, ja que en parar-se s'encengué un llum verd intens que fins i tot il•luminà el terra del passadís, a les fosques, d'accés a les escales de la casa. Vaig comptar uns 30 segons de recorregut des de la sortida a la planta baixa fins que es deturà al pis. Jo havia treballat en una empresa d'ascensors i sabia que la immensa majoria dels instal•lats en cases de veïns pugen amb una velocitat de 0,66 metros per segon. Això volia dir que 30 segons de recorregut equivalia a un desplaçament d'uns 20 metres, fet que permetia deduir que vivia en un sisè pis Ja que era un desplaçament de 5 pisos de 3 metres d'alçada més la planta baixa de 4 metres. Per tal de confirmar-ho vaig córrer a travessar a l'altra vorera del carrer per tal de veure si s'encenien els llums del sisè. Efectivament, de seguida vaig veure que s'il•luminaven dues habitacions del sisè dret. Això volia dir que vivia sola, o bé que era la primera en arribar.

Me'n vaig tornar a casa. Pel camí no parava de dir-me un cop més que estava fent una animalada i que el millor que podia fer era oblidar-me del tot de la Pilar. No parava de repetir-me que tant se me'n feia el tipus de vida que menava aquella noia. Sense cap dubte, era una persona que encara que m'hagués interessat en algun moment estava totalment fora del meu abast. Fins i tot em preguntava si tenia dret a ficar-me en la seva vida...tafanejant tot el que feia...Estava ben penedit del meu comportament

Però aquella mateixa nit la vaig tornar a somiar i com que em vaig despertar molt d'hora, vaig decidir anar fins a casa seva i seguir-la en el camí cap a la feina. Les bones intencions del dia anterior s'havien esvaït del tot. Per tal que no em veiés, tan bon punt vaig arribar a casa seva em vaig col•locar a la vorera contrària a la que ella havia de seguir camí de l'estació del metro. Com que entrava a treballar a les 9, i amb poc mes de 25 minuts podia traslladar-se de casa al treball, vaig posar-me de sentinella a ¼ de nou; però vet aquí que la Pilar no comparegué. Passades les nou em vaig cansar de ser al carrer com un estaquirot i vaig tornar a casa. Per si de cas aquell dia estava malalta, vaig estar a l'aguait a l'hora de sortir a cercar la bamba de nata. Un cop més em vaig col•locar al pas de vianants uns metres mes amunt de l'entrada a la fleca... I..., com cada dia, de forma puntual, la Pilar, més maca i arreglada que mai, comparegué amb el company mudat que atenia des del taulell de recepció. Tot això em féu sospitar. On havia estat la Pilar la nit anterior ?. Era poc probable que hagués anat de visita a casa d'un amic o conegut, ja que ella havia obert i encès els llums de la casa. Potser aquell dia s'havia llevat ben d'hora a fer gimnàstica o per algun o altre motiu. Potser era religiosa i havia anat a missa ben d'hora, sortint al carrer abans de que jo arribés. La veritat és que tot això em forçà a intentar esbrinar amb més intensitat, la realitat del pis sisè del carrer Capdevila, 80.

Aquell vespre la vaig tornar a seguir sortint de la feina, Com que coneixia prou bé el camí, vaig evitar haver d'anar tan a prop d'ella. Tal com va passar la nit anterior, la Pilar anà de pressa i corrents pels passadissos del metro. De lluny estant la vaig veure obrir la porta del cancell del número 80 i poc després vaig veure un cop més encendre's els llums del sisè pis. Aquesta vegada vaig decidir romandre una bona estona a l'aguait per veure si la Pilar sortia o no del pis. Havia decidit quedar-me fins a la una. Però molt abans, més o menys cap a 2/4 d'11, la Pilar acompanyada d'un senyor gran, ben vestit i molt elegant, sortí del número 80 i després de caminar fins al carrer principal, situat a penes a uns cent metres de distància, agafaren un taxi. Tot això em va fer estar molt més frisós. Qui podia ser aquell senyor gran i ben vestit?. De seguida em vingué a la imaginació la possibilitat de que es tractés d'un pis cardadora, on un senyor de bitllets es reunia amb la seva amistançada. Sens dubte moltes persones amb diners pagarien una fortuna per tocar unes carns tan esplèndides com les de la Pilar. És clar que potser era un malpensat i es tractava només d'un afer familiar o de feina. Calia confirmar-ho. Era senzill fer-ho ja que estant a l'aguait els propers vespres es podria confirmar si seguien veient-se en aquell sisè pis. Un dels dies vaig aprofitar l'avinentesa per entrar també al vestíbul de la casa, aprofitant l'arribada d'un veí. A la bústia del sisè dreta no figurava cap paper amb el nom del propietari. Fet força estrany. Per tal d'esbrinar quelcom més, hi vaig anar un dels matins quan era evident que no hi devia ser ningú en el pis. Prèviament vaig comprar un bon ram de flors en una floristeria, per suposat, dels més econòmics que vaig trobar... i amb aquest pom de flors vaig trucar al pis del costat. Va sortir una dona gran amb un davantal brut i ple de llànties i d'aspecte molt malgirbat, fins i tot se li veien uns pèls ben llargs damunt dels llavis i a la barballera. Vaig deixar a banda l'aspecte arrossinat d'aquella dona i amb amabilitat li vaig dir:

-Perdoni que la destorbi. Sóc de la Floristeria La Rosa Silvestre (em vaig inventar el nom). És que m'han encarregat de portar aquest ram de flors a una persona que es diu Pilar i no hi ha ningú al pis del costat. Sap vostè a quina hora arriba aquesta senyora que es diu Pilar?. -La dona que anava tan atrotinada em mirà amb mala cara i em contestà:

-No sé qui hi viu, al costat. Es tracta d'un pis de lloguer i sempre estant canviant de llogaters. Els que ho tenen llogat ara no hi són gairebé mai. No sabia que la noia maca es digués Pilar tampoc. Ho sento, no el puc ajudar. Deixi-li per sota la porta una nota de que té un pom de flors al seu nom, i perquè l'avisin sobre quan hi seran. O sinó potser és millor que els hi digui que s'atansin a la floristeria a recollir-lo.

Tot veient que no en podria treure cap informació de relleu, tret de que es confirmava que es tractava d'un niuet d'amor utilitzat només esporàdicament, em vaig acomiadar de la dona vella i bruta tot donant-li les gràcies.

Malgrat tots els indicis, vaig seguir vigilant el pis els següents dies. La Pilar i el senyor gran i elegant no quedaven pas tots els vespres a la sortida de la feina, però si molts dies. En canvi no es veien mai els caps de setmana. Ella arribava gairebé sempre la primera i normalment a la poca estona ho feia l'home gran de cabell blanc. Arribava sempre amb taxi. Pagava i obria la porta del cancell pujant tot seguit. L'hora de la sortida de la parella era entre 2/4 d'11 i les onze i sempre recorrien els pocs metres fins a la gran avinguda on agafaven un taxi. Estava gairebé segur que es tractava d'un afer amorós. Ell segurament seria un paio de calés llargs, i necessitava sens falta, tornar a casa cada nit. Tenien doncs gairebé dues hores per cardar i per xerrar i potser per sopar o prendre alguna cosa, ja que a vegades algun dels dos arribava amb una bossa de supermercat i ja no lo duia a sobre en sortir més tard.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27591 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia