CARA O CREU. Amb quina et quedes?

Un relat de: MariaM
Cara A)
He escoltat una notícia, per la ràdio. M’ha corprès pel que tenia de romàntica, però, sobretot, per la semblança que tenia amb una que havia viscut d’a prop.
“Una dona americana, malalta de càncer, en fase terminal, ha posat un anunci per tal de trobar qui la substitueixi quan arribi el moment. Vol assegurar-se que en un futur, si és el cas, el seu marit a qui tant estima, sigui feliç com amb ella.”
La Menchu i l’Alejandro, eren un matrimoni feliç i s’estimaven. Ens unia una bona amistat arran de la nostra comuna afició al teatre. Aquesta, com d’altres a la vida, deixà de ser essencial a la nostra. Sobtadament, de manera inesperada, tal com es presenten els animals salvatges en pressentir la presència d’una pressa, s’aparegué, sibil•lí i ferotge, el càncer. L’atacà sense pietat i anà fent la seva feina.
Fou durant aquest període de la seva malaltia, que ens coneguérem de debò. Ella deia de mi que em veia com una fulleta sacsejada pel vent. Jo la veia a ella com una dona segura, valenta i emprenedora. La Menchu emprenedora i, enamorada, ho tenia tot previst; no volia anar-se’n d’aquest món sense deixar al seu home de bell nou col•locat. Per poder tirar el seu projecte endavant necessitava ajuda, i jo en vaig ser còmplice, després de l’intent, inútil, de dissuadir-la. Parlo d’abans de l’existència de les xarxes socials; no vam tenir altre medi que fer-ho per mitjà d’anuncis a diferents revistes, serioses, però. El contacte era un apartat de correus; jo, naturalment, actuava de missatgera i ella s’ocupava de seleccionar les aspirants al vidu. No cal dir que, l’Alejandro, estava a la figuera respecte les nostres maquinacions.
N’estic certa que, els preparatius i la posta en escena, per tal d’assegurar-se que el seu home comptaria, si més no, amb la seva generosa aportació, la mantingué, encara, viva uns mesos.
D’altra banda, havia deixat escrit, que els amics ens reuníssim els dies de l’aniversari del seu traspàs, fins el 5è. Va morir un 25 de desembre, Nadal, i jo hi era. Al següent, l’Alejandro ja vingué acompanyat.

Cara B)
Sovint m’he preguntat d’on vénen els acudits, i qui se’ls inventa. Aquest, en què es basa el relat que us explico, m’arribà per Whats i coincideix, en la forma, amb un cas real que vaig conèixer, directament, de la pròpia interessada. Confirma allò que solem dir, de què la realitat supera la ficció.
En Paco i la Rita, són un matrimoni benestant, que ratlla la seixantena i la normalitat. Portaven vint-i-cinc anys casats i com a regal d’aniversari ell li regalà una polsera valuosa. Normal, també. El que potser no ho fou tant, és el malentès, la sorpresa que tingué la Rita. La polsera la descobrí a la butxaca d’en Paco i no era per a ella. Sembla de pel•lícula, però, és real. A partir d’aquí, no ens digué com, les coses anaren malament i ella es veia a venir la pedregada. Calia fer quelcom per quan arribessin els tràmits del divorci. I, certament, ho feu, i per avançada.
Demanà a un pintor de fer-li un retrat, de cintura amunt; li exigí una certa pressa. Es posaren d’acord en les condicions d’entrega, de preu, els dies que ell la necessitava de model i d’altres, que ella afegí.
Començà per preguntar si la podia pintar amb unes arracades vistoses, que l’afavorissin. Cap problema. Desprès, demanà que li posés un collaret a joc; les maragdes, per exemple, destacarien damunt de la seva pell bronzejada. Cap problema. I, encara més; ella tenia unes mans perfectes, que li semblava si les adornés amb una anell o una polsera?.
Al final, l’artista, ja una mica mosca i encuriosit, alhora, li va preguntar, educadament, si tan li agradaven les joies o, si més no, per què volia que li fes el retrat tan enjoiada, si ella ja era prou bonica.
I, aquí, la Rita, esclafí a riure. Ens ho explicava a la perruqueria. El color de les metxes ja havia pujat i calia passar al rentacaps. Les tres conegudes, havíem quedat intrigades, també, amb la qüestió de la pregunta del pintor i la resposta d’ella que no arribà. Després, ens digué per senyes.
El després fou tot seguit i a una cafeteria propera. La Rita, s’esplaià a gust.
En Paco, tenia una amant, però, ella, no estava disposada a vessar ni una llàgrima. Més aviat se la veia furiosa. En tindria ella la culpa!. Aquella meuca! La mala dona! La filla de sa mare...! La bagassa...!
No li posaria fàcil a en Paco; quan la portés a casa i veiés el retrat d’ella damunt la xemeneia, fent goig, carregada amb aquell munt de joies, la donota embogiria remenant la casa o preguntant on les havia amagades o quan n’hi regalaria a ella, de tan valuoses.... I tornà a esclafí a riure tan sols de pensar amb la seva revenja.

CARA O CREU. A o B, quina has triada?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: