QUADRE 18: AIGUA II

Un relat de: rober

Les cicatrius formades a la seva cara per l’abús d'hores de sol solcaven la pell d'aquell home en forma d'arrugues, aspres, morenes i mancades de qualsevol atenció, revelaven una vida de contacte amb la natura. Les gotes de suor regalimant-li per la cara i fent camí per les rugositat com l’aigua dels rierols nascuts a les planícies muntanyoses, denotaven el seu estat nerviós.
Ens mirava espantat, els ulls inquiets no paraven de moure’s com intentant fugir d'una situació que no li era propicia. Les mans penjant al costat del cos, com a signe de incomoditat i, de tant en tant, rascant-se la closca, com dient, no sé que faig aquí, en quin embolic m’he ficat.
-----------
Veureu que sóc com un peix fora de l’aigua, jo no pertanyo al món de la ciutat, on els sorolls del trànsit i el brogit propi de la ciutat emmascaren l’essència de la gent, perduda amb el constant flux d'imatges propagandístiques de productes innecessaris.
D’on jo vinc regna l’harmonia de colors, sons i sensacions. Visc a través dels elements i per mitja d'ells em comunico amb el meu entorn.
L’aire envolta cada sentit del meu cos, l’olfacte amb l’olor de la pluja, d'herba molla i de flors estacionals, defecacions, animals i persones perfumades. A la meva pell noto la seva fredor i humitat, i com se’m posen els pels de punta en una ventada forta. La vista agraeix el paisatge desprès d'una tempesta de vent on qualsevol requisi de contaminació o boira desapareix deixant els colors més nítids , brillants i oferint la bellesa de la natura en la seva màxima esplendor. El vent vehicle transmissor dels sons em dóna informació de quin tipus d’esser s’acosta, encara que, els altres sentits no ho notin i portador de llavors per la germinació de les plantes. Tot i ser l’aire un del meus companys de viatge no és el meu amic, ja que, quan l’aire està furiós fa impossible la comunicació amb el meu entorn, m’eixorda les orelles, atabala el cervell i em fa enrabiar.
Trepitjar la terra amb els peus descalços, notar la seva textura i humitat. Nutrients que aporten l’aliment a les plantes on les seves arrels creixen creant una xarxa invisible dins un món subterrani, ple de petites bestioles, on cada una d'elles té una funció determinada per mantenir l’equilibri del medi. Olor de terra molla, remenada, camins de pas que porten a nous paisatges de la vida. Base de creixement per a totes les espècies, punt de suport. La terra ferma, però traïdora, doncs quan s’enfada tremola i s’esquerda fent desaparèixer qualsevol mena de seguretat suposada.
El foc, viu gràcies a l’oxigen de l’aire i les restes orgàniques de la terra, purifica, dóna llum i escalfor a les nits llargues d'hivern. Nascut de manera natural a través dels llampecs i dels volcans té un efecte arrasador i al mateix temps d'un nou començament. Dominat més tard per l’home però tan mateix sotmès al seu efecte hipnòtic essent font de rituals i tradicions, flama etèria i ballarina que juga amb el vent i la terra. Però, el foc crema, i molt, i quan s’alia amb el vent i la terra ho devora tot, la destrucció és tal que desfà qualsevol bri d'esperança deixant un paisatge lunar, on abans hi havia vida frondosa.
I aquí el meu element, l’aigua font de vida, jo sóc aigua, flueixo com ella, em neteja el cos, m’assedega la set. Un món dins un univers, nedar per fora, submergir-te per dins, introspecció total, com el nadó dins la panxa de la mare, protegit pel líquid amniòtic, neda dins d'ell, frueix de les sensacions a través de l’aigua que ’l protegeix, filtre els cops, vibracions distorsionades, personalitat formada.
La meva ment gaudeix d'aquest món submergit on tot és més lent relaxant i la realitat està en el teu interior.
Res com sortir de l’aigua, estirar-te a la terra i secar-te al sol amb una lleugera brisa, però un cop sec només penso en tornar a l’aigua no em cal interactuar amb ningú tan sols moure’m lentament pausadament, la ment està en pau, protegida a resguard.
L’exterior és el meu cos, els meus sentits, l’interior , el cervell, la ment, l’ànima, l’aigua. Tan intensos són els meus pensaments, la meva vida interior que no necessito res més. Les persones sou éssers que esteu allà però sobreu, els meus sentiments són de tal puresa i magnitud amplificada pel medi de l’aigua que ho omple tot.
Sóc aigua, la seva prolongació, a vegades, em dóna la sensació que me desfaig i em disperso en ella, formant part del univers infinit de la creació.
Bé, ja està, ja ho he fet, ara tinc set.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

25 Relats

14 Comentaris

2000 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com