Greta (capítols X,XI,XII)

Un relat de: NURIA BORRUT MULET

Capítol X

Abans de les deu del matí, la Làlia ja era davant de la porta de Trencavel. Caminava en cercles per eludir la fredor de l'ambient, el cel era ben tapat. Tenia massa en què pensar per adonar-se que la Magda feia tard. Ahir vespre, quan havia anat amb la Rita a Vilanova, va ser lamentable.
Per començar, la Rita no es va voler acomiadar del Mafré. Sense molestar-se en saber si encara dormia, li va deixar una nota escrita a llapis vermell i agafada amb una pinça damunt la tela d'un dels cavallets. També es va endur el coixí malva. Coses nostres, li va dir mentre li picava l'ullet. I es va haver de callar que aquell coixí li feia mala espina. Només pujar a la moto, a la Rita li agafà la pressa, com si en aquell instant acabés de recordar que a les set havia d'entrar al Plèiades. Van arribar a casa els avis amb el temps just per fer la bossa i marxar. Davant la porta del jardí, la Rita es va ficar nerviosa, li va dir que s'estimava més esperar-la a fora, deia que li duria mala sort si ells la coneixien, que el seu aspecte els faria pensar vés a saber el què, però al final va entendre que la Làlia la necessitava. Mentre l'esperava a la saleta, ella, amb els avis a la cuina i amb la porta tancada, els donava les raons de la seva decisió. La Roseta, astorada, no parava de remugar que no podia anar-se'n així com així a casa d'una desconeguda, la bola de què la Rita era una antiga companya de COU no se l'havia pas empassada. Finalment, el Roger, fart del nerviosisme de la seva dona, va fer un bram i li va dir que ho deixés córrer, que la nena ja era major d'edat i que si s'havia de pegar una trompada que ho fes d'una vegada, si més no ells podrien viure en pau. Havia aguantat el xàfec estoicament, però a través de la porta li arribaven els grunys i lladrucs ofegats del Canyella qui, segurament perquè ensumava en la Rita l'olor de la gata, es comportava com un histèric, corredisses amunt i avall del passadís, i això se li afegia al sentiment de naufragi. Després del crit hi havia hagut un silenci breu que fins el gos havia respectat, però la Roseta no havia pogut callar més i havia tornat a la càrrega, ara amb l'exigència que havia de trucar a la mare abans de marxar. Mitja hora ben bé van estar-se discutint per a res, perquè, al capdavall, ni s'hi havia quedat ni havia fet la trucada. En acomiadar-se estava tan nerviosa que ni els va abraçar, només un sol petó fred a cadascú a la galta i adéu.
La Rita la va deixar davant del portal de l'edifici on vivia. Encara li deuria quedar bon humor, perquè després de donar-li les claus i mentre treien la bossa del darrere de la moto, li va comentar que tant d'equipatge no creia que pogués pujar-lo tota sola. Van esclafir a riure; a dintre, a més del coixí malva que la Rita li havia fet posar, només hi havia quatre peces de roba i els dos llibres de Proust, que ja dubtava si algun dia se'ls podria acabar de llegir.

La Magda va aparèixer a un quart d'onze tocat. Venia esbufegant, plena de raons i maleint la manca de puntualitat d'alguns individus. Li va explicar que havia anat a veure un local i l'amo l'havia tinguda més de mitja hora a peu dret esperant-lo. Van apujar la pesada porta de persiana entre les dues i van entrar. Abans de treure's l'abric i deixar la bossa al taulell, la Magda va tancar per dintre i va penjar el cartellet de tancat mentre li explicava que dilluns al matí no obria, però que l'havia citada per explicar-li amb calma el funcionament de la botiga.
-No pateixis, bonica -va fer-li així que la va posar al cas dels articles i dels preus, conscient que estava aclaparada-. Normalment hi sóc sempre, i aquests primers dies procuraré no absentar-me només que quan em sigui imprescindible... Ja veuràs que amb una setmana sabràs on és tot. -Va ullar el rellotge distreta-: Ui!, si ja són més d'un quart de dues! Au va, per ara ja està bé. Ens veiem aquesta tarda a dos quarts de sis, ok?
La va veure pujar carrer amunt tan apressada com havia arribat. Continuava el mateix cel ensopit i cendrós, i s'encaminà cap el passeig. El mar era gris i brut. La Rita no era a casa, i va haver de dinar sola.
Al vespre, en obrir la porta del pis, Nina Simone la va rebre bramant-li a tot drap My baby do'nt care for me. Va recordar que Rita li havia dit que entre octubre i maig el Plèiades tancava els dilluns i els dimarts, potser per això no l'havia trobada al migdia.
-Què, com ha anat? -la Rita era a la cuina, la Simone i l'extractor dels fums l'havien impedit sentir-la arribar, però en veure-la semblava francament feliç. Sense esperar resposta va llevar la tapadora de l'olla que feia xup xup al foc-: T'agraden els musclos?
-Què vols que et respongui primer? Els musclos m'encanten -i ensumà amb delit l'olor del marisc-, i el dia ha anat més o menys bé... I tu, què has fet? -va demanar-li camí del menjador. Encara duia la jaqueta i la bossa al damunt. La Rita no va contestar.

-La Magda bé, no? -va fer la Rita quan sopaven-. La tia s'enrotlla.
-Sembla bona persona... -va contestar sense saber què més dir. El fet era que li molestava el mot enrotllar-se.
La Rita la va distreure dels pensaments perquè li va confessar esclafint el riure que ella, a Trencavel, ni s'hi acostava, que s'emprenyava com una mona quan s'adonava que mai no podria comprar-se tot el que li agradava. I tot d'una, es va alçar de la taula. Ara vinc, va dir-li. Al cap de no res tornava a ser al menjador vestida amb un jersei d'angora blau turquesa molt pelut, tan petit i estret que li deixava al descobert el melic i la ronyonada.
-He anat a Barna, ahir no vaig pensar en dir-t'ho. -Va fer unes passes com si estigués dalt la passarel·la- Oi que és mono? Me l'he comprat a les rebaixes de Mn & Co.
-Hi has anat per comprar-te un jersei? -va preguntar-li incrèdula.
-No! -allargassant la o-, també tinc coneguts allí, una penya diguéssim, ja saps. -I va somriure-li amb coqueteria quan li digué-: És que jo sóc de poble, noia, i suposo que m'atrau això de la metròpolis.
Però es va haver de quedar amb les ganes de saber de quin poble era ella perquè aleshores va sonar el timbre del telèfon.
L'agafà la Rita. "Un moment", va sentir-la que responia seriosa, i per signes i tot movent els llavis sense emetre cap so, li va fer saber que era l'àvia. L'única debilitat que s'havia permès tenir ahir vespre amb ells, donar-los el número de telèfon de la Rita, ben aviat l'aprofitaven.
La Roseta estava alterada, li ho notava en la veu, més aguda del normal, i en les paraules, que se li apilotaven en parlar. Sense preàmbuls li va dir que la seva mare havia trucat tres cops des del migdia i que ja no li quedaven més excuses per donar-li. La Làlia, abans que acabés, ja havia decidit perdre una batalla per guanyar la guerra, i li va prometre que l'endemà mateix trucaria a la mare.
-Escolta'm àvia, demà faré el que pugui per tranquil·litzar-la, però si hi tornés li dius que l'avi i jo hem anat a veure uns coneguts seus del col·legi de metges...
-No diguis bajanades, Làlia! Si ho sabés el teu avi encara s'encendria més del que ja ho està! Tothora diu que ell ja no té edat per fer de pare d'una adolescent... Ja el coneixes, ha buscat un culpable i no saps com deixa verd ton pare...
Però finalment, la promesa ferma que trucaria a la Mercè l'havia apaivagada prou, i li donà la bona nit i penjà.

La Làlia havia parat el despertador a les palpentes, cinc minuts més, es va dir, i quan va obrir els ulls havia passat més de mitja hora. Per no fer tard no es va dutxar ni va esmorzar res i va aconseguir arribar a Trencavel quan el rellotge de l'església donava la darrera campanada de les deu.
Va ser un matí dur. A la manca d'hores de son s'hi afegia la perspectiva de la trucada amb què s'havia compromès. Després de dinar sola un altre cop, i amb la taula encara per recollir, es palplantà davant del telèfon. La Maia, en sentir-la que despenjava per marcar, va aparèixer de cop i volta i d'un bot s'aclofà al sofà, al bell mig del coixí malva. La Rita, sense encomanar-se a ningú, havia decidit que aquell era el millor lloc de la casa on posar-lo, i per postres, la gata n'havia pres possessió. Amb l'auricular que li tremolava a la mà, la vigilava de reüll. La Maia la mirava desafiant-la des del seu tro malva.
-Sí? -van contestar. Merda!, era la veu de la mare. Havia pregat que l'agafés Felisa, hauria pogut temptejar abans el terreny.
-Mama? Hola, sóc jo. -Silenci a l'altre cap del fil-. Com estàs?
-Amb quina barra em preguntes com estic? -la Mercè, en sentir-se amb aquell to tan desagradós que quan volia sabia fer, es mossegà la llengua. Per què no valorava positivament que havia estat la Làlia qui a la fi havia donat el primer pas?, no era el que volia? Va voler disculpar-se però la noia se li avançà:
-Si comencem així, penjo. -La Làlia es va sorprendre a sí mateixa de la seguretat amb què havia expressat l'amenaça. A l'altre costat novament el silenci com una paret sense esquerdes.
-Mama, sé que ets aquí... -Li arribà un sospir profund-. Què et semblaria si diumenge vingués a dinar? Podríem parlar... -Allà continuava alçat el mateix mur de formigó. Com si hi fos davant, estava segura que ara Mercè fregava la catifa amb la punta de la xinel·la, i, si no tenia el tabac a la vora, aviat es mossegaria l'ungla del dit petit. Va insistir-: Què me'n dius?
-Diumenge? -la veu de la Mercè sonava apaivagada però molt endins se li endevinava fins i tot una punteta d'alegria-. Aquest mateix diumenge? Com tu vulguis, per mi no hi ha cap problema, ho saps de sempre, jo...
-D'això, -la tallà. Si ara la deixava parlar més estava perduda-. Mama, no li truquis més a l'àvia -li arribà un esbufec i va continuar per no donar-li temps a replicar-. Ja són grans i s'atabalen massa...
Va pensar que la mare no li havia dit que no ho faria, com tampoc havia replicat que sí que ho pensava fer, i això segurament no volia dir res, però alguna cosa que no sabia anomenar li deia que aquesta vegada la mare li faria cas.

La Mercè va deixar
el telèfon i de seguida va encendre's una cigarreta. En penjar havia trobat la casa més buida encara que abans. Potser sí que faria bé anant-se a viure a un altre pis més petit, els bons records sempre ens els podem endur amb nosaltres, rumiava, si són bons de veritat ens viuen en un lloc o un altre del cor, però els dolents s'amaguen com corcs dins dels objectes i de les parets, i en aquesta casa hi ha massa objectes i, també, massa parets. Que hi havia massa de tot era una frase que li havia sentit a dir a Làlia i ara es deia que per primera vegada li trobava el sentit. Sí, segurament faria bé en començar a mirar pisos, però de moment no en diria res a ningú.


Capítol XI

La Rita s'arraulí satisfeta a sota dels llençols, encara tenia temps per ronsejar, el repic que l'havia desvetllada era el del despertador de la Làlia. La Maia, ajaguda al seu costat i ben desperta, va fer inquieta un parell de voltes dalt del llit, després saltà a terra, va treure el musell al menjador i seguidament se'n tornà de nou amb la seva mestressa. Ja una mica més tard, cap de les dues no va sentir l'enrenou de les corredisses pel pis de la Làlia, que feia tard a la feina, però de ben segur, el subconscient de la Rita, que deuria haver trobat a faltar el soroll de l'aigua de la dutxa, que grinyolava i xiulava al pas per les canonades velles i reblava com mil timbals en caure al plat, va avisar-la que si no es llevava, tampoc no arribaria ella a dos quarts de dotze a Monistrol de Montserrat, on anava tots els dimarts.
Normalment feia la ruta per dalt, per les Costes del Garraf, li agradaven aquelles corbes enrevessades. Era també un dels llocs favorits quan volia estar sola o quan necessitava relaxar-se. Hi acostumava a anar-hi de matinada, un cop havia plegat i intuïa que li costaria adormir-se. Aleshores, agafava la Suzuki, alguna vegada sense el casc per mandra de pujar fins al pis a buscar-lo, i quan arribava a un dels miradors, aquell que més la temptava per la disposició dels núvols o de la lluna sobre l'aigua, s'hi quedava fins que sabia que ja no li caldria haver de donar voltes al llit. Si algun cop n'havia parlat amb algú, li deia que, de fet, guanyava temps i diners: temps, perquè com a molt invertia una hora, i de donar voltes al llit es podia saber quan es començava però mai quan s'acabava, i diners, perquè s'estalviava les píndoles per dormir. Tanmateix avui tenia pressa, i va agafar els túnels, tot i que li rebentava haver de pagar el peatge. Ahir nit, tot allò del Venàncio l'havia feta patir una mica i l'havia deixada prou inquieta com per començar a donar voltes al llit tot rumiant coses que tenia prohibides en aquelles hores. Va fer-se moltes versions de com i quan li diria a la Làlia allò dels dimarts, i per tot plegat el dia havia començat amb Làlia matxucant-li per algun racó del cap. Es recriminava que, una vegada més, havia fet les coses sense pensar, i ara, massa tard, es preguntava per què se l'havia ficada a casa. Si ara no visqués amb ningú no tindria amb què turmentar-se, perquè dir-li-ho la faria parlar d'un passat que encara no havia paït prou. Però també era cert que hi estava molt de gust amb ella. La Làlia sabia escoltar-la, i això li donava una pau i una seguretat que semblava mentida que una dona amb aspecte d'aneguet perdut pogués oferir-li.
Passat el nus del Llobregat enfilà per la Nacional II fins Abrera i allí agafà la carretera comarcal en direcció a Manresa. Poc abans d'arribar a Olesa de Montserrat el color de la terra canvia sobtadament i de l'ocre pàl·lid passa sense transició al roig. A aquestes alçades del viatge, com un malson que es repetia, el to sangonós del sòl li feia reviure la primera vegada que havia fet el trajecte. També anava amb moto aquell dia, però encongida i ben arrapada darrera l'esquena del seu germanastre Santi. Aleshores feia ja un parell d'anys que vivia a Barcelona i mai havia posat els peus a Montserrat, ni allí ni enlloc que no fos un bar de moda o una discoteca, a banda de les botigues de la ciutat, és clar. Va deixar enrera el berenador de l'entrada a les Coves de Collbató i de seguida l'Aeri de Montserrat, ara ja veia el campanar de l'església de Monistrol a la darrera corba. Llavors, les seves incursions a la natura s'havien limitat a les platges saturades de gent a ple estiu. Què se li havia perdut al camp?, n'havia vist prou al llarg de la seva vida com perquè li durés el record cent anys. Mira que n'era d'idiota, es va dir mentre deixava la carretera per entrar al poblet. En alentir la marxa va fer una volta per la plaça per veure el rellotge, sempre que es posava la caçadora que duia, el seu li quedava amagat a sota dels guants i per mirar-lo hauria hagut d'aturar-se. Arribava, fins i tot, cinc minuts abans. Si hagués arribat tard tampoc hauria passat res, però sabia quina necessitat de companyia i cares noves tenen els qui viuen al Centre de Desintoxicació La Clara.

Havien passat vora quatre anys des d'aquell primer dia, però ara li semblava que va ser ahir i que sempre quan vingués li ho semblaria. Però tanmateix, els primers quatre mesos en què va estar-se incomunicada li van ser inacabables, una ascensió tan dura que ara ja mai més tindria por del que pogués venir en un futur, perquè res més podia ser pitjor. Va desitjar la mort per acabar d'una vegada amb aquell malestar de bèstia rabiosa i espantada que es passava cada minut de les vint-i-quatre hores del dia dient-se que allò no ho aguantaria, però amb el temps, i cada vegada més sovint, se'n penedia i es deia que mereixia la pena fer un esforç, que hauria de considerar-se molt afortunada perquè, contra tot pronòstic, les anàlisis revelaven que no havia estat en contacte amb la Sida. L'encoratjava l'evidència del miracle dels qui havent passat pel mateix infern, l'havien superat amb èxit, i no només la síndrome d'abstinència, sinó que n'hi havia que deixaven La Clara guarits, que volia dir guarits d'ells mateixos.

Ara era ella qui venia a ajudar els qui eren a dins. Segurament, hores d'ara, ho hauria de considerar una estupidesa, però excepte els seus germans i els d'allí dintre ningú més sabia què feia cada dimarts. Estava decidida a dir-li ho a Làlia un cop hagués acumulat prou valor, amb ella tenia necessitat de ser honesta, però abans es deixaria arrencar la pell que el Mafré ho sabés. D'ell esperava moltes coses excepte una sola, la seva compassió. A La Clara, fins les vuit del vespre dels dimarts, passava les hores del matí a l'hort, i a la tarda feia una estona de mainadera a la guarderia dels fills menors de cinc anys de les internes i després duia la direcció del taller de teatre, la tasca que ella més s'estimava. Quantes vegades s'havia demanat: per què havia malgastat estúpidament bona part de la seva joventut? Havia tingut que passar per la droga per trobar-li a la fi gust a la jardineria, cosa que feia riure donat que ella s'havia criat al camp i que era filla de vinaters de La Rioja; també era una broma de mal gust que havent vingut a Barcelona a estudiar a l'Institut del Teatre -cosa que no va arribar a fer mai-, tot el que sabia ho havia après aquí, a La Clara, i pel seu compte. Tantes voltes per arribar al mateix indret, tantes puntades per cosir una trista vora. A més dels anys, també havia estripat la credibilitat dels pares, que no sabien ben bé quina n'havia feta, perquè el Santi, que havia escoltat els seus precs, no els n'havia dit res, però que igualment intuïen que no res de bo, i el rebuig dels seus dos germans Miguel i Juan, als qui no havia pogut enredar. De fet, estava convençuda que no tenia ningú més al món excepte el seu germanastre. La mare d'ell havia mort d'un càncer d'ossos quan tenia sis anys i el pare es va tornar a casar amb qui era la mare de la Rita i dels altres dos. El Santi, que l'havia vista créixer i fer-se la noia més bonica d'Alberite, va ser el primer i l'únic que la va recolzar quan expressà el desig d'estudiar per fer-se actriu. El pare li havia dit: te'n faig responsable si passa res. Però ell no havia vingut a rescatar-la només per complir amb el pare, havia vingut perquè l'estimava, n'estava segura. Quan pensava en ell s'omplia de tendresa, tan noble, i tan babau a vegades, perquè fins el darrer moment se l'havia rifat. Les vegades que havia vingut a veure-la a Barcelona, ella sempre tenia un munt d'assumptes per resoldre i moltíssim per estudiar. Normalment el citava a alguna cafeteria i amb tota la barra li deia que a casa no podia pas quedar-se, que eren massa dones juntes i no tenia ni un lloc on posar-li una flassada. I ell s'ho empassava, confiat, feliç de veure-la feta una senyoreta de ciutat i escoltava les mentides que ella li explicava de l'Institut del Teatre, i ni s'hi va presentar mai, a les proves d'accés.
Què feia ella mentrestant? Sortir de nit i dormir de dia. Va tastar-ho tot. Recordava especialment una tarda que va estar a punt de pixar-se a sobre de tant com va riure amb aquell primer porro que li havia dut un noi que tenia cara de pallasso. Ella se li havia rigut als morros del seu nas massa gros i de la seva boca sempre trista, amb les comissures caigudes avall. Una nit va conèixer un paio que de bon principi la va avisar: per follar amb una dona, i encara que fos tan bonica com ella, necessitava dues ratlles de coca, si no, no se li aixecava. Ella li va preguntar si és que era gai, però ell va respondre que per dormir amb un paio en necessitava el doble, de ratlles. Allò sí que semblava mentida, la cocaïna feia inesgotable qui la prengués, no calia dormir per volar fins al cel i ballar qui sap les hores dalt del descapotable vermell d'aquell tio rarot i fred, però tan simpàtic. També baixà per les escales que duen a l'infern amb l'LSD, però no li agradà el que va veure i no hi va tornar. I tot sempre adobat amb alcohol. Un dia es va adonar que gairebé no menjava res, que només bevia; era com si el seu cos en tingués prou amb les drogues i amb el sucre de les begudes. Això va durar un any, si fa no fa.
Un any del que sovint només recordava les llums giratòries dels locals nocturns i la pudor d'alcohol a l'alè dels seus acompanyants. Ni una cara ni un nom. I li havia agradat molt allò de fer sempre el que més li venia de gust ara que era lluny de la vigilància dels pares i germans, i de les males llengües dels veïns d'Alberite. Fins que s'avorrí a dintre d'aquell nirvana cap per avall que la feia surar pel món sense cap necessitat de res més que no fos beure, potser sí que si provava aquell joc nou de la cullereta, la llimona i la xeringa podria tornar a saber-se feta de carn i ossos.
La va jutjar com la més fantàstica de totes les experiències que mai havia viscut, un benestar que, des de les entranyes fins a cada un dels porus de la pell, l'abraçava plenament. Per una vegada no passa res, li treia importància i se'n reia dels seus prejudicis anteriors, ni dues ni tres, perquè ella era més forta encara. Un migdia, va llevar-se amb un pensament que ho omplia tot, havia d'aconseguir que qui fos la convidés a una paperina. Va arribar la nit i era plena de ràbia i maleïa tots aquells fills i filles de puta que ja no li donaven més cavall de franc. Al dia següent la mateixa ansietat que la foradava. I l'altre va començar a pispar, però allò que li portava, el camell sempre li ho valorava per molt menys que el preu que duia a l'etiqueta. Això rai nena, que tu sempre li'n pots treure profit al teu bon cul!, li va dir misericordiós. Aleshores, havia perdut tant de pes que li costava trobar qui volgués pagar-li el que valia aleshores una paperina. Una vegada, al metro, va poder sostreure la cartera de la bossa d'una senyora molt arreglada sense que se n'adonés ningú, però un altre dia la van enxampar. Els de seguretat van cridar la policia i se la van endur a la comissaria. Va ser llavors que, finalment, van saltar-li totes les alarmes.
D'allí la va rescatar el Santi. Havia viatjat tota la nit sense aturar-se només que per prendre cafè. L'expressió de pena i de vergonya que va fer en veure-la no se li oblidaria mai.
En Santi era home de camp, treballava les vinyes i duia, amb el pare i germanastres, la petita bodega familiar, però de babau no en tenia un pèl. Ella sí en creure-s'ho, perquè contràriament al que es pensava, no l'havia enganyat pas. Ell ja ho veia que Rita perdia el temps de mala manera, però era del parer que hom ha de ensopegar amb les seves pedres particulars per madurar i es deia que era relativament normal que la seva germana, sempre tan vigilada pels pares, quan arribés a Barcelona perdés una mica l'oremus i, durant un temps, fes el boig. Que hauria d'anar a treure-la d'una comissaria, això sí que no ho havia previst mai, ni tampoc que un dels policies, amablement, el posés al cas que la seva germana necessitava ajuda mèdica urgent i especialitzada.
La va ficar tremolosa i suada dins d'un taxi, tal i com estava no es podia pas aguantar dreta al darrere de la moto amb què havia vingut, i la va dur al pis d'ella, a Gràcia. Se li va caure l'ànima als peus quan va veure en quina cort de porcs s'havia convertit, recordava molt bé el seu bon estat quan el van llogar.

La Rita estacionà la moto al costat del mur que separava la casa de les hortes i va entrar a l'edifici principal de La Clara.
-Ei Rita, bon dia! ¿Què, has tingut bon viatge? -El Pablo, el recepcionista que ara la saludava afablement, també era ex-toxicòman. Li havia anat al darrera feia un cert temps, però la negativa de la Rita no havia aconseguit trencar l'amistat que els unia.
-Bé, però em pensava que avui no arribaria. S'hi està tan bé al llit!
-Digues-m'ho a mi que porto aquí des de les vuit... -ell va iniciar un badall que aconseguí dissimular. Li va acostar una llibreta que prèviament havia obert. Tothom qui entrava a La Clara havia de firmar en entrar i en sortir escrivint-hi l'hora al costat. També va deixar al damunt del taulell un full on, a sota de Rita Álvarez Muñoz i de la data del dia escrits a màquina, hi havia especificades en bolígraf blau les tasques encomanades.
Mentre xerraven, ella s'havia tret el casc i les ulleres de motorista, els guants i la gruixuda caçadora, i ho havia anat deixant tot apilat al damunt del taulell. Després va fer-hi una ullada al full i l'hi tornà signat. No hi havia novetats, la primera tasca era a l'hort. En sortir, li va picar l'ullet. Ell va alçar el puny esquerre amb el polze assenyalant amunt. Volia dir que estigués tranquil·la, que ell ja se'n faria el càrrec de posar-li-ho tot a la taquilla.


Capítol XII

La tarda, a Trencavel, no va ser tan atrafegada com ho havia estat el matí, però la consciència que només tenia quatre dies per preparar l'estratègia amb què fer front al dinar de diumenge la inquietava. Fins i tot la Magda, tan respectuosa, li havia deixat anar si tenia formigues al cul, perquè no l'havia vista estar-se quieta un sol moment. En plegar, va anar de dret i apressada cap a l'immobiliaria. Anava bé de temps, però es moria de ganes de veure els dos pisos que havien acordat que li ensenyarien. Ja es veia instal·lada en el millor de tots dos. Però les visites als pisos van ser decebedores. L'un era a les afores, i per això el descartà. L'altre era cèntric, però no va ni voler-hi posar els peus, en tenia prou amb el que veia des de la llinda de la porta: les parets amb taques d'humitat, el terra esquerdat i ple de sots, tot ell fosc, només una finestra misèrrima al menjador que donava al pati de llums. Es va desesperar, eren bojos de demanar-li cinquanta mil al mes per aquella barraca! L'home de la immobiliària li va assegurar que per menys de seixanta-cinc mil li seria gairebé impossible de trobar un lloc com el que ella exigia. Se l'escoltà amb cara de pòquer, tot i que entenia que no la volia enredar va estimar-se més no fer-li gaire cas perquè s'aferrava a la creença que més tard o més d'hora trobaria el que volia.
En tornar cap a casa va decidir fer marrada, no li venia de gust estar al pis sense la companyia de la Rita. Es clar que podia trucar-li per telèfon, però si hi era, què li hauria de dir?, que li trucava per saber-ho?, segur que se li'n riuria. Els dos migdies tota sola a la casa no havien estat tan engrescadors com havia fantasiejat que serien quan vivia amb els pares o amb els avis. Feia fred, excepte pel carrer major i la zona dels voltants de l'església no hi havia vianants. Va trobar-se que passava pel mateix carrer on era la galeria Klee. Encara era oberta i no semblava que hi hagués ningú. Potser ara seria un bon moment per mirar-se l'obra amb calma. Va haver d'empènyer la porta de vidre per entrar.
La visita va servir-li per a reafirmar-se en el seu primer judici. Eren obres molt vistoses, alegres i agosarades, però hi veia massa desig soterrat d'agradar. Davant cada pintura patia la mateixa decepció, un altre objecte decoratiu de luxe. Acabava de tombar pel tercer angle i ara mirava les obres del darrer pany de paret que la duria cap a la sortida. Es va aturar una estona més davant d'una pintura que representava una finestra des on es veia l'església de Sitges, però en comptes de les conegudes cases, l'envoltaven cocoters i estols de cacatues blaves i vermelles. La va sorprendre el grinyol d'una porta en obrir-se, la mateixa per on dissabte passat havien sortit els cambrers. Es va girar per saludar, i allí, ben repenjat al marc de la porta, el Mafré l'observava amb la sornegueria que li era habitual. Vestia de negre de cap a peus, cosa que, afegida als cabells i als ulls foscos li hauria confegit un aspecte sinistre sinó hagués estat perquè, tot d'una, li va recordar un d'aquells pistolers fatxendes dels espagueti westerns. Maldant per desfer-se'n d'aquella imatge còmica es va acostar per saludar-lo.

A més a més de la llum càlida i un pèl rosada del restaurant, compartien la taula de tovalles blanques, l'ampolla de Penedès blanc i el llobarro a la sal. Eren al Llamàntol, un restaurant petit de certa anomenada situat a les afores, a la carretera que mena cap a Vilanova. Ell li havia assegurat que Rita arribaria tard aquell vespre, i va acceptar d'acompanyar-lo a sopar.
-Sembla ser que hi entens força, de pintura. Com és això?, -li va preguntar ell entre sorprès i escamat.
Aparentment interessada en la destresa del cambrer per treure sencers els lloms del peix, no el va contestar. S'alegrava d'haver cedit a la invitació. Quan se l'havia trobat a la Klee, malgrat que el seu aspecte l'havia feta riure per dins, havia sofert una glopada de pànic; però era molt millor sopar envoltada d'aquell decorat exquisit, per més que amb l'escassa llum no lluïa prou, i dels aromes de la cuina de qualitat que hi servien, que no pas haver de menjar-se qualsevol cosa tota sola al pis de la Rita, tal i com ell l'havia previnguda per convèncer-la. I tampoc era tan terrible la seva companyia, fins començava a trobar-li vertader gust al seu particular sentit de l'humor. Potser, sense voler-ho, el coneixement de la malaltia del seu fill la predisposava a passar-li per alt la fatxenderia que sovint mostrava. Hi havia una pega, amb els texans vells i la samarreta malva descolorida que duia se sentia fora de lloc, i encara sort que la Magda, en haver-la sentida estossegar més d'un cop a la tarda, li havia ofert un dels fulards de seda de la botiga per tal que se'l posés al coll. No era que la resta de comensals anessin d'etiqueta, però igualment es veia com una arreplegada.
El Mafré mirava a banda i banda amb discreció, havia sorprès més d'un comensal de la vora mirant-la de cua d'ull. Malgrat que sempre que l'havia vista vestia si fa no fa els mateixos saldos, de la manera com s'asseia ben dreta a la cadira i manipulava els coberts, no l'enganyava: sens dubte era de casa bona. Sense poder-ho evitar la imaginà nua de pèl a pèl, i aleshores, com una derivació malèfica de la pensada, es va demanar què faria la Rita si s'endugués al llit la seva amiga?, s'adonaria d'una vegada que la Làlia no era la verge que havia arribat per redimir-la?. Va afanyar-se per
continuar la conversa, encara no se sentia prou preparat per seguir maquinant.
-No em voldràs entabanar dient-me que tot el que saps d'art ho has après tu soleta, perquè no m'ho crec -va tornar a insistir ell quan el cambrer els deixà sols.
-Què més et dóna d'on ho he après? A més, aquest tema ja m'avorreix, Mafré, parlem de tu ara.
-No, escolta'm bé, si cal em faré pesat. Has de saber que amb el que saps podries guanyar-te la vida, podries fer de marxant, per exemple, o, fins i tot, dirigir una galeria; conec prou gent que estaria disposada a donar-te un cop de mà.
-Gràcies, de debò, però ara per ara no m'interessa.
-I puc saber que és el que t'interessa?
-De moment, ja m'està bé aquesta feina a Trencavel. També vull trobar un pis per a mi sola.
-Bon futur, sí senyor!, el més escaient a una dona intel·ligent i amb estudis. Deixa'm pensar..., ja ho sé!, llicenciada en manipulats del tercer món, no? Perdona per ficar-m'hi, però, ¿creus sincerament que fa per a tu vendre collarets i robes estrafolàries?
No es va molestar en rebatre'l. Metòdicament, dessespinà el peix i se'l menjà tot assaborint-lo lentament; quan s'eixugà els llavis es mirà el tovalló. Feia mesos que no se'ls pintava, però li havia quedat el costum de mirar-hi les restes de maquillatge, un gest mecànic d'un altre ja en desús. Va encendre's un cigarret, però l'apagà a mitges al cendrer.
-Hi ha moltes altres coses que també m'agradaria fer -li va dir-. Una d'elles és escriure, a l'escola deien que no ho feia malament.
Ho havia dit per dir, fent farons, tot i que era cert que sovint havia fantasiejat amb la idea de fer-se escriptora, però feia temps que havia deixat de prendre-s'ho seriosament, exactament des que va haver de renunciar a estudiar filologia hispànica per poder dedicar-se de ple als estudis de medecina.
-Ah si? I sobre què vols escriure?
Era evident que ell se li'n fotia, però tant li era. Va apartar el plat a un costat i va posar el colze a la taula.
-No ho sé..., potser alguna cosa a veure amb les condicions de vida dels immigrants...
-Ha, ha!, ara sí que em fas riure -però ni tan sols somreia-, ja veig que la mestressa de Trencavel t'ha menjat el coco.
-I què? -Ara sí que ja no li era igual, ara sí que havia aconseguit fer-la saltar-. Has de saber que a la Magda li va molt bé la venda.
El cambrer s'havia acostat a la taula amb la carta de les postres. Mafré es parapetà darrera la cartolina color vainilla, no tenia gana i va decidir demanar directament un cafè sol. Que ella li fos volgudament esquerpa i freda li encenia l'instint de predador. El vespre en què Rita li va presentar va veure-hi una de tantes jovenetes que només tenen això, la pell llisa i els ossos tendres. Calia mirar-se-la amb deteniment per adonar-se de la corba perfecta de l'oval del seu rostre, de la morbidesa de la pell de les galtes i de l'elegància del dibuix de la línia del coll amb les barres. I encara més, si fins ara l'havia jutjada com algú de qui no cal tenir en compte el parer, ara ja no n'estava tan segur.
-Ja veig que t'has quedat amb gana.
Va ser l'únic comentari que se li va acudir en veure la golafreria amb què ella es mirava el plat de gerds amb crema que el cambrer acabava de deixar-li al davant.
-No, si estic tipa, però m'agraden tant...
Se'ls cruspí en un no res, feia dies que no menjava tan a gust.
-Parlem de tu ara, au va -li va dir amb coqueteria, el vi començava a fer-li efecte, li estirava amunt les comissures dels llavis com en un somriure i la feia sentir més forta i segura-. Tinc moltes preguntes per fer-te, saps?
-Quina mena de preguntes? -una mica a la defensiva, ell.
-Oh, no res de comprometedor, no t'amoïnis, coses com ara casa teva, la masia i així... vas moblar-la tu sol? -anava a dir-li que la seva àvia tenia passió per les antiguitats, però ho deixà córrer.
-No. Amb l'ajut d'una decoradora -va respondre amb sequedat, la història amb aquella dona no va acabar tan bé com havia començat.
La Làlia anava embalada, de sobte tenia moltes ganes de parlar.
-A mi també m'agrada el camp. A casa dels meus avis -no volia però va acabar parlant-ne- també tenen hort, i m'hi he passat hores.
Ell va mig somriure incrèdul, se li feia difícil veure-la ajupida amb fang a les espardenyes.
-I aquells dibuixos que hi ha al teu estudi, a dalt, saps quins vull dir, no?, de qui són? Quan els vaig veure vaig pensar que eren força bons. -Va moure el cap enrere mentre treia el fum del cigarret que havia encès amb el cafè.
-Ho dius de debò que et van agradar? -va fer engrescat-. Doncs són meus, però de fa temps.
-De debò? -va fingir sorprendre's-, si són radicalment diferents del que fas ara!, o al menys del que t'he vist avui a la Klee.
-Ja ho sé, però allò no és ven. T'has fixat en el retrat que té la Rita al menjador?, li vaig fer aquest estiu passat. T'ho dic perquè no et pensis que me n'he oblidat... -Llavors, alhora que li passava pel cap proposar-li de fer-n'hi un, va recordar quan abans l'havia imaginada nua, però segurament l'estratagema de dur-la a casa per dibuixar-la no li donaria el resultat que esperava i no va voler arriscar-se-. El que et deia, quan feia allò em moria de gana. Ara ja he trobat el meu filó, estic ben situat i la veritat és que no em puc queixar. -Va mirar-la inquisitivament, ella se l'escoltava seriosa-. Em fa l'efecte que a tu no t'agrada gaire el que faig ara.
El maleït vi no la deixaria donar-li un parer coherent i va respondre-li amb més preguntes:
-Però tu, com treballes més a gust?, vull dir, amb quina manera et sents més identificat?
-Amb les dues -va respondre ell sense cap titubeig-. Però tu encara no m'has contestat. No s'hi val, fas trampa.
Va trobar que la resposta era massa rotunda per ser sincera, o que potser no era aquesta la primera vegada que la hi feien.
-Un altre dia, Mafré -va dir amanyagadora-, començo a sentir-me cansada. Aquest vi entrava molt bé, però ara... -va tirar el cos cap enrera, com si amb aquell gest fes per distanciar-se d'ell-. Saps?, per a mi no és tant important si em guanyo més o menys bé la vida, hi ha altres coses.
El mig somriure d'ell s'encarcarava. Es va tombar i va alçar la mà per demanar el compte. Tot seguit, sense mirar-la, apurà la mica de vi que encara li quedava a la copa.

Des de dins del Volkswagen, els arbres i les cases corrien enrere difosos com gargots. A les envistes de Sitges, li va preguntar on volia que la deixés, eren les primeres paraules des que havien sortit del restaurant.
-A casa, a casa de la Rita. Per què no puges?, suposo que ella ja haurà arribat.
Ell va aturar el cotxe al primer gual que trobà, amb el braç dret envoltava el reposa caps del seient d'ella.
-Per la Rita o per tu, vols que pugi? O potser només m'ho has dit per quedar bé?
-Què t'empatolles? Per què hauria de voler quedar bé? Has estat tu qui hi ha insistit, no una vegada, sinó unes quantes, que t'acompanyés a sopar.-I es va posar a riure, la situació li semblava ridícula, encara pitjor: patètica. Li hauria agradat passar un dit per la punta del nas perfecte d'ell. Va dir amistosament-: Au va, no siguis tan perepunyetes, vine a casa, t'anirà bé veure la Rita.
-No, Làlia, a primera hora de demà m'he compromès per anar a veure el client del fresc. -Havia tret el braç del reposacaps i ara tornava a estar amb les mans al volant-. Ja veurem a l'hora de deixar anar la pasta si en té tanta, de pressa; com més rics més garrepes.
-Sí, és clar, ja ho entenc. -Se'l creia, però també que tampoc no tenia gaires ganes de veure la Rita.



Comentaris

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 17-09-2016 | Valoració: 10

    ... dotzè capítol és el més emocionant que he llegit fins ara. Sembla que la cosa comença a rutllar.


    Sergi : )

  • He ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 30-08-2016 | Valoració: 10

    ... flipat amb el profund i dur realisme de l'onzè capítol. Saps escriure en general i expressar-te d'una manera que fa pensar que ets novel.lista. Si no ho ets, hi has pensat? Perquè jo crec que si et treballessis una novel.la ben organitzadament per presentar, no ho tindries gaire malament, eh? En fi, t'he sigut sincer.


    Sergi : )

  • El ...[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 25-08-2016 | Valoració: 10

    ... desè capítol m'agrada perquè sembla ser que la Làlia ha assolit una seguretat que fins ara no tenia. Seguiré a veure com va. Per cert, la idea de trobar-se amb la mare també m'agrada doncs la Làlia ho proposa de manera quasi adulta, i també segura de si mateixa.


    Sergi : )

  • Em sap greu![Ofensiu]
    Nurithy | 18-05-2008

    Que la gent s'hagi espantat tant ràpid al veure un relat tan llarg! ca mi se m'ha fet curt i el tàndem entre la Laia i la rita m'encanta. Segueix així!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: