Oremus

Un relat de: touchyourbottom
El va perdre per un senderi que tampoc no duia enlloc -o sí- i va perdre's encara més. Per això va petar taral·lirota perduda, perdudíssima, entreteniment continu de l'enteniment.

-Oremus, on ets, Oremus on pares, Oremus del meu cor?

I ell no responia pas.

Aleshores ella pensava que no tingués l'oïda atrofiada. I és que havia sentit massa mots morts, sonors i buits, que li havien causat. Segur, seguríssim. Estaven igual.

-Oreums, Oermus, Omusre...si et vario els sons, em sents?

Cap resposta. I ella rebotint pels caminois, entre desconcertada, desesperada i desesmada.

-Oremus, les meves paraules eren certes i veritables. Les recordes, carregades d'un pes lleuger amb el que somreies?

-Oremus, jo no callava: perquè et quedessis. Jo era -i sóc- la teva xerrameca despullada de xaveta, incansable. El bes insadollable, desassenyat. La rebolcada incansable. L'abraçada anhelant. El gemec trasbalsador. El suspir inaguantable que esborra estreps.Oremus!

Silenci. Suma de pau i d'infern. Restava el capvespre, sec, hostiaire. I un cel crític, cíclic, críptic. Amb un satèl·lit no tan llunat com ella. I unes estrelles que encegaven mentre feien l'ullet, sornegueres, cruels.

-Oremus, t'amagues dins els cràters d'aquesta pigassa de la nit. Ximplet, ho sé! Et sento respirar, ets inconfusible. No goses baixar i retrobar-me? Què hi fas, tan amunt? Torna'm l'escala, no vulguis ometre cap graó per cap per cap per cap raó! No, no xiulis com vent despistaire! No dissimulis un oblit mentre t'has tornat aliè i impàvid, Oremus, encargolat com una ensaïmada dins la rodonesa de l'astre. Desastre, rebentarà, cap sastré podrà cosir-la com la fava estúpida d'un conte andersenià...no, no rebràs cap fava sent-ne el responsable, assassí de la màgia de la nit, que fores nat i anomenat Oremus, Oremus, Oremus...

Continua palplantada sota una figuera centenària amb forats-llodriguera de rates més aviat boscanes que roseguen alguna cosa que ben podria ser un cervell mentre la dona amb la roba arnada i el rostre desdibuixat desfigura el paisatge tan clar.

-Et sento, et sento amb cada sentit i et sento i ara ronques, expressament, per no escoltar-me. Ronques i t'esbronques a tu mateix, Oremus: saps que sóc el teu premi i el teu càstig i no pots fer-hi res!

Aguanta la plorera salvatge, aquella dona que no es dóna per vençuda.

-Oremus, crida'm, vull que el meu nom, Demència, arrenqui arbres i vincli canyes i ensorri castells de sorra i de pedra i fossilitzi bombolles de sabó i simplifiqui basardes absurdes amb una rialla incontenible d'energia pura deixada anar de tots els tots encadenadors. I que anem junts del bracet. Sempre perduts i mai trobats i amb el judici colgat, colgadíssim.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83560 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).