Gat (per conill)

1938

Les maletes estaven al rebedor, enllestides per fer camí lluny de casa.
Després de dinar conill, dues nenes petites i escanyolides jugaven a fora l’eixida. Els seus riures, mentre giravoltaven creient-se ballarines, no convergien amb l’horrible context que les circumdava.
La mare es mirava les filles de peu estant, amb els ulls negats de llàgrimes, vermells i inflats de tanta plorera constant. Altrament, ara plorava en silenci, però amb un nus al coll que li dificultava una respiració normal. No recordava quin va ser l’últim dia que els seus ulls menuts i foscos van romandre eixuts. Les rialles de les seves dues nenes se li filtraven dins l’oïda com una música discordant. No sabia si era bo per elles aquella desconeixença de la crua realitat en l’entorn; de la matança, de les bombes, de la guerra. Sabien que passaven coses, però llavors no eren conscients de la magnitud de la tragèdia de la qual eren testimonis.
La mare recordà veure-les amagades a sota de la taula, després que sonaren les moltes sirenes que omplien els voltants de les fàbriques del poble. L’eixordadissa els hi feia tapar les orelles amb les dues mans. La mare les hi cridava:
—Manteniu la boca oberta! Manteniu la boca oberta! —No volia que li rebentessin les orelles, com bé havia sentit explicar.
Les nenes, però, no la sentien xisclar i sanglotaven, torçant els prims llavis infantils i innocents; no els hi agradava aquell esvalotador soroll provinent de l’exterior. El motor dels avions sobrevolant el cel grisenc es percebien clars. Les bombes queien al poble en una estrepitosa tronadissa, transformant en runes les fàbriques d’aquella vila catalana. Quan els avions s’allunyaven s’esdevenia un silenci sepulcral, ple de por i de mort. Més tard, algú del barri va dir que havien destruït la casa d’una sínia, a tocar de l’estació del tren, matant a la família que hi vivia. La bomba no havia caigut sobre el suposat blanc militar a batre, i va endur-se la vida d’aquelles persones innocents.
—Nenes, s’ha acabat de jugar. Hem de marxar —va dir la mare tot d’una, després que el seu cap tornés al present.
Les nenes van acostar-se a la mare sense gemecs de queixa, cadascuna amb encara un somriure de divertiment dibuixat als llavis.
—On anem, mare? —preguntaven.
—Lluny, molt lluny.
—Amb el pare?
Una llàgrima va recórrer la galta de la mare, però s’esforçà a no sanglotar, serrant les dents abans de respondre.
—És possible que, a on anem, ens trobem el pare.
Les nenes se la miraven amb ulls famolencs. Els llavis de la mare tremolaven, com també les seves aspres i calloses mans. Feia molt de temps que no rebia notícies del seu marit. Havia marxat al front, a lluitar per la República. Abans d’anar-se’n, va deixar ben clar a la seva esposa que, si les coses es torçaven al poble, que fessin les maletes i partissin a França. Els avisos de bombardejos havien estat molt més continus els darrers dies i decidí que era l’hora de marxar. Molts dels veïns també es disposaven a partir, i ho farien tots junts. Els nacionals s’aproximaven a la província i no hi havia més temps a perdre. L’aterridora creença que el seu marit ja estaria mort, també l’ajudà a decidir-se.
—Au, obriu la porta —va manar a les nenes.
—Tornarem aviat? —van preguntar ingènues.
—No ho sé —va respondre amb recança.
Amb les maletes aferrades a ambdues mans, i les nenes a fora el carrer esperant, la mare va fer un darrera ullada a la què era casa seva. Li evocà les dues menudes corrent al voltant de la taula, amb el seu marit assegut al balancí, tot fumant la pipa i llegint el diari. Després va veure’s a ella mateixa servint el dinar a taula. Era com una pel·lícula que passava davant seu, però plena de llum i colors vius, lluny de la pàl·lida grisor d’aquells temps que ara patien.
—He de deixar tot això enrere? —va dir-se.
Seguidament va posar la vista al carrer. Alguns dels veïns anaven i venien amb maletes i sacs per fer camí a França. Les nenes estaven plantades al bell mig, mirant-se a la mare amb desconcert. Després va mirar al cel.
—Nenes —va dir de sobte—. Entreu a casa.
Les petites van mirar-se desorientades i entraren en silenci. La mare va deixar les maletes a terra i tancà la porta.
—Què no marxem?
—No —va respondre la mare amb determinació.
Les nenes van romandre de peu al rebedor, amb el rostre ple de confusió, mentre la mare feia lliscar la mà sobre la taula del menjador, com si es disculpés per haver volgut abandonar-la. Després també la va fregar per les cadires, pel balancí, pels mobles. Confià haver encertat en la decisió de quedar-se. Estava rodejada de penúria, terror, mort... però l’amor a aquell lloc era massa fort per a abandonar-lo. Car hauria de seguir fent esforços per alimentar a les seves petites, però un dels veïns li havia donat uns conills i encara li’n quedaven. Bé, conills és el que li deia a les nenes, perquè en realitat eren gats, però havien de menjar i així no defallir, i seguiria mantenint el secret.
—Nenes —va dir la mare arribat el vespre—, el sopar és a taula.
—Què hi ha?
—Conill.
Pocs mesos més tard, reberen notícies del pare. L’havien ferit i el traslladaven a un hospital de campanya d’un dels pobles adjacents. Un d’aquells dies, abans de sortir a fer-li una visita a l’hospital, un llarg trajecte a peu de quatre hores, una de les nenes va veure el veí caçant gats. Observà com els agafava pel coll i els hi partia sense escrúpols. La nena s’esgarrifà i, des d’aleshores, i fins que morí de vella, no tornà a menjar conill mai més.