Sí, jo no ho he atribuït a l'alcohol.
He cregut haver patit un malson, però no.
M'he llevat en un país tenyit de blau, i per postres tard. M'he adormit, ja que el meu rellotge s'ha endarrerit.
S'ha endarrerit 36 anys.

Estic absolutament d'acord amb tu.
Mercès per les teves paraules. Sempre ajuda sentir que has arribat a algú. I més quan com bé dius, s'ha escrit quelcom que surt de dins perquè crema, i no es pot desar a l'interior.

Salutacions.

Sí, Joan.
Aquests relats els vaig començar a escriure a partir de Febrer-Març. Els dos mesos anteriors, era incapaç de moure'm, ni tant sols pensar.
El fet de tornar a escriure, ja és un clar indicador que un, comença a ser persona novament.

Gràcies.

Perdó per la valoració, no tenia pas cap intencio de fer-la, i menys un 10.
Es pot treure?

Salutacions.

Mercès per la benvinguda i pel teu comentari, Joan.
Malgrat que fins fa uns 5-6 anys, m'he considerat bàsicament una persona de ciències, fa molt de temps que escric. Vaig començar quan era adolescent, clar que aleshores em limitava a intentar transcriure emocions.
M'havia convertit en una mena de poetastre impulsiu sense cap pretenció.
I així he seguit al llarg dels anys. Les paraules escrites, però, es fonien amb els meus pensaments en un espai no compartit. Excepte si algun poema tenia destinatari.
En canvi, durant els darrers anys, m'ha interessat intentar comprendre el perquè de moltes coses del nostre entorn social, si més no, reflexionar-hi. I sobretot des que he patit aquesta crisi personal, de tant en tant, escriure-ho.
He llegit el relat que m'has recomanat, i francament, m'hi he vist reflectit (encara recordo com plorava davant la taula del metge demanant ajuda). En el meu cas, la meva dona ha estat el pilar on m'he aferrat per a no deixar-me morir, ella, i les meves filles.
Vaig descobrir aquesta pàgina per casualitat, i veure-hi el meu relat publicat, m'ha fet il·lusió, cosa que m'engresca a compartir aquells pensaments que potser a algú més poden interessar (no només a mi).
Ja direu.

Salutacions.