Pare i filla

Un relat de: peres

Pare...

-Digues, nena.

-...

Bé... Prou sabia que quan la meva filla em deia "pare" i s'aturava, és que la cosa anava de bo. No som d'enraonar gaire, a casa, ni de dir "pare" o "nena" o el que sigui i aturar-se, sinó d'anar per feina i res de coses solemnes: "Hola - hola", "Bon dia - bon dia", "Com ha anat? - bé, força bé", "Escolta - què", "Vols alguna cosa? - no re, gràcies, tot va bé", "Adéu - vagi bé"... Coses així. Simplement som d'aquesta mena, no cal escalfar-s'hi el cap.

-Digues, què tens?

Li ho vaig preguntar com llevant importància a la pregunta, com si no m'hagués adonat que ella estava preocupada o que em semblava que ho estava. Es veia que estava molt cansada, això sí, com tants i tants dies. Eren gairebé les onze de la nit. La casa estava tranquil·la... des de feia no gaire estona. Ara llegíem tots dos. Jo no llegia, no podia, ho feia veure. Me la mirava de reüll. La tele apagada. Són hores que normalment no hi fan res que valgui la pena. I esperava que ella em digués alguna cosa, la veritat. Encara que fos de manera solemne... Era un d'aquells dies que em semblava que potser la podria ajudar, però jo no sabia com començar. Sempre em passa, que no sé per on començar... sempre em sembla que segons com puc esguerrar situacions delicades...

-Que no puc veure gairebé els nanos i...

No va continuar, pobreta. Se li enllagrimaven els ulls. D'extenuació, és clar. I bé, era sobretot això, esgotament. Cap problema, doncs... cap problema nou, vull dir. Des que l'Eva va tenir els fills, molt seguits tots tres, no havia parat d'estar preocupada per ells, per com se'n sortirien, com encararien el futur, com s'ho farien ells dos per educar-los bé en un món tan hostil i amb tants problemes i perills. La preocupació va créixer de manera escandalosa, com és lògic, quan en Sergi, el seu company, la va deixar. El poca-solta no tenia cap queixa de l'Eva, tot i que se'n va inventar un parell o tres o quatre quan va tocar el dos -abans no li havia dit mai res, segons sembla, ni jo en tenia cap pista -ella ha estat sempre la discreció personificada. El Sergi semblava bon noi. Immadur, però bona peça i incapaç de fer cap dolenteria com la que va fer. Bé, dolenteria... irresponsabilitat majúscula, no ser home de paraula, imbecil i tocacampanes i... Deixem-ho. S'entén que cresqués la preocupació de l'Eva per l'educació dels nanos: ella no volia que de cap dels tres en sortís un Sergi. Quina immaturitat, quina incapacitat de mantenir compromisos. Els fills, un nen i dues nenes, els havien tingut després de parlar-ne molt, ja des d'abans de casar-se, i sempre concloïen, il·lusionats -ell hi estava il·lusionat, penso jo ara?-, que en tindrien tres i "després ja en parlarem". I el "després ja en parlarem" es va convertir en un "ja t'ho faràs, tu els has tingut, són tot teus". El Sergi no li ho va dir així, és clar, suposo... però els fets canten. Bé, i si l'Eva fos una d'aquestes mares possessives que sempre diuen que els fills són seus i de ningú més..., però no, ella sempre havia cregut en el projecte de parella. Ell... li va dir que ja no se l'estimava i que la deixaria..., i se'n va anar a viure amb una altra. Així, per la bona cara. Una noia de la feina amb qui s'entenia d'una manera molt especial, va dir, com no li havia passat mai. Ell és molt intel·lectual, i l'Eva en aquest punt potser no li seguia prou la veta. Però això ell ja ho sabia des del primer moment, collons...! Bé, deixem-ho. Ella es va quedar de pasta de moniato, va perdre la paraula. I el nen savi va aconseguir desempallegar-se'n sense patir gaire. Li va deixar els 10.000 euros que els quedaven al compte conjunt, "apa, perquè no et queixis" -tampoc li ho va dir d'aquesta manera, suposo, però com deia abans els fets canten. Ell no és que es guanyés molt bé la vida, però un sou una mica més gras que el d'ella sí que el feia. L'Eva no va ni acceptar que el Sergi se sentís obligat a passar-los una pensió, almenys durant una temporada, un suggeriment que pensava fer-li jo mateix al Sergi... per no trencar-li la cara, que era el que tenia ganes de fer. Però és clar, jo no volia parlar amb el Sergi sense el permís previ de l'Eva, perquè ell, totxo i immadur com és per molt setciències que sigui, segur que pensaria que si hi anava jo a parlar-hi seria perquè ella m'ho havia demanat. I ella estava molt en contra de les pensions per obligació i no diguem per decisió judicial. Ella deia ja de molt joveneta... -encara és molt joveneta!, mare meva, si és una criatura!- que portar un afer de parella a cal jutge era una aberració. I ha estat conseqüent, ja ho crec. L'Eva sempre havia treballat molt i no li feia por la feina. De fet, ella no havia acceptat ni divorciar-se, només separació, i ell això de moment li ho ha respectat. O sigui, ell ara viu amb la teta aquella sense papers. No estan divorciats, doncs, i l'Eva em penso que no ha tingut relacions amb ningú, des que el Sergi va anar-se'n. "Jo a ell encara l'estimo... d'alguna manera, si bé sembla que no pugui ser, i no crec que pugui deixar d'estimar-lo", em va dir llavors, poc temps després del desastre. El primer mig any l'havia passat amb les criatures a casa, en silenci. A casa... de nits, és clar, que de dia pencava com una burra... com una burra no, com un cavall perxeró, però ella no podia pas mantenir sola el pis on vivia amb el Sergi, si bé ell li havia dit "tot teu"..., com si no s'hagués de pagar cada mes la hipoteca. I jo vaig procurar fer-li costat també en silenci, esperant que es tanqués la ferida -es pot tancar mai, una ferida com aquesta? "Sí que he deixat de respectar-lo", em va dir un dia, "perquè és un home sense paraula. Però no li penso fer mal i no el penso obligar a res. Jo ho passaré malament, però no penso arrossegar-me. Encara més, si en Sergi volgués tornar, quan es cansi d'aquesta nena prèpia que s'ha empescat... jo no sé... si seré capaç d'engegar-lo. És molt possible que el perdoni -ja em conec, sóc una bleda-, o potser li posaré unes condicions per recomençar... però en qualsevol cas necessito ser prou independent des de tots els punts de vista per poder-li tancar la porta davant del nas, si finalment em demana per tornar i jo llavors no em veig amb cor d'acceptar-lo... I no penso parlar malament d'ell als meus fills, i no parlar malament vol dir explicar-los que el pare ha hagut de marxar de casa, pobret, però que potser tornarà. O sigui, fes-me el favor de no contradir-me en això. Cap mala paraula sobre en Sergi davant els nens. Si és per ells, que potser li deixaria la porta oberta si tornava..." No m'oblidaré mai d'aquelles converses amb l'Eva -ella tan serena, tan racional... tan madura-, al cap de mig any d'haver marxat en Sergi. Ara ha passat el temps. Fa més de tres anys...

-I per què t'han de preocupar, si tot va... bé, no?

-És que no els veig mai, tot el dia a la feina, i no sé si me'n sortiré, d'inculcar-los alguna cosa...

-Bé, dona, però per això van a l'escola, i jo els tinc a la tarda, i tu els veus una estona cada matí a primera hora, i alguns caps de setmana que no tens torn... Què et preocupa?

-Doncs, no ho sé, que els dos grans els veig cada cop més capficats, més... no ho sé, més egoistes.

-Vols dir? Això és normal, és l'edat. No són diferents d'altres nanos.

-Bé, és que és això, justament això, que em preocupa. Que sembla que tothom va pel mateix camí, i jo voldria per als meus fills que fossin més... una mica més independents de criteri, diferents, generosos. I els veig molt com tothom, que van a la seva però mirant-se el melic...

-Nena, nena, em penso que no anem bé. Totes les generacions anteriors a la vostra, la meva també, han pensat el mateix que penses tu ara. Que el jovent puja malament, que tothom va a la seva, que s'ha perdut la bona educació, que no tenen hàbits de treball...

-Però és que ara és veritat!

-Sempre ha sigut veritat. Però són crisis que passem els adults en moments determinats de la vida, que ho veiem tot negre, i són crisis també que passen els infants i els adolescents, que en efecte tenen temporades que van molt a la seva. Però això ha passat sempre, nena...

-Vols dir?

-Vull dir, estigues tranquil·la. Ara els nois potser pugen d'una manera diferent, però això també ha passat sempre. Els valors de cada generació no són sempre exactament els mateixos. Ara la gent jove potser és més sensible i tova que no ho érem nosaltres o vosaltres... i sobretot tu, que sempre has estat molt forta, com la teva mare, però aquesta sensibilitat, que pot semblar excessiva i que ens pot fer pensar que són de pa beneit i incapaços de desplegar energia, els donarà una força diferent, una manera distinta de plantejar-se els problemes i de resoldre'ls. Veuràs com maduren, els teus els primers, perquè estan molt ben educats, i com se'n sortiran. Ben tranquil·la, doncs.

-Mira... no, tranquil·la gens, perquè els problemes que hi ha ara al carrer em sembla que són prou seriosos com per preocupar-te dels teus fills... Però m'alegra que em diguis tot això. Em feia falta sentir-ho. Avui he tingut un mal dia, i quan he arribat a casa... ja has vist que estava molt cansada... i els he fet crits...

-Has fet ben fet, els havies de renyar. I... Eva, és que potser no enraonem gaire, tu i jo. Jo crec que... potser et podria ajudar més, si tu vols...

-No, pare, no parlem gaire, i és culpa meva. I tu ja m'ajudes prou i de sobres. I em penso que ens entenem força sense parlar gaire. I no et vull atabalar amb preocupacions, que ja fas prou. Trobes a faltar la mare?

-Sí, i tant... però no tant quan et veig a tu, tan forta.

-Forta, sí, pots comptar...

-La mare també era molt forta. Si no fos per aquell mal lleig... Tu no te'n recordes, però l'havies d'haver vist com va lluitar per aguantar, fins que tu ja et vas començar a espavilar... I llavors, ja es va donar... Sempre t'explico el mateix... Eva, no sé què faria jo sense tu i els nens...

-Pare, t'estimo.

-És clar, i jo. Saps, què, Eva? Jo també, f
a temps, pensava que no ens en sortiríem... Et veia tan jove, tan delicada, tan..., no ho sé, ingènua? I mira. Ho fas prou bé. Millor que jo, segur.

-Pare...

-Digues, nena.

-T'estimo molt. Ets... el meu... no ho sé. T'estimo. Ets gran.

-Jo també t'estimo i tu també ets gran... Bé, si necessites res, ja saps on sóc. I ara me'n vaig a dormir, que és tard.

No tenia son, però no volia que em veiés plorar. Sé que se n'ha adonat. L'Eva potser no és una saberuda com aquell gamarús, però és molt llesta. L'he deixada al sofà, somrient i eixugant-se una llàgrima. Aquest somriure seu, quan li surt... ah, jo donaria tot el que tinc i més per veure-li cada dia. I avui... vull dir aquesta nit, li he vist. Ho he hagut de deixar per escrit, per tornar-ho a llegir els dies que no ho aconsegueixi. Aviat començarà a fer-se clar. I ara sí que me'n vaig a dormir, que d'aquí a dues hores l'Eva tocarà a diana...

Comentaris

  • Resposta a Pare i filla[Ofensiu]
    Yol Llubes | 22-01-2015 | Valoració: 8

    un relat molt tendre. un amor paterno-filial superb, un gran pare i avi i una gran mare i filla.
    Petons a tots cinc.
    Yol

  • Acabo decomentar...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 26-04-2009 | Valoració: 10

    Acabo de comentar Connectar els caps i he hagut dre tornar a aquest relat. Recordava no haver-lo comentat. A mida que el llegia em sorprenia més i més que no ho hagués fet.

    Entre el que es diu i el que nos es diu, has aconseguit un relat molt intimiste que dóna gust de llegir. Els personatges, no sé com dir-ho, els veus, els tens al teu costat.
    Una abraçada amb força admiració!
    - Joan -

  • m'ha emocionat[Ofensiu]
    Lechatnoir.. | 20-04-2009 | Valoració: 10

    Potser encara sóc massa jove i em queden desenes d'anys per trobar-me en una situació similar, però amb 22 anys i la teva manera d'escriure n'he tingut prou per emocionar-me i posar-me dins la pell dels personatges.

    M'ha agradat molt i molt la simplicitat amb la que ho has redactat (les ironies, el llenguatge proper, la tendresa i empatia que sent el pare cap a l'Eva...)


    Enhorabona!

    Nat.

  • Tres en un[Ofensiu]
    nuriagau | 19-04-2009 | Valoració: 10

    Un relat real que ens descriu una història frapant i versemblant, alhora.

    M'han agradat tant la història del fracàs sentimental de la filla, com la relació pare-filla, com la preocupació pels joves de la societat actual.

    Un relat molt ben escrit i complert que t'enganxa des del primer moment

    Felicitats pel relat, Pere!

    Núria

  • Quan un es preocupa[Ofensiu]
    RATUIX | 23-10-2007

    de si ho està fent bé... es que ja està fent feina i probablement, bona.
    Tots hem estat fills i el nostre món es fa fort quan sabem que els pares són allà encara que no ho puguin redreçar tot, però animant.
    Preciós.

  • PSSSSSSSSTTTT.........[Ofensiu]
    SIVILLANO | 14-08-2006 | Valoració: 9

    ARA EL PARE DORM, NO EL VULLL DESPERTAR, QUE N'ES DE MACO ESTIMAR ELS FILLS FINS QUE T'EN VAS DEL MON....UNA ESCENA CALIDA, SENSE RUBORS....ESTIMANT EN CADA PARAULA, EN CADA MOT HI HA UN NOU REPTE PER VIURE, EL PARE, L'EVA I ELS FILLS DE L'EVA.
    LA FORÇA DE LA MARE, ABSENT, ENCARA DURADORA.
    BE,....MOLT BE. FER LA FICCIÒ COM REFLECTIDA EN LA REALITAT , AMOR PUR EN ESTAT SALVATGE COM LA NATURA.AMOR SENSE CALIFICATIUS, SUSTANTIVANT-SE EN CADA MOT.....AMOR VIU........

  • M'AGRADAT[Ofensiu]
    meral | 11-05-2006 | Valoració: 8

    com tractes la preucupació de filla i pare pels més joves.

  • Trobo que[Ofensiu]

    has tractat la relació pare-filla d'una manera molt diferent a la qual estem acostumats en literatura. De fet, pensant-hi bé, és una relació que no s'ha treballat gaire i quan s'ha fet, ha estat molt superficialment. Hi ha un munt de novel·les que giren al voltant de les relacions mare-filla o pare-fill, però que aprofundeixin en les relacions pare-filla o mare-fill, almenys jo, no en conec gaires.

    M'ha agradat molt l'anàlisi que has fet dels sentiments dels dos personatges. A partir d'una situació familiar, diguent-me no convencional, vas bastint una història que et porta a endinsar-te en la visió de la vida per part de generacions diferents.

    Si t'hagués de fer una petita crítica (i és molt personal) potser et diria que alguns fragments els he trobat potser un pèl massa explícits, és a dir, potser m'hi sobra una mica de sentimentalisme. De totes maneres, repeteixo que m'ha agradat molt!

  • no te l'havia valorat[Ofensiu]
    NEULA | 11-05-2005 | Valoració: 9

    pot ser no cal, però...

  • Quantes coses per dir![Ofensiu]
    NEULA | 10-05-2005

    M'alegro molt de que tornis ha estar en actiu. El relat del Carmel es fabulos en tots els sentits de la paraula. No m'estranyaria que en nasqués una llegenda urbana. I aquest de Pare i Filla, és increible tots els temes que toques en un moment, en una reflexió dialeg absolutament creïble (encara que no sigui veritat!): Els sentiments de qui en un trencament encara estima, la irresponsabilitat d'el qui es desente dels fills, la dificultat de pujar els fill en uns valors, la manca de temps, el cansament, i sobretot el paper de la generació anterior que esta donant suport en aquestes situacions.
    Hi ha una generació que esta ajudant a que les coses no s'enfonsin, avalant hipòteques, cuidant nets, acollint a casa fills/filles que després d'un trencament no tenen on anar... I en aquest relat els dónes veu, a través d'un personatge que no es queixa, sino que es dol de no poder ajudar més. Felicitats!

  • No sé per què, [Ofensiu]
    Lavínia | 09-05-2005 | Valoració: 10

    Peres, però aquest relat m'ha arribat molt endins per la versemblança que hi inclou per diverses raons:
    a) per la situació tan real de la filla que com a mare es veu impotent, per la manca de temps i això l'angoixa, de dur a terme el que s'havia proposat: educar els fills de manera que siguin homes i dones responsables perquè no s'assemblin al pare.
    b) perquè com a dona encara estima aquell que va ser el seu home i pare dels seus tres fills (dues nenes i un nen). L'irresponsable que la deixa perquè s'ha enamorat d'una altra dona més jove que el fa "més feliç", però que després de tres anys "si vingués encara no sap si l'acolliria".
    c) per l'emoció continguda del pare que estima la seva filla, sap el seu patiment i té les paraules justes per desangoixar-la, encara que ell acabi plorant perquè es troba també impotent per solucionar-li els neguits que l'envolten.

    Bé per aquest pare, bé per aquesta filla i molt bé per tu, Peres, perquè has sabut fer un bon relat d'una escena on els sentiments fraternals estan per damunt de tot.

    Molts petons.

    PD
    Etvaig fer un comentari, no sé si gaire encertat, sobre el que vas escriure del "Forat" del Carmel. Una metàfora, crec que era. Se'm van creuar dos comentaris sobre el mateix tema que havia imprès. Ho sento de debò perquè penso que escrius molt bé, company. És un plaer llegir el que escrius!

  • estimació i complicitat...[Ofensiu]
    ROSASP | 08-05-2005

    M'ha semblat un relat molt emotiu, ple de dubtes i ferides dins la pell, però amb el coratge de qui sap lluitar pels seus principis i per les coses que estima.
    De fet aquesta sensació de que els pares no poden protegir als fills de moltes equivocacions, però almenys es poden ajudar a tirar endavant quan les coses no van bé. Aquesta complicitat entre el pare i la filla és molt tendra i valenta, tots dos saben i intueixen molt més que el que es poden dir.
    Ajudar a ser independent a un fill i animar-lo a lluitar pels seus somnis crec que és el millor regal.
    Bé, en fi, que m'agradat molt...

    Una abraçada!

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

peres

72 Relats

286 Comentaris

109358 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com