Greta Capítols XIX, XX i XXI

Un relat de: NURIA BORRUT MULET

XIX

En tornar a casa un vespre, trobà la Rita vestida de carrer i pentinada amb una trena. Va ser el primer senyal que es trobava millor. Els dies passats, quan deixava el llit, era per arrossegar─se pel pis amb lleganyes als ulls i uns cabells com una granera, com qui ja no pot fer res més que esperar a morir─se. La Làlia li reconeixia que s'havia trobat malament de debò, però uns dies després, quan la Rita es començà a veure les orelles, també s'adonà que, probablement, fingia més malestar del que sentia, potser perquè li agradava la seva sol·licitud, però segurament per gaudir de no haver de fer res de res, com si estigués de vacances. La malaltia, a més a més de fer─li eixir la banda més fosca del caràcter, també li havia servit per no deixar─li comentar res de la passada nit de Carnaval, i això que d'ocasions n'havien tingut varies. Aquell comportament d'estruç li havia fet pensar que la seva amistat cada cop s'assemblava més a un formatge de Gruyère, amb tot de forats per tot allò que no es deien. De la mateixa manera que no havia volgut parlar mai del petó a la dutxa, ara tampoc no volia parlar del Mafré, però ell hi era, més dens i pesant pel mateix fet de no anomenar─lo, i cada vegada que el coixí malva rodolava d'un costat a l'altre del sofà era un retret silenciós que es feien l'una a l'altra. I no per no parlar d'ell l'enyorava menys, però el duia amagat allí on el cervell li emmagatzemava les fatalitats, perquè temia el moment de tornar─lo a veure amb la mateixa intensitat que ho desitjava.
-El pis, una merda -va ser el primer que li va dir en arribar-, no és que li calgui fer reformes sinó que l'haurien d'enderrocar per construir─lo de nou.
L'havia anat a veure mig obligada, només perquè Rita havia arranjat la visita i per no defraudar─la en la primera cosa que feia des que havia agafat la grip.
-Ha trucat la teva mare -va dir la Rita escodrinyant─la-. Ha estat força amable, m'ha preguntat per com estava i tot..., és evident que li prova, el divorci. M'ha dit que t'enviava les teves coses a Vilanova, que els avis s'han fet de pregar una mica, però que finalment han cedit, -i com que la Làlia semblava no fer─li cas, l'insistí-: tia!, que no m'escoltes?
Va afirmar amb el cap i mig aclucà els ulls. Les seves coses, però quines eren les seves coses? Era bo que la mare fos agradable per primera vegada amb una amiga seva, però estava tan cansada que ni ho va poder paladejar. Rita, asseguda al sofà, joguinejava amb els pèls suaus de la Maia, que roncava feliç als seus braços. Va seure al seu costat i va deixar anar el cap enrera, i va tenir la sensació que totes tres eren un tot únic elàstic, suau i càlid, de pèls i cabells i carn jove al que no li calia pensar ni moure's per ser.

S'estava dreta arreglant l'aparador de Trencavel, una tasca que li agradava, i es va recordar d'uns documentals de l'Àfrica Equatorial que parlaven de llegendes arran de com creà Déu els animals, podria ser tema interessant, per escriure. Si els pogués tornar a veure, però on? Va sonar el telèfon. La Magda atenia una clienta i li va fer amb el cap que l'agafés.
Era en Mafré. El cor se li va aturar, li pujà fins a la gola i li impedí el pas de l'aire, després li va baixar de nou al pit i va continuar amb el batec accelerat.
-No pensis que no em recordo de tu -va engegar ell després de desitjar─li bon dia-, però he estat molt enfeinat a casa del paio aquell del fresc. De cop i volta li han agafat les presses.
-Des d'on truques? -Tot i el desgavell cardíac havia començat a maquinar per no anar a dinar a casa. Hauria traït qui fos per veure'l i passar junts una estona.
-Ara estic a casa, però més tard he de baixar a Barcelona, he de dur l'Albert al psiquiatre. Segurament m'hi hauré de quedar el cap de setmana. La Neus, la mare del nen -aclarí-, té uns quants compromisos i m'ha demanat que li faci el favor.
Es va asseure al tamboret. Les mans li suaven.
-Làlia?
-Sí, sí, t'escolto. Ja ho entenc -va sospirar i es maleí per la seva ingenuïtat-. Molt bé, doncs ja ens veurem quan et vagi bé.
-Dona, no és això, si no t'he trucat abans és... -no va acabar de parlar.
-Per quedar bé i dir-me que no saps quan ens veure'm.-En aquell moment va veure que entrava un client, el va trobar providencial.- Perdona'm, ara tinc feina. Ja ens veurem.
-Ei, espera't! Què cony et passa? Em fa l'efecte que hauríem de parlar tu i jo...-no tenien cap compromís i ara ella començava a fer─li retrets.
-Ja t'he dit que quan tu vulguis -va dir─li secament.
Amb desgana, va atendre el vellet que havia entrat i que buscava alguna cosa per regalar-li a la filla gran que es tornava a casar. Quan va refer─se una mica del tràngol de la trucada, es va dir que s'havia comportat com una estúpida. Al sentiment de culpa pel que considerava una deslleialtat cap a la Rita, s'hi afegia la inseguretat de no saber quan el tornaria a veure. Li pujà una glopada d'ira contra ella mateixa, i es va dir que ja n'hi havia hagut prou, que se l'havia de treure del cap fos com fos, perquè començava a fer─li mal de debò, aquell maleït joc de tres.

Cap el tard, havia començat a ploure. Va deixar de banda Pel camí de Swan al seient del sofà i va acostar-se a la finestra. S'hi va arrapar amb totes dues mans i aixafà el nas contra el vidre, tal i com fan les criatures. En tot el dia no havia estat capaç de trobar un sol moment per dir a la Rita: no diries qui m'ha trucat aquest matí?, i ho havia deixat córrer, un forat més al formatge ni es notaria, i ara la trucada li semblava tan llunyana que es podria enganyar dient─se que, segurament, l'havia somiada. A més, no havia estat ella qui li havia prohibit parlar d'ell? Li va venir un desig de mullar─se. Al cap de poc, cedint a l'impuls, va sortir.
Des de la taula del menjador, la Rita li havia seguit tots i cadascun dels moviments. Quan la va veure a la terrassa sota la pluja es va fer un fart de riure. Què, fas com els de Sanaüja, li cridava, que quan plou entomen la pluja? Sàpigues que a casa hi ha banyera!... Vols fer el favor de tancar la porta, es mullarà el terra del pis! Finalment, li va dur una jaqueta impermeable, perquè no et quedis com un peix, li va dir.
La va deixar fer. Tot plegat no era més que un ruixat de quatre gotes que l'endemà només enfangaria els carrerons bruts de pols. Més que l'aigua, el que buscava era l'olor que escampava, com de vida nova. Va acabar tancant-se a fora per tal de no sentir─la rondinar. I així es va quedar, ensumant amb golafreria l'aire carregat d'electricitat. Quan va tornar a dintre, el menjador era a les fosques i la Rita no hi era. Un marrameu la va alertar. La Maia, desesperada, grapejava la porta del menjador que donava al passadís. Li va semblar estrany que estigués tancada, normalment aquella porta ni tan sols l'ajustaven. Sabia, perquè ho havia vist amb els seus ulls, que la Maia era capaç d'arribar d'un salt fins la maneta, girar-la d'una urpada i empènyer la porta tot seguit per obrir-la. Li va estalviar la feinada i va obrir. La gata va sortir fuetejada cap el bany, on solia amagar-se quan estava emprenyada. Aleshores, va sentir la Rita que parlava sola al dormitori. Havia deixat les espardenyes velles que duia per estar per casa rajant d'aigua al costat de la porta de la terrassa, i anava descalça, però ja li estava bé, no volia fer soroll, el cor li deia que anava a fer un descobriment, i es va atansar com una espia. La porta era una mica oberta i va ficar el nas.
La Rita, en mig de la cambra i encarada a l'improvisat mirall de la finestra, declamava i gesticulava molt concentrada. D'una ullada va veure que pel terra i pel llit hi havia uns quants papers escampats. Convençuda que era sola, la Rita va apujar el to de veu quan va dir:
-"Com pots dir-me això? Jo no puc pensar més que en tu, fins amb els ulls tancats et veig sempre. Per què no seràs horrorós, Brig? Per què no lleig o gros o qualsevol altra cosa que jo no pugui suportar?"
-"A les dones com tu aquestes coses se'ls hi passen..."-va respondre la Làlia des del seu amagatall.
La Rita es va tombar d'un bot, però va reaccionar amb rapidesa. Va somriure─li amb complicitat i va continuar en el seu paper de Maggie. Agafà aire i replicà amb aplom:
-"Estic molt més decidida del que et penses. I al final, guanyaré".
-"Què guanyaràs?" -Maldestre, intentava recordar el to cínic i fred de Paul Newman en aquella escena, i va haver de fer esforços perquè no se li escapés una rialla-: "Quina pot ser la victòria d'una gata sobre una teulada de zenc calenta?"
-"Segurament, continuar al damunt mentre ho resisteixi." -La Rita, mastegant les paraules dites molt a poc a poc, va donar per acabada l'escena, i d'una manotada enretirà els papers del llit. S'hi va deixar caure i es va fer un silenci.
Encara era a la llinda de la porta i mirava la Rita estesa al llit, els seus ulls humits que miraven fixos cap el sostre, els colors rosats que l'emoció li havia fet pujar a les galtes. Va pensar que ni la Liz Taylor hauria estat tan bonica. Va deturar la mirada al coll que pujava esvelt des de dins de la camisa mig descordada i li va venir al cap el color d'alabastre d'algunes gomes d'esborrar, amb l'olor forta de maduixes que desprenien, una aroma que de petita sempre li feia venir gana. Va sentir el desig d'ensorrar el nas en aquell coll i mossegar-lo.
-Veig que coneixes l'obra de Tennessee Williams. T'agrada?
La pregunta va fer─li baixar del núvol amb aroma de xiclet. La Rita s'havia incorporat i l'observava asseguda des del llit.
-Bé, aquesta la conec per la pel·lícula. La que sí que vaig veure al teatre va ser Un tramvia anomenat desig. Em va agradar molt. -Va fer una pausa abans de preguntar-li-: Estàs assajant pel grup de teatre de La Clara, no? -Rita va afirmar amb el cap-. Tenia entès que tu només hi fas de directora.
-I així és, però em diverteix moltíssim representar alguns dels p
ersonatges, d'aquesta manera els conec millor i puc donar instruccions més acurades als actors. Potser sigui una manera primitiva de veure l'efecte de les meves idees, però a mi em funciona. Més que res, és que m'ho passo pipa, tia!
Li va estranyar no haver-la vist mai abans assajar, potser ho feia quan ella era a la botiga.
-I quan és que l'estrenareu?
-Segurament a finals de juny. És molt poc temps si tens en compte que només hi vaig un cop per setmana. Sort que ells són molt treballadors i assagen sols sempre que poden. -Va convidar-la amb un gest que segués al seu costat abans de continuar-: I no et pensis, també tinc ganes d'acabar-la, aquesta. M'agraden més els preparatius d'escollir l'obra i els actors, que quan tot està lligat i només queda que assajar, i assajar.
De tant en tant, la seva cuixa fregava la d'ella i sentia la tebior del seu cos. La va mirar de reüll i li va tornar el record de la goma d'esborrar d'alabastre, però Rita no feia olor de maduixa, sinó de vainilla que s'esmorteïa o s'enfortia a remolc dels seus moviments damunt del llit mentre s'explicava.
-En deus tenir prevista més d'una, oi que sí?
Volia continuar sentint-la parlar de teatre. Ho feia amb un entusiasme que no li havia vist que mostrés fins ara per a res, com si li donés saba nova.
-I tant! Si sabessis en quantes m'agradaria treballar! Fa temps que em moro per fer Tot assajant Dom Joan. La vaig veure pel Flotats, què sé jo, tres o quatre vegades, però és una obra que només té, de fet, dos personatges, i a La Clara tinc una desena de gent que vol pujar a l'escenari. -Un somriure de malícia se li escapava pels llavis i pels ulls i Làlia es va posar en guàrdia. Aquella manera de mirar de Rita no presagiava res de bo-. Escolta! -va dir amb entusiasme-, podríem treballar-la tu i jo, aquesta.
-Ni en somnis.
-No? Au va, no siguis axafaguitarres, tia. Només l'assagem i res més! Per què no? Qui ho sap?, podria ser que et descobrissis una vocació amagada.
-Amagada no, soterrada a l'infern. -Mentre li parlava, la Rita s'havia agenollat dalt del llit i li pregava amb les mans juntes. Feia riure, però no la va estovar-. Que no Rita, que he d'escriure. I hem de trobar el pis. I tu -la va assenyalar amb l'índex- no perdis el temps amb mi, que ni en tinc ganes ni en sé un borrall. Ho sento, no pot ser.
No va insistir més. Va mirar cap a la finestra, a la contraclaror del fanal es veien caure fines gotetes de pluja esbiaixades. Quan va tornar a girar el cap es va trobar que els ulls de la Làlia l'escrutaven. Sense llum de dia eren foscos, gairebé negres. Li va mig somriure i es va fixar en els cabells. Anava a dir-li, ho veus?, tanta por que et feia tenyir-te'ls i ara força que t'agrades, doncs amb el teatre pot succeir-te el mateix, però no ho va dir sinó que es va deixar endur per l'impuls d'acariciar-li un ble rebel que se li havia escapolit del darrera de l'orella esquerra cap a la galta. Amb el fregadís de la mà, la Làlia es va estremir, i va abaixar la mirada i es fixà en el munt de colors que hi havia en aquell cobrellit de quadrets on eren assegudes. La Rita joguinejava amb el ble al voltant de l'índex fins que el va tornar al seu lloc, al darrera de l'orella, i la seva mà es va quedar allí, indecisa, i després va començar a acariciar-li el lòbul amb la delicadesa de voler sentir el borrissol al palpís. Alhora, va anar─se─li apropant fins que amb el nas li va fregar la punta del seu. Làlia el va sentir fred, com si de debò ho fos, d'alabastre, i en pensar─hi va desitjar tornar─la a veure nua com aquell dia a la dutxa. El cor semblava escapar-se-li per la boca, però ella volia quedar-se així, aguantant-se la por i el vertigen de llançar-se pel penya-segat cap a l'aigua d'aquells ulls. S'humitejà els llavis tímidament amb la llengua, se'ls notava ressecs, com si fossin de paper. Però la Rita no tenia ni la por ni els seus sentiments contradictoris i va girar una mica el cap i el va avançar encara més, res, uns mil·límetres, els necessaris per fregar─li els llavis. Ho va fer amb tanta suavitat que si no hagués estat perquè ho estava anhelant, li hauria semblat que era només el seu alè, i aleshores va acarar-se-li fins aixafar─los. Més tard, la Làlia compararia aquest petó amb d'altres, i trobaria que no hi havia gaire diferència. Allò singular era l'embolcall. La pell de Rita no la podria mai ferir com ho faria una barba mal afaitada, per més que s'hi arrapés. Es van deixar caure al llit abraçades, i els quadrets es van desdibuixar. Entre les mans de Rita se sentia flonja i dúctil.
Havien apagat el llum, però igualment entrava la claror del fanal del carrer. La Làlia va obrir els ulls i va joguinejar amb tendresa amb l'aurèola petita i pàl·lida de la Rita. De boca terrosa, sentia els llençols fets un manyoc als peus del llit. A terra, al damunt del cobrellit de quadrets, hi havia el coixí malva, i es demanà qui l'havia dut allí. La Rita era de costat i se li arrapava ansiosa. Amb magarrufes, li va agafar una mà i la va guiar fins al seu sexe. Amb curiositat, va observar atentament com Rita perdia el món de vista. Mai no havia vist una dona arribar al clímax i es va preguntar si no li ho havien furtat fins ara.
Quan van acabar tenien fam, però qualsevol es ficava a la cuina amb aquella lassitud que els hi havia quedat als membres. La Làlia deixava vaguejar al seu caprici les seves mans sorpreses amb la suavitat de la pell de la seva amiga. Es preguntava, on eren les maleïdes diferencies? El plaer, ho acabava de constatar, era exactament el mateix. I potser l'amor també? L'afecte, la comprensió mútua, la confiança, la fidelitat, on eren sinó dins del cervell?
Per sempre més es recordaria d'aquells dies com els d'un univers on tot girava amb la placidesa d'un cànon barroc. En algun revolt, el Mafré s'hauria perdut, com si mai hagués existit algú amb aquell nom ni amb aquell rostre. Es deia que, segurament, l'amor de la Rita, més fort, l'havia anihilat. I va deixar de buscar les respostes que no volguessin mostrar─se─li francament. La coincidència amb els darrers dies de la convalescència de la grip de la Rita afegia la seguretat que la trobaria a casa quan arribés. Alguns migdies, en acabar de dinar, corrien les cortines i es despullaven a la llum mig ofegada del menjador, amb el rerafons verd de la terrassa. Portaven el matalàs i l'estenien a terra, a frec de la finestra. També el coixí malva havia entrat sense estridències al nou ordre, a la Rita li agradava posar─se'l a sota dels malucs. Encara alguna vegada, en què a la Làlia li arribava com un eco el record d'ell, no se li trencava l'instant preciós d'aquelles estones. L'estampat de la llum del sol amb la roba de la cortina les feia dibuixos a la pell, i hi havia prou claror com per veure's totes les pigues, totes les cicatrius i tots els senyals diferenciadors de l'altra.



XX

La matinada del diumenge, d'una embòlia fulminant, havia mort la mare de la Magda. La Làlia estava afectada en la mesura que apreciava la seva mestressa. La Rita l'havia volguda acompanyar a l'enterrament, s'imaginava que entre tanta gent com segurament hi aniria es trobaria perduda. Quan sortien del cementiri van veure el Mafré. Havia vingut un cop començat el respons i s'havia quedat a l'entrada del temple. El van saludar quan ja anaven de camí cap a la Suzuki, volien marxar de seguida, però se'l van trobar al davant i no van poder esquitllar─se'l. Ell, sense que li ho haguessin preguntat, es va empatollar que havia vingut de casualitat, perquè algú li ho havia comentat aquell mateix matí a la masovera quan havia baixat a Sitges a fer unes compres.
Però no havia estat ben bé així. De matí, ell havia anat expressament a Trencavel amb la idea de parlar amb la Làlia, i en trobar-se la botiga tancada havia preguntat pels comerços del costat.
Semblava que ja no tenien res més a dir─se i la Làlia va respirar alleujada, però aleshores, la Rita, que de vegades semblava un camaleó amb aquella capacitat per emmotllar─se, va posar─se a xerrar alegrement amb ell de la seva ja superada grip i de la magnífica infermera que tenia a casa. Encongida i malenconiosa, la Làlia els escoltava arrepenjada al seient del darrera de la moto. En un moment donat, la Rita se li apropà tota melosa i la va agafar ben fort de la cintura. Es va quedar dreta com un pal, s'hauria volgut fondre; el Mafré les havia mirades amb un cinisme que la va fer sentir─se bruta. Ell encara es va demorar una estona més parlant de bajanades, li va semblar que només per continuar violentant─la i poder estudiar la Rita de prop. Quan es van acomiadar no va caldre que li diguessin amb paraules que no tenien cap ganes de convidar─lo a casa.
El Mafré estava més o menys acostumat a la indiferència afectuosa de la Rita i a la vel·leïtat dels seu sentiments cap a ell, però aquella mostra d'afecte davant la Suzuki havia estat clarament provocadora, i com més hi pensava més evident se li feia que aquell parell eren amants. Va sentir estupor i dels nervis li van agafar ganes de riure. De cop i volta tot se li va fer entenedor. Quan va arribar a Can Majoral, la sorpresa i la curiositat inicials havien donat pas a l'orgull ferit. No era gelosia exactament allò que el mortificava, sinó saber─se exclòs i, a més a més, haver─les perdut totes dues alhora.
L'encontre havia deixat trasbalsada la Làlia per a la resta del dia, amb ell sempre era com si s'hagués deixat la porta de casa oberta, patint que no li entressin a robar. A la nit, al llit amb la Rita, divagava distreta; el seu cos era allí, però els seus pensaments se li escapolien a contracor i enverinats de mala consciència cap a una pell bruna, aspra i pilosa. La Rita intuïa que era el Mafré qui les separava, però no va voler esbrinar─ho, li era més còmode atribuir─ho a l'estat de tristor que deixa el cerimonial de la mort. D'altra banda, l'endemà aniria a La Clara, i aix
ò sempre li produïa les hores abans un estat mig d'eufòria i mig d'angúnia que no li deixava forces per a concentrar─se en gaire més.

Passaven uns minuts de l'una del migdia. A Trencavel, diversos clients s'esperaven a peu dret que els atenguessin, altres feien el papallona i tafanejaven encuriosits els expositors i els estants plens d'objectes, molts d'ells fràgils.
La Làlia era amb uns clients francesos al fons i d'esquena al carrer, a l'altra banda del taulell on la Magda atenia la caixa. Quan va sortir de la caixa s'hi posà ella per cobra'ls─hi. Com que estava enfeinada no va alçar els ulls del compartiment de les monedes fins que li va tocar el torn a la dona que venia darrera dels francesos.
-Mama!, quina sorpresa! Com estàs?
La Mercè li somreia afectuosa, els ulls li brillaven amb una alegria nova. Va sortir de darrera el taulell i li va fer un petó a cada galta. La mare havia canviat de perfum, no era tan dolç, aquest.
-Bé, molt bé. Però primer la feina, au va, cobra'm això -li mostrava unes arracades d'ambre i plata-. Tenia ganes de conèixer la botiga, i de veure't a tu, és clar. L'altre dia no sé qui me'n parlava tant i tan bé de Trencavel, i hi estic absolutament d'acord.
-Que fa molt que hi ets? -li va preguntar mentre les hi embolicava. A ella també li agradaven aquelles arracades.
-No, una mica, el temps suficient per donar un cop d'ull -i la Mercè va assenyalar amb la mà els estants i expositors que tenia més a la vora.
La Magda s'hi va acostar discretament i la Làlia les va presentar. La Mercè, conscient que havia arribat en un moment de molta feina va dir que no les entretindria més. Abans d'acomiadar─se li va dir a Làlia que la recollís quan plegués a la cafeteria que feia cantonada al capdavall d'aquell mateix carrer.
A les dues es tornaven a trobar. La Làlia va proposar dinar a qualsevol dels restaurants que ressegueixen el passeig marítim per la banda de les cases. El dia era assolellat i van asseure's en una terrassa, a l'aire lliure. Un cop van haver escollit el menú, la Mercè va anar directa a l'assumpte que l'havia duta a Sitges.
-Ja està fixada la data del judici per a la separació -es va aturar per veure l'efecte de les seves paraules, però la Làlia la mirava impassible. Va continuar més confiada-: Tinc dit a l'advocat que de seguida tramiti el que calgui per obtenir el divorci.
La Làlia va estar a punt de donar-li l'enhorabona, però s'ho repensà.
-No em dius res, filla? T'has quedat muda!, -semblava decebuda.
-Em sembla bé -va començar amb cautela, però aviat s'envalentí:- No només em sembla bé, sinó que crec que ho hauries d'haver fet ja fa temps. -Li hauria agradat tenir prou valor per dir-li que si s'hagués separat abans, s'haurien estalviat tots els enfrontaments produïts només per l'ansietat i l'angoixa del seu fracàs matrimonial, però s'ho va guardar.
-Sí, jo també ho penso això, però també és cert que no em servirà de res pensar tot el que hauria pogut ser i no ha sigut.
El cambrer va portar les dues amanides amb tonyina i van començar a menjar en silenci. La Làlia sentia un corrent nou de simpatia cap a ella, com si hagués entrat aire net per alguna finestra que fins ara desconeixien. En un moment donat es va preguntar què diria la mare si sabés que tenia una amant que es deia Rita, una dona encantadora, pocs anys més gran que ella però moltíssim més experimentada, i amb un parell de pits petits però plens i blancs com dos glops de llet... De cop, va dubtar, potser en el fons del cor no estava tan convençuda que pogués estimar─la com li semblava que havia de ser estimada; o era el temor que la Rita no l'estimés prou a ella? Aleshores va pensar en el Mafré; sempre havia d'aparèixer ell pel mig per esgarriar─li la festa amb la Rita? Va mirar la mare, sort que no en podia saber res dels seus anhels. La Mercè menjava molt de gust i de tant en tant li somreia amb simpatia, confiada. Va reparar que feia goig, deuria ser el posat valent i optimista allò que la rejovenia.
-I et passarà pensió, el papa? Vull dir, què faràs, ara?
-La veritat és que em passarà una pensió misèrrima, diu que amb el que en trauré de vendre el pis de Barcelona i la casa de Bellver en tindré prou per viure bé la resta del que em queda de vida, es deu pensar que em moriré passat demà -va dir sarcàstica-. L'advocat diu que haguérem pogut treure─li tres vegades més, però mira, a mi, per tal de no veure'l mai més, ja m'està bé. A més, la galeria, després de tants anys de lluitar, comença a donar guanys.
-Et vendràs el pis? -no s'ho acabava de creure-. Però on aniràs a viure, aleshores?
-Tinc ja mig emparaulat un piset de dues habitacions al carrer del Bisbe Sivilla; el coneixes, oi? Té l'avantatge que com que hauré de caminar un trosset per anar a la galeria faré exercici -i es va passar la mà pels malucs- i m'estalviaré haver d'anar al gimnàs. La Felisa està més feliç de poder anar─se'n! Jo, que en el fons em pensava que a l'hora de la veritat s'ho prendria malament... I parlant de pisos, què vols que en faci de totes les teves coses? Tens lloc, on vius?
-No gens, mama. Nosaltres, vull dir jo i la meva companya de pis, la Rita, n'estem buscant un de més gran, però de moment encara no l'hem trobat, són molt cars.
Es va quedar pensativa, li costava fer─se'n a la idea que mai més posaria els peus on, al cap i a la fi, havia estat la seva llar des de petita. Mai li havien agradat ni el pis ni el barri, però es va posar nostàlgica. Hi havia un munt de records escampats entre aquelles parets, i també n'hi havia de bons.
-Escolta -va fer la Mercè després d'observar que el front de la Làlia s'arrugava com sempre que l'amoïnava alguna cosa-, vols que provi de fer-t'ho dur a Vilanova? La iaia es posarà negra, però allà hi tenen lloc de sobres. No crec pas que ho vulguis llençar tot. Hi tens roba...
Escoltant─la, es meravellà que la mare no hagués fet cap comentari poc afalagador del seu aspecte, ni tan sols ara que acabava d'anomenar la roba, cavall de batalla entre totes dues des que tenia onze anys.
La Mercè continuava:
-...i vertaderes muntanyes de discs i de llibres... -havia agafat la bossa de pell d'estruç que penjava del braç de la seva cadira i va extreure un sobre de paper Manila-. Té -va dir mentre se l'oferia-, a dintre hi ha uns papers teus. Els vaig trobar l'altre dia quan endreçava el meu armari.
La Làlia la va mirar estranyada, però no el va agafar, sentia una mena d'aprensió indefinida. La mare el va deixar finalment al mig de la taula.
-I què hi feien allí uns papers meus? -va preguntar amb recel.
La Mercè va empassar saliva i va abaixar els ulls.
-Són les cartes que et va enviar la Greta i que mai et vaig fer arribar a tu -va confessar─li amb un fil de veu.
La Làlia empal·lidí. Va apartar avergonyida els ulls de la mare com si hagués estat ella mateixa qui hagués violat i escatimat el correu, com si hagués sigut ella qui l'havia mentida durant tots aquells anys. Va agafar el sobre del damunt de la taula amb rapidesa, com si el robés. No estava enganxat i el va obrir. De dins va extreure dos sobres tancats. D'una ullada al remitent va reconèixer la lletra de la Greta. Va mirar la mare, tenia el cap cot com si mirés atentament les tovalles de color salmó clar, i sens dubte havia de fer un esforç per mantenir la vista fixada allí, perquè per força havia de sentir els seus ulls que la travessaven. Va guardar els sobres dins del sobre més gran i el deixà al costat del seu plat sense saber què se suposava que havia de fer, ara, i en aquell instant, com una revelació, li va passar pel cap que la mare les hauria pogut haver llençades, estalviant─se el tràngol de mostrar─se tan roïna davant d'ella, i mai ningú no les hauria trobades a faltar. Va decidir fer─li creure que no donava gaire importància a les cartes.
-L'ordinador sí que em faria falta, mama.
La Mercè alçà el cap com el condemnat que no es creu que li han commutat la pena. La Làlia la mirava serena, com si no hagués passat res i ara continuessin la conversa d'abans, només interrompuda per un petit incident. La mare va somriure─li tímidament.
-L'ordinador? -i el seu somriure es va fer més confiat- I per què?, -es va mossegar el llavi i de seguida se li va il·luminar el rostre-. Ja ho sé!, deu ser per això d'Internet, oi?
-No, mama. És que m'agradaria escriure.
-És clar! -va lamentar─se per no haver─ho endevinat pel seu compte-. No em recordava que això sempre t'havia agradat.
Quan acabaven el segon plat, la Mercè li va demanar perdó pels errors que amb ella havia comès, entre ells aquest d'haver─li amagat les cartes, encara que li va assegurar amb insistència que ho va fer per protegir─la.
-Protegir─me? Protegir─me de què? -la va interrompre la Làlia que instintivament havia posat la mà dreta damunt del sobre de paper Manila.
-Un cop les hagis llegides, potser em podràs comprendre.
I no li va poder sostreure res més. La curiositat pel contingut de les cartes de la Greta l'agullonava, molt més perquè fins que no sortís de Trencavel no podria donar─hi un cop d'ull.
-I tu, mama. Estàs bé?
-Més que mai. Ja ho veus! -va sospirar profundament-, mai podem donar res per acabat, perquè sempre estem tornant a començar.
La Làlia va saber que aquestes paraules li rondarien pel cap al llarg de tota la tarda. Quan s'acomiadaven al davant de la botiga, es van abraçar fort. Entre els seus braços, la mare li semblà molt fràgil.

XXI

Gairebé a l'hora de tancar, van sentir dringar el mòbil de l'entrada de Trencavel. El Mafré venia pel mig del passadís que formaven els diferents mobles i prestatges. Va saludar la Làlia amb un escarit: "hola, com va?", i tot seguit va dirigir-se a la Magda. Li donà el condol perquè, al cementiri amb prou feines no li havia pogut dir res. Ella li va agrair que hagués vingut a l'enterrament i li va demanar disculpes per no haver-lo avisat personalment.
-En
aquells moments -s'explicava-, estava tan atabalada que se'm va passar molta gent per alt, em sap greu.
No li havia passat gaire gent per alt, però sí què era cert que ara li agraïa la visita. Es van quedar tots tres palplantats i sense saber que més dir. La Làlia, tot i saber que no havia vingut només per saludar la Magda, sentia que hi estava de més. Li va pujar una glopada amarga de despit.
Van tocar les vuit i, un cop tancada la botiga, van sortir tots tres plegats al carrer. El Mafré va ajudar la Magda a abaixar la porta, i després ella va marxar carrer amunt. La Làlia era aturada al davant de la porta de persiana metàl·lica i li va allargar la mà per acomiadar-se.
-Ei! espera! -va exclamar ell-. He vingut perquè volia parlar amb tu, però a soles -i amb la barbeta assenyalava cap amunt, en direcció on acabava de marxar la Magda.
-Ah sí? I pot saber-se de què vols parlar?
-Caminem una mica... No tens pressa, oi?
-Doncs una mica, sí; voldria arribar aviat a casa, he de fer algunes coses.
Van baixar encaminant-se cap el passeig, una mica separats l'un de l'altre, el Mafré al davant, ella una passa enrera, debatent─se entre el goig de saber─se necessària per a ell i les ganes d'enllestir aviat per poder estar sola i llegir─se les cartes. Fins que no van arribar al petit mur que separa la platja del passeig, ell no es va aturar. Allí va asseure's de cara al mar amb els peus que li fregaven la sorra. Ella el va imitar. El vent els revoltava els cabells.
-I bé? -ella va fer un sospir-. Quin misteri, Mafré! -amb to de mofa.
A ell li tremolava la barbeta, però ella no el veia, ocupada com estava en encendre's un cigarret. No ho aconseguí fins que ell se li atansà i li va fer capelleta amb les mans.
-Podries deixar de fumar -va dir ell arronsant el nas quan ella va treure de la boca la primera pipada amb evident delectació.
-Cony, Mafré!, per dir-me això et calia fer tanta cerimònia? Com si tu no fumessis mai! -de sobte, tenia unes ganes ferotges de mortificar-lo. Va recordar el neguit d'aquells dies passats que havia esperat debades ni que fos una sola trucada seva, i també que per culpa d'ell de poc que no es baralla per sempre amb la Rita. I ara havia vingut quan menys ganes tenia de veure'l.
Aleshores, ell, inesperadament, com fa una presa que ja no pot aturar més la força de l'aigua de la riada, va rebentar:
-Què hi ha entre tu i la Rita?
Ella es va ennuegar amb el fum.
-Què vols que hi hagi? No t'entenc! -va dir entre estossecs.
-Ho has entès perfectament.
-Som bones amigues... -Es va aturar, enrabiada-. Què n'has de fer tu? -notava que la cara li bullia i que, segurament, la tenia plena de faves porpres.
-Escolta'm -va començar a dir ell prou fort perquè un transeünt que passava distret se'ls mirés furtivament, i llavors abaixà la veu-, jo no sóc idiota del tot, saps?, i hi ha coses que no em passen desapercebudes. Només vull avisar-te que vagis amb compte, la Rita no és dona per a tu. Et va gran, se't menjarà, de fet ja ha començat a fer─ho. Per a ella tu només ets un passatemps.
-Com goses difamar─nos! -se'l mirava amb els ulls esbatanats, li hauria agradat creure's que somiava.
-Jo no li vull cap mal, a la Rita -va fer ell impertèrrit-. De fet, si estic aquí és per ella. Però tu sí que te'n faràs si creus que això vostre ha d'anar a algun lloc. D'alguna cosa m'ha de servir l'experiència, i la Rita no és una bollera. -Mentre l'escoltava sabia que si s'hagués sabut més forta que ell no hauria dubtat en escanyar-lo allà mateix, aquella paraula grollera li reduïa l'afecte cap a Rita a la mida d'una burilla. Ell continuava -: No sé si ella te n'ha parlat que més d'un cop hem estat temptats de casar─nos, o d'ajuntar─nos, tant se val, però el que és segur és que un dia ella farà les maletes per deixar─les definitivament a Can Majoral.
-Tu vas begut!... -li etzibà, i li va donar l'esquena.
El vent li augmentava la sensació de fred i van començar─li a petar les dents. Va llençar la burilla al terra del passeig i la va apagar fent tanta força amb el peu que semblava que volgués foradar la rajola.
Ell, llòbrec, va tornar a burxar─la:
-Estimo la Rita, i em preocupes tu...
Es va dir que, sens dubte, s'havia tornat boig. Si per treure─se─la del mig s'havia empescat tot aquell circ era que realment havia perdut el seny.
-Mira noia -va continuar ell, ara amb condescendència-: a mi que feu la truita de tant en tant se me'n fot, fins em fa gràcia i penso que pot ser-vos saludable, però no et facis il·lusions, un dia et llevaràs i estaràs sola.
-Has acabat? -Ella continuava d'esquena, havia aconseguit encendre's un altre cigarret.
-Suposo que sí.
-Jo també ho suposo, que has acabat, perquè no penso sentir-te dir més bestieses. I encara que tinguessis raó crec, primer, que he de ser jo qui em preocupi del que em passa o em deixa de passar amb la Rita; i segon, com que sóc jo la que he de decidir, no necessito que un tio faldiller qualsevol com tu em vingui a donar lliçons.
-Molt bé -va dir ell, i se li apropà. Li agafà el cap amb la mà per tal que el mirés a la cara i va dir-: Marxem? Està començant a fer fred. -Va ficar-se les mans a les butxaques i llavors va suggerir-: Vols que anem a sopar? Et convido.
Ella va fer que no amb gest cansat. Sentia una forta enyor de la Rita, tant de bo la pogués trobar en arribar a casa, però va dubtar un moment si en les paraules enverinades d'ell no hi havia un pòsit que coincidia amb els seus temors, quan es deia que no estava segura que se l'estimés de la mateixa manera que ella mostrava estimar─la. Va recordar les cartes de la Greta, al llarg d'aquells minuts les havia oblidades absolutament.

Encara tremolava de ràbia quan es va deixar caure al sofà de casa, però al cap de poc es va alçar i va sortir a la terrassa per fer un parell de voltes. Sentia que la Maia la guaitava de cua d'ull, i quan es trobà amb els ulls blaus es va posar a riure, però igualment sentia malestar. Va decidir dutxar─se.
Més relaxada, amb la roba neta i amb el cabell moll, es disposà a llegir les cartes. Mentre les treia del sobre de paper Manila, es demanava per què havien de ser tan retorçades les relacions entre homes i dones si la natura els havia destinat a entendre─s'hi.
La primera carta era del dinou de març de 1992, va recordar una Barcelona embogida amb els preparatius de les Olimpíades. La llegí tota d'una tirada i la va decebre profundament. Li explicava nimietats de l'arribada a Estrasburg i queixes sobre el fred i el mal temps. Semblava que la Greta només enyorava la primavera que ja començava a despuntar quan va marxar de Barcelona. Al peu, li donava l'adreça i el telèfon, i li pregava que no deixés de contestar-la. La segona, datada al maig, a banda de la natural alarma de la Greta per no haver rebut ni una resposta ni una sola trucada, també es reduïa a relats domèstics semblants. En aquest punt, es va preguntar de què coi l'havia volguda protegir la mare?, potser seria més profitós posar-se a fer el sopar, no creia que l'última, de primers de juliol, li revelés res de nou, però, com que la Rita encara podia trigar, va acabar llegint─se─la.
Començava amb un ultimàtum exagerat, característic de la Greta, i va somriure's per dintre en imaginar─se─la amb el posat manaire: "Làlia, si no m'escrius aviat, jo també deixaré de fer─ho". Després, li avançava amb quatre ratlles que no podria anar a passar aquells dies d'agost a Vilanova, tal i com havien quedat; però al següent punt i a part, li feia una confessió: "Vull que sàpigues per què vaig haver d'anar─me'n a Estrasburg amb la mare, i per què aleshores ja em temia que no ens veuríem aquest estiu: ni a mi em deixarien venir ni tu et deixarien viatjar fins aquí. Em sap greu no haver─t'ho pogut dir abans que jo marxés, tot va ser molt precipitat, i jo estava massa feta pols com per poder─t'ho explicar. Però val més que comenci de bon principi: A quatre anys va morir el meu pare, i la mare va venir a Barcelona a refer─se del tràngol, aprofitant que a Catalunya volien obrir una sucursal del negoci de casa. El representant a Espanya era en Nicolau". L'evocà un moment, l'home es feia mirar allà on anava, i estava segura que les noies del col·legi, una o altra vegada, l'havien inclòs en alguna fantasia eròtica. Va seguir la lectura amb una aprensió estranya, com si pogués pressentir el nus que aviat li estrenyeria l'estómac: "La mare s'enamorà així que el va veure, suposo, perquè es van casar molt de pressa. Ara ja sé que va ser estúpid haver─t'ho ocultat, no només a tu, sinó a tothom, però, en qualsevol cas, per a mi ha estat de debò un bon pare. Més tard, ell s'enamorà de mi. T'ho pots imaginar? Jo em sentia dolenta, un monstre que conspirava contra la meva pròpia mare. Ell no va forçar─me mai ni va precipitar res, però m'espera, i em penso que jo també l'espero a ell. A la fi, la mare va acabar per lligar caps, i ha posat una denúncia per tal que ell no se'm pugui acostar fins que jo no tingui la majoria d'edat. Tinc el cap fet un embull, i em sento molt sola, sola de debò. Si és que et fa mandra escriure'm, truca'm. A casa, per poder parlar una estona tranquil·les, em trobaràs els divendres al vespre, que és quan la mare acostuma a sortir. T'enyoro moltíssim, Greta".
Va rellegir la carta tot buscant algun senyal que li permetés deduir que tot allò era una broma, que la seva antiga amiga l'havia ensarronada, que només havia jugat a fer de cronista perversa del cor, tenia imaginació per això i per molt més, però va haver de reconèixer que els fets eren d'una simplicitat esborronadora. Amb la perspectiva del temps transcorregut, es va adonar que la Greta sí que havia donat senyals que delataven la persecució subtil a què la sotmetia el padrastre. Ara entenia per què en el darrer curs, quan sortien plegades d'escola, i això era gairebé cada dia, ella sem
pre trobava un motiu o altre per no anar a casa i acabaven totes dues al dúplex del carrer de Ganduxer. Abans de marxar, sempre els trucava. Si la seva mare no havia arribat encara de la feina, ella feia el ronsa i es demorava tant com podia, però llavors, quan ja era massa tard, quarts de nou o les nou del vespre, era el Nicolau qui trucava. Mentre se l'escoltava, adoptava un to de submissió esporuguida que, ara, en recordar─se'n, li sobtava, i encara més perquè, en penjar, malgrat la mostra de docilitat, ningú la podia convèncer que havia arribat l'hora de marxar i alguna vegada s'havia quedat a dormir amb ella. Sabia la seva mare què passava? Aparentment, semblava ser que no, perquè va ser quan ho va descobrir que van marxar les dues cap a Estrasburg; tanmateix, no era curiós que no li hagués fet sospitar aquella fòbia de la seva filla per tal de no estar mai a soles amb el seu marit? Va sentir rancúnia cap a ella, necessitava un cap de turc, i necessitava tenir un motiu amb què perdonar la desconfiança que li havia mostrat la Greta.
S'estirà tota al sofà i evocà la seva antiga amiga, però més que imatges li venien paraules que la descrivien, i s'esgarrifà en constatar que havia començat a oblidar els seus trets. Els seus ulls blaus se li barrejaven amb els de la Rita, tan semblants, així com la cara rodona, de nina, se li confonia amb els trets afuats i felins que estimava. I va comprendre que malgrat que li hauria agradat saber─ho abans, quan la Greta era aquí, segurament aleshores només hauria sentit temor, i potser morbositat i, al capdavall, tampoc no hauria pogut fer res més per ella. Ara li quedava el consol de comprendre que la seva amiga l'havia utilitzada per protegir─se, i que si, en aquell temps, la vanitat li havia fet creure que la preferia a ella que als seus pares, malgrat que ella no es cansés mai de dir que eren fantàstics, ara ja no hi veia cap raó per haver─se sentit abandonada.

La Rita, quan arribà, va trobar inaudit trobar─se─la davant de la televisió. Ella venia cansada i de mala lluna. La Maia devia haver captat les males ones perquè va córrer a amagar─se darrera del bidet.
-Què tal?, com ha anat per La Clara? -li va preguntar la Làlia mentre se li acostava per fer─li un petó.
-Bé, però estic morta -el petó l'havia estovada una mica.
-Ostres! -va exclamar la Làlia-. No he pensat en fer el sopar!
La Rita va alçar les espatlles i va fer cara de dir: i ves, què vols fer─hi?, però en comptes d'anar cap a la cuina o començar a parar taula es va deixar caure al sofà sospirant profundament.
Quan al cap d'una estona, estranyada pel silenci, la Làlia va treure el cap de la cuina, va trobar─se─la adormida al costat de la Maia. Les dues fetes un embolic damunt del sofà i amb el coixí malva entre mig. Li va fer mala espina, però es va acostar de puntetes i va apagar els llums. Tantes cabòries com s'havia fet per dir─li allò de Mafré de la millor manera possible per acabar sopant sola a la cuina.
L'endemà al migdia li ho va poder explicar. Va intentar ser objectiva, no volia enfrontar─los tots dos però tampoc no volia que ella es llancés als braços d'ell.
-Em va dir -molt atenta a l'expressió de l'amiga- que jo no era la persona més indicada per a tu, i que heu estat apunt de casar─vos més d'una vegada.
-Aquest tio, com més va, més guillat! -va contestar─li irada.
Va ser tot el que va dir, des d'aquell moment es va tancar com una ostra i per a la Làlia va ser com qui deixa anar un globus que no ha lligat prou bé, l'aire s'escapa i el globus es perd per sempre més. En despertar l'endemà, només va trobar la Maia al seu llit, enroscada al damunt del coixí, i va recordar el que li havia dit ell. Es va enfurismar. Plena d'odi, el feia directament culpable de què la Rita hagués desaparegut així sense dir res, i sentia una tristesa nova, abassegadora; però va tenir prou lucidesa per dir─se que ara no es podia permetre el luxe de deprimir─se i va trucar a Vilanova per dir-los que aniria aquell vespre a sopar.
A casa dels avis es trobà un ambient de festa que li apaivagà del dolor i desassossec. Mentre sopaven, l'àvia va explicar amb tot detall que la Mercè els havia visitat sense avisar aquell migdia i se'ls havia endut a dinar.
-Hem parlat de tu i de com has canviat -feia Roseta amb els ulls brillants-. I saps?, no t'ho creuràs! Ta mare ens ha dit, i crec que això és un bon senyal, que ja no li sap tant greu que hagis deixat la Medicina; diu que, al capdavall, si no t'agrada no pots pas fer de metge.
El Roger, més seré, va explicar al seu torn que la Mercè, amb la copa de Ribeiro a la mà, havia fet un brindis per la seva nova vida lliure del Paco i sola:
-I per tu també, no et pensis, diu que facis el que creguis més convenient perquè sempre pots contar amb el seu afecte.
L'efecte del vi del dinar encara els durava, es va dir, o potser era l'alegria?, o tot junt alhora, perquè van parlar al llarg del sopar pels descosits. Després de la sobretaula, pujà un moment a la seva habitació; va dir─los no sé què de recollir un llibre. S'hi va estar una estona asseguda en una cadira, temptada de deixar allí les cartes que encara duia a la bossa, dient─se que aquell hauria de ser el seu lloc, a dintre del calaix de la tauleta de nit, perquè seria una bona manera de retornar la Greta al passat, no creia que mai més es tornessin a veure, i si així fóra, què es dirien?
El Roger l'esperava inquiet a peu d'escala, què cony feia la noia que trigava tant? La va cridar des de baix. D'una revolada, i no del tot segura, va obrir el primer calaix i va desar─hi el sobre amb les cartes.


Comentaris

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 01-12-2016 | Valoració: 10

    ... vint-i-unè capítol és prou seriós, amb molta dosi de realisme. Em fa pensar en la Mercè Rodoreda. Per cert, és increïble com està escrit, tot això, seguiré.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 21-11-2016 | Valoració: 10

    ... vintè capítol... per fi! Per fi dins la trama tan plena i rica en moltes emocions hi apareix el que jo crec que és el misteri, almenys ho és per a mi: la Greta.


    Sergi : )

  • L'escena ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 06-11-2016 | Valoració: 10

    ... lèsbica del capítol dinovè és genialíssima, m'ha encantat.


    Sergi : )

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: