Un nou preludi

"Un suono discende da molto lontano
Assenza di tempo e di spazio
Nulla si crea, tutto si trasforma"
(Torneremo ancora, Franco Batiatto)


Ni t’imagines el que es cou sota la pell, intentaré fer un esbós a través de les paraules que ara mateix exploten tot fent dansar els meus dits damunt d’aquest teclat farcit de lletres. Qui sap, estimat lector, si trobaràs caliu mentre llegeixes els mots que guspiregen en aquest full en blanc que ara crema, petit retall del vestit d'una llibreta immaculada que es delia per estendre els braços i explicar aquesta història, com fa la costa esperant pacientment que la onada s’hi atansi i s’hi vulgui quedar... A dins meu hi ressona un mar de poemes i em deixo emportar per tots ells...

“La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.” (fragment d’, de Lluís Llach)

M’estella el pensament, tot son preguntes que surfegen aquest cos humit. Calfreds que esquincen la pell i s’emporten mar enllà aquest vel que embolcallava l’ànima.

Tenim la certesa que res és permanent malgrat voldríem capturar fins a l’etern i el més enllà els moments bonics, dolços, alegres, feliços, agradables, sensuals, emocionants, emotius, purs, transparents i inspiradors com ara aquest... Potser per això m’agrada traçar retalls de la vida en un tros de paper, relligar-los, un damunt de l’altre, donant-se la mà i amb l’esperança de rellegir-ho quan la memòria se’m converteixi en boira, quan m’envaeixi la nostàlgia o quan m’atrapi massa fort l’enyor.

I poc a poc, al ritme d’un temps viscut, teixir totes les vivències que componen una melodia única i irrepetible. Qui sap quan durarà la meva, la teva, la nostra o la d’ells?

Asseguda dins el meu somni, un piano de cua. Blanc, pur, immaculat. Olor de petxines, cants de sirenes, nàufrags i vestigis. Escolto el va i ve de les tecles. Sempre he pensat que son camins en blanc, cruïlles de rutes infinites, tanques obscures per saltar, diversitat d’escales que ens possibiliten enfilar-se enlaire i desplegar les ales, fer un petit silenci o anar enrere amb salts grans o petits, resseguir arpegis o acaronar acords harmònics o més dissonants...

La vida és melodia. Camines en silenci, t’atures i observes aquells arbres despullats que acullen altres vides, i de sobte, t’adones de qui son i comences a descobrir el cant d’una garsa, una merla o un rossinyol. Aquí a fora l’herba és molla però a dins crema i tot és llum. Qui sap si és el preludi d’una nova cançó? Compondre notes, escriure mots, un pas i un altre empesos per un vent de llevant que ens guia per aquest pentagrama emocional. S’intueix un camí a recórrer. Es perceben dues ombres, uns dits que dansen sigil·losament tot resseguint el relleu d’un cos humit que va i ve. Una dansa de sons i paraules que s’entrellacen harmònicament enmig d’aquest cosmos.

El temps dansa rítmicament, cíclicament, no ens espera. El sentim, l’intuïm i el percebem a diferents ritmes, en consonància amb el nostre sentir. Ens marca la velocitat segons amb qui estem, el què fem, en què pensem, en com sentim l’ara i aquí. L’enyor ens frena el temps i voldríem fer un salt enrere per recuperar un moment viscut o un endavant per arribar a l’instant desitjat. La serenitat ens el fa més constant, sense ensurts. I el gaudi ens el transforma en sorra fina que ens fuig entre les mans.

Si ens adormim, tot segueix el seu curs. El riu s’escola entre les roques i el sol s’esmuny darrera el relleu de les muntanyes. Res no ens espera. Tot segueix girant. Anhelem conduir la vida però no en tenim el control. Tot ens és regalat, només ens resta agrair i deixar-nos endur pel que és bo i bell.

L’amor ens parla. L’escoltem prou?





Un relat dedicat a totes les persones que cada dia lluiten, intenten, proven, comencen, escullen, aprenen de nou i es repensen! Cada dia surt el sol i tot recomença.
Aquest relat també el podeu escoltar al poadcast 'Cuinant relats sentits'
Música: Torneremo ancora, Franco Batiatto; Un núvol blanc, Lluís Llach